Selecciona Edició
Connecta’t

Brillant debut del pianista Kojukhin

El festival de Vilabertran substitueix Kharitónov, de 16 anys, per una lesió

Brillant debut del pianista Kojukhin

La Schubertiada de Vilabertran (Alt Empordà) fa temps que l’encertaa en la seva aposta pels nous talents. Després d’apuntar-se un èxit majúscul amb el debut a Espanya del jove tenor suís Mauro Peter, que dijous va entusiasmar amb una lluminosa interpretació de La bella molinera amb Helmut Deutsch, divendres va presentar el pianista rus Denis Kojukhin, de 30 anys, virtuós de gran temperament que té el suport de directors com Valery Gergiev i Daniel Barenboim. Va ser un debut inesperat, substituint in extremis el seu compatriota Danil Kharitónov en un recital amb peces poc programades en què va lluir un so ple i brillant.

Les cancel·lacions d’última hora sempre posen a prova els reflexos i els contactes d’un festival en el circuit internacional. El pianista anunciat, Kharitónov, de 16 anys, va cancel·lar el seu debut empordanès a causa d’una lesió a la mà dreta, i al seu lloc es va estrenar a la Schubertiada Denis Kojukhin, brillant alumne de Dimitri Baixkirov a l’Escola Reina Sofia de Madrid i guanyador el 2010 del prestigiós Concurs Reina Elisabeth de Brussel·les. Té Kojukhin un so rotund i una tècnica enlluernadora, una cosa que es dóna per fet en un pianista que ja treballa amb grans orquestres europees i dels Estats Units; també té— i això ja és menys comú— una curiositat insaciable per enriquir el seu repertori amb partitures que poques vegades es programen. I aquestaa virtut ens va permetre gaudir a la canònica de Vilabertran d’una vetllada pianística amb sorpreses com la sonata núm. 3 de Carl Maria von Weber, peça de lluïment, llarga i farcida de dificultats, que solia tocar el llegendari Sviatoslav Richter.

Habituat a tocar complexes peces contemporànies— la pròxima temporada interpretarà obres de Pierre Boulez a Berlín, ciutat on viu—, Kojukhin es va mostrar hàbil en el joc de les dinàmiques i la pintura de colors. Va obrir el programa amb les sonates per a piano núms. 39 i 47 de Franz Joseph Haydn, de melodisme elegant i vigor rítmic: les va tocar amb un so robust, aprofitant a consciència la sumptuosa plenitud d’un modern piano Steinway. Musicalment, el nivell de qualitat i bellesa expressiva va assolir moments gloriosos en els Tres Intermezzi, op. 117, de Johannes Brahms, que van tancar la primera part; el seu profund lirisme va captivar el públic en una atmosfera poètica de somni. I en la segona part, després de la primícia de Weber, va destapar la caixa dels trons amb tres peces de la Suite Ibèria, d’Isaac Albéniz: El corpus a Sevilla, Triana i Eritaña.

Com molts dels joves pianistes que avui es passegen per l’escena internacional, Kojukhin arrisca molt apostant per temps molt ràpids, potser pel deler de demostrar el gran nivell de la seva tècnica; curiosament el seu so i sentit del detall captiva més en els moments de lirisme més reposat. Li va passar en les sonates de Haydn, i també amb Albéniz, que va tocar amb passió, temperament i explosives dinàmiques. El fulgor va guanyar la partida a les floretes que il·luminen el pianisme d’Albéniz, però amb aquell devessall temperamental va conquerir grans aplaudiments. Esgotat per la calor sufocant, l’esforç i l’horari —començar un concert a les 21.30h no és habitual fora d’Espanya—,Kojukhin va regalar com a propines dues peces de Bach i Gluck amb arranjaments de tall romàntic que van aportar pau i tranquil·litat després del trepidant Albéniz.