Selecciona Edició
Connecta’t

Un poble cosit des del mar

A Malgrat conviuen dues ànimes cada estiu: el poble i la destinació turística. La Pilona sembla pacificar-les

Una llanxa passa per davant de la Pilona.
Una llanxa passa per davant de la Pilona.

Mentre descarregava les cerveses de la safata algun client apuntava cap al mar i preguntava: “Què és aquesta roca?”. No li calia aixecar la vista. “La-Pi-lo-na”, responia. La taula ho repetia i de seguida m’anticipava a la pregunta següent. “No, no és una illa. Ni una roca”. Tenia gairebé assajat el discurs. I satisfer la curiositat dels turistes sobre aquesta plataforma artificial que sembla surar a escassos 500 metres de la platja em permetia prendre’m un respir i relaxar el braç abans de tornar a la barra per recollir una tanda de lumumbes.

Tots els pobles veïns tenen la seva icona. Calella exhibeix el far i Blanes presumeix de sa Palomera. El de Malgrat és la Pilona. Aquesta plataforma, a la qual els turistes s’apropen amb patinets, es va instal·lar a principis del segle passat, quan una companyia francesa va començar a explotar les mines de Can Palomeres, que avui són un refugi d’una nodrida colònia de ratapinyades. A través d’un telefèric, fins allà arribaven en vagonetes tones de ferro que es carregaven als vaixells. L’activitat amb prou feines va durar un lustre, però la Pilona perviu com a tribut a les mines i als qui hi van treballar.

En aquesta plataforma acaba per a la majoria de viatgers forans el turisme cultural al poble. Molts no es mouen d’aquesta ciutat paral·lela en què cada estiu es converteix el passeig Marítim, sense gairebé adonar-se d’aquesta barreja impossible que resulta de l’olor del clor de les piscines i de l’oli de les fregidores a ple rendiment. A l’altre costat de la riera, passat el carrer de Sant Esteve, hi ha l’altre Malgrat, aliè a la bullícia del passeig.

Menjar, dormir i veure

UN LLOC PER DORMIR

Hotel Sorra d’Or, al passeig de Llevant, 1-3. A un pas de la platja i al costat de l'estació de Renfe, és l'únic hotel que queda dins del barri antic de Malgrat.

UN LLOC PER MENJAR

Restaurant La Barretina, a la plaça de Josep Anselm Clavé, situat a l'immoble que ha concentrat la vida cultural; o El Cortijo, al carrer de Ramon Turró, 15.

UN LLOC PER VISITAR

El Parc del Castell de Malgrat, passejant des de la Torre de Ca l'Arnau i pujant pel carrer dels Arcs.

Quan era una criatura era una altra cosa. Als carrers més propers al mar hi havia hotels i pensions. Els turistes trepitjaven el poble. Alguns fins i tot el vivien. Només amb sortir al carrer ja n’hi havia prou per saber com estaria de plena la platja aquell dia per la intensitat de l’olor de crema solar. Avui només en queda un, d’aquests hotels. La resta, víctimes de la seva obsolescència i de la bombolla immobiliària, es van convertir en blocs de pisos. Els que col·leccionem imatges de les restes del naufragi del maó, per cert, tenim allà una peça de museu en l’immoble que durant dècades va acollir la fonda Can Guillem.

Un poble tirat a cordill

La descongestió de turistes al nucli antic ha permès que la platja del centre sigui un plaer. Sé que no sóc objectiu: els meus pares hi tenien un xiringuito i vaig créixer corrent damunt d’aquesta sorra grossa, que no s’enganxa però que crema molt. Abans a primera hora del matí un exèrcit de turistes sortia dels hotels a la caça d’un trosset de platja al costat del mar. Avui és més senzill. Quan toquen les onze (sí, aquí el campanar segueix tocant les hores, sense que ara com ara tingui notícia que ningú s’hagi afegit a la moda de fer-lo callar) és una hora més que prudent per anar a la platja. O com diem a Malgrat, per anar a marc (sí, amb la c final).

No diré cap mentida, no hi trobareu ni cales esplèndides ni colors turquesa com més al nord. Encara que algunes botigues de souvenirs insistien en això, no, no és la Costa Brava. Però jo sóc feliç amb una platja espaiosa, neta i tranquil·la, d’aquestes en què t’enfonses quan fas tres passos a l’aigua.

Fa anys, ens llançàvem i nedàvem fins que trobàvem un banc de sorra. Un d’aquells que buscava el Ciudad de Barcelona abans d’enfonsar-se davant de la platja on som. Un amic em recordava que l’any que ve farà 80 anys d'allò. El vaixell, que va sortir de Marsella amb brigadistes internacionals cap a Barcelona i València, va ser atacat per un submarí franquista. Ho explica la historiadora Sònia Garangou al magnífic llibre Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. Tot i que els pescadors van acudir a auxiliar-los, una cinquantena de brigadistes van morir.

Encara em sorprèn que Malgrat sigui més conegut a Amsterdam que a Lleida. Com a bona destinació turística veterana, pel poble ja han passat diverses generacions. Això avui és un desavantatge. Calella i Lloret, amb més pedigrí, ho paguen constantment als mitjans. Però ja fa temps que ens tenen ràbia. Josep Pla, per exemple, va baixar de l’autobús i va tornar a pujar-hi després d’un sopar que va considerar “atroç” i no trobar gaire gent que hagués conegut el doctor Ramon Turró el va fer arribar a la conclusió que als malgratencs no els interessava gaire la història. En fi, sempre ens quedarà Ruyra.

Sí que la va encertar Pla quan va descriure el centre de Malgrat com “un poble tirat a cordill, quadriculat”. Encara avui poden trobar el format de caseta i l’hortet. El centre del municipi fa la sensació d’ordre, amb carrers per als vianants i terrassetes per prendre el vermut. El millor és enfilar el carrer de Mar cap amunt. Allà topem amb Can Campassol, un parc on ens portaven a jugar les nostres mares —per sort, llavors encara jugàvem al carrer— que havia estat una finca privada, on va néixer Zenobia Camprubí, traductora de Rabindranath Tagore i dona del Nobel Juan Ramón Jiménez.

A Malgrat el modernisme també va fer tempteigs. A escassos metres del parc hi ha la Torre de la Vídua Sala, que després de dècades en tan mal estat va ser reformada ara fa uns anys, i no gaire lluny l’Ajuntament i la Torre de Ca l’Arnau, avui l’escola de música municipal. Després d’una parada gairebé obligatòria al lloc que coneixem com a plaça de la Barretina, pugem pel carrer dels Arcs, un d’aquests racons pels quals un no pot evitar passar. I d’aquí al castell, a gaudir de la panoràmica. Un, que és un nostàlgic, troba a faltar la xemeneia de l’antiga Fàbrica de l’Aigua. Però mireu: a un costat, el poble, i a l’altre, el passeig. I al mar, la Pilona pacificant les dues ànimes.