Selecciona Edició
Connecta’t

De la infància a la taula

Castellcir, un poble petit del Moianès, ha sabut créixer i reinventar-se sense perdre la seva essència

Dos nens corren davant la Masia La Roca.
Dos nens corren davant la Masia La Roca.

“Tots tenim un record que idealitza la nostra infància. Un instant feliç que ens acompanya. La vida, en el fons, és només el que ve després”. El comentari és d’un professional de remoure sentiments per vendre productes. Un publicista. M’ho va dir ja fa anys i encara que llavors estàvem molt lluny, la meva ment va viatjar immediatament a la Roca. L’hi vaig explicar i va contestar: “Ho veus? Aquí et col·loco un cotxe i el compres”.

La Roca és una masia aïllada en un poble petit de final de carretera anomenat Castellcir. Té una font, avui sense aigua, a la qual de petit anàvem a berenar. Jugàvem a amagar-nos entre unes mates de boix que encara viuen. Xerràvem amb la Maria i el Lluís, els seus habitants, que ens assortien d’ous. Abans de tornar a casa, omplíem un càntir de ceràmica grisa que després pesava una tona i que la meva mare col·locava a la cuina. Per si tenia raó, al meu amic publicista mai li vaig dir on és la Roca.

Aquí, a la comarca del Moianès, a l’hivern fa un fred que pela i a l’estiu, al capvespre, una fresca que adores quan arribes de la xafogor de Barcelona. El poble ha crescut molt des de la meva infància, allà a finals dels anys 70. Llavors tenia 200 habitants i un sol carrer asfaltat. Avui supera els 700, té farmàcia i Internet l’ha convertit en una petita però benvolguda destinació turística. No vaig prendre plena consciència d’això fins fa poc, quan vaig topar en una web de viatges amb els elogis encesos d’un anglès que havia passat uns dies a la Roca, avui una cuidada casa de turisme rural. La troballa em va deixar una mica desconcertat, a mig camí entre l’orgull i l’empipament per sentir assaltat un refugi per mi gairebé secret. Després de salvar la Roca del meu amic publicista, no esperava aquest cop.

Menjar, dormir i veure

ON MENJAR

Il Maestro. Restaurant napolità amb influències locals, una gran matèria prima i filosofia slow food. Ocupa la vella casa que un dia va acollir la fonda Can Cinto, on la Rosa regnava als fogons i la Dolors a la sala. Forn de llenya per a les pizzes.

ON DORMIR

Mas La Roca. Preciosa casa de turisme rural situada en una masia mil·lenària completament reformada.

Bungalows El Solei. Acollidores cabanyes de fusta situades a l'entrada del poble.

PER VISITAR

Les tres antigues parròquies de Sant Andreu, Marfà i Santa Coloma, aquesta últim amb un imponent roure. El castell de La Popa i la fageda de la Sauva Negra.

Perquè, i ara vaig a presumir, el meu poble té racons meravellosos. És l’essència de la mitja muntanya, coberta de roures, alzines i pins, i esquitxada de camps i masies amb segles d’història. Castellcir en té més de mig centenar, herència d’un municipi dispers que no va ajuntar el seu primer carrer fins a principis del segle XX. Fins llavors, el més semblant a un nucli que tenia eren les tres antigues parròquies de Sant Andreu, Santa Coloma de Sasserra i Marfà, totes amb el seu petit cementiri. La visita a cadascuna d’elles és una bella excursió a la qual dedicar el dia, igual que anar al castell medieval de la Popa i a la Sauva Negra, una fageda petita i remota.

Castellcir ha crescut, però ho ha fet de forma pausada. Molts dels qui van començar a estiuejar-hi fa tres o quatre dècades han acabat per establir-s’hi i en aquest punt és de justícia reconèixer que en la meva família vam ser uns pioners fugaços. El 1978, recentment construïda la casa –els primers anys anàvem de lloguer–, els meus pares van decidir quedar-s’hi a viure. Jo tenia sis anys i em va encantar la idea. Així que el canvi em va permetre participar d’aquesta gran institució que és l’escola rural, una aula en la qual apreníem junts nens de primer a cinquè d’EGB compartint mestra i pissarra. No em preguntin per què, però encara que a Castellcir també hi havia escola, el meu germà i jo vam anar a la del poble veí de Sant Quirze de Safaja. Coses dels pares, encara que l’experiència la vaig gaudir igual.

La cosa va durar tres cursos escolars fins que, per motius laborals, vam tornar a Barcelona. Però d’alguna manera mai me’n vaig anar. Pujàvem tots els caps de setmana i estius, aquests llarguíssims estiuejos que duraven de Sant Joan a la Diada. Després va ser la universitat, la feina i, sobretot, viure una dècada a Madrid, la qual cosa em va acabar allunyant del poble. Encara que ara, amb la paternitat recentment estrenada, crec que passaré més temps allà. Sempre tornem als llocs en els quals vam créixer, com diria el publicista.

Un fet admirable de Castellcir és la seva capacitat vibrant per reinventar-se i engendrar projectes, gairebé sempre vinculats al sector agroalimentari. Molts d’ells, a més, amaguen històries notables, com la que va portar Salvador Sala a fundar Vegetalia, una de les primeres empreses de menjar vegetarià d’Espanya, en una terra on manen els embotits. “Tot va començar en un retir que vaig fer al Montseny amb Lluís Maria Xirinacs”, explica Sala en una taula davant de Mas Montserrat, seu de la companyia. “Era el 1979 i llavors jo tenia bingos. Ell em va dir: ‘Si vols sentir-te bé, abandona aquests negocis. I deixa de menjar carn’. Va ser el principi d’un llarg viatge, també interior, que em va portar per tot el món i a obrir l’empresa el 1986”, continua Sala. Vegetalia és avui, de llarg, l’empresa més gran de Castellcir, amb 90 treballadors, vendes en una desena de països i una petita cadena de restaurants a Barcelona. “Alimentem els qui volen viure en harmonia”, resumeix Sala.

Davant de la grandària de Vegetalia, La Taiadella és l’amor per la “vida de pagès”. La Dolors i l’Enric van arribar amb les seves dues filles a aquesta masia –a l’ermita de la qual els lladres han robat la campana– fa cinc anys amb el repte de tirar endavant una “horta ecològica que recuperi varietats locals”. La terra aquí, en contra del que es diu, “no és dolenta”, expliquen. “És veritat que el clima escurça la campanya, però el fred també frena les plagues i millora el sabor de la verdura”. A poc a poc, La Taiadella ha aconseguit fidelitzar la seva clientela a la comarca i els seus productes arriben fins a Barcelona gràcies a una cooperativa de consum del barri del Born.

Il Maestro, l’únic restaurant de Castellcir, és una altra sorpresa sorprenent i deliciosa. Ocupa el lloc de l’antiga fonda Can Cinto, però avui és un tros de la cuina de la Campània a la Catalunya interior. “Oferim un sabor napolità, però molt vinculat al producte local de qualitat i a la filosofia slow food. El menjar, el bon menjar, ha de fer xup-xup, com feien les nostres àvies”, explica Roberto, que juntament amb la seva parella, Nunzia, ha decidit fer arrels aquí.

Com veuen, a Castellcir tenim gairebé de tot. El que no hi ha, els aviso, són rovellons, llenegues ni ous de reig. Així que no insisteixin a omplir els boscos a la tardor. No en trobaran gens. Millor que passin de llarg i vagin a Berga.