Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Decidir en el buit

La repetició d’eleccions no ha reforçat la veu dels ciutadans a les Corts

En un parell de dies tornarem a una altra sessió d’investidura que sabem que està destinada al fracàs. Canviem de protagonista, de Sánchez a Rajoy, mantenim el soci, Ciutadans, i continuen faltant vots. A l’horitzó hi ha les eleccions basques i gallegues, un nou intent d’investidura, i unes possibles terceres eleccions, i fins i tot l’amenaça que caiguin per Nadal. El 26 d’octubre farà un any de la data en què es van dissoldre les Corts, i el més probable és que encara no tinguem govern. Seguirà en funcions Rajoy i un grup de ministres que ja no sap ben bé què pinta en tot això. I malgrat tot, eppur si muove. La cosa continua funcionant, bé per alguns, no tan bé per uns altres, i malament per a la majoria, com acostuma a passar, que no acaba de veure que el que els està passant tingui gaire importància en la dramatúrgia muntada.

Després d’un període tan mogut com del que venim i després de la sensació que tot podia capgirar-se, estem atrapats en un terreny pantanós, en el qual es prioritza més el procediment que el contingut. Preval la política (en el seu sentit més institucional i partidista) sobre les polítiques (que continuen estàtiques i totalment condicionades per l’escenari d’austeritat i control del dèficit imposat per la UE). Preval el component constitucional de la democràcia enfront del component popular. La legitimitat escasseja, la representació està quarterada i grapejada, i la capacitat d’il·lusionar-se, de polititzar els debats quotidians per entendre qui guanya i qui perd davant de cada decisió o cada indecisió, ha minvat extraordinàriament. La força de la rutina, el reglament i el constant recurs a la legislació vigent com a trinxera, sembla que han anat esgotant les reserves d’innovació, frescor i disrupció que eren molt presents fa un any.

Fa un temps es va editar (Aliança) el llibre pòstum de Peter Mair, un dels experts més importants en partits polítics i sistemes democràtics. El títol (ombrívol, segons l’editor) és Governando el vacío. La banalización de la democracia occidental. El diagnòstic, centrat en l’experiència europea, assenyala el desplaçament dels partits de la societat a l’Estat, justificant el seu paper en el “govern per al poble”, més que en el “govern pel poble”. Aquest argument ha anat perdent pes a mesura que s’ha anat demostrant que la forma en què els partits tradicionals han copat les administracions públiques no genera més capacitat de govern, sinó més possibilitats de beneficiar-se d’aquella ocupació.

La legitimitat escasseja, la representació està quarterada i grapejada, i la capacitat d’il·lusionar-se  ha minvat extraordinàriament

Dimecres, després de sentir Rajoy, ses senyories hauran de decidir si li donen o no el seu suport, i, teòricament, ho hauran de fer provant de representar els votants que van confiar en ells i contrastant les polítiques que es proposen amb els valors i interessos que defensen. Però, fa l’efecte que molts decidiran en el buit. Hi ha problemes de representativitat i de credibilitat democràtica no resolts. La repetició d’eleccions no ha reforçat la veu dels ciutadans a les Corts. Hi ha hagut més voluntat de mantenir l’estatus quo en les maniobres dels partits de sempre que valentia per assumir els reptes que el moment requereix. Deia Hanna Pitkin, una especialista en representació democràtica, que habitualment els electes “són professionals immersos en la seva pròpia cultura, envoltats d’especialistes i aïllats de les realitats diàries de l’electorat que ja no viuen físicament, sinó també mentalment ‘dins de la campana’”.

La mobilització d’aquests anys no ha servit per alterar substancialment aquell ordre de coses. I les eleccions han acabat més aviat fent de contenció que de palanca. La qual cosa, malgrat tot, no té perquè posar en qüestió l’opció que des dels moviments socials es va fer de saltar a l’escenari electoral i institucional per provar de desbloquejar situacions que impedien avançar en terrenys concrets vinculats al benestar i els drets de la gent. S’ha modificat l’agenda, han entrat noves veus i les coses no tornaran a ser com sempre. Però, la situació actual ens indica que els canvis en profunditat no s’aconsegueixen en un no-res. Es necessiten arrelaments locals i socials d’una certa solidesa per poder alterar aquell joc de decisions en el buit, controlades per professionals de la banalització de la política, mentre les decisions de fons es prenen en altres parts. Necessitem omplir de sobirania real les decisions peremptòries que cal prendre, abans que envoltar de sobirania formal les decisions buides.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB