Selecciona Edició
Connecta’t

Trempó, un èxit sense trampes

Els plats perdurables, estimats per bons i honests, són fets just de manera fàcil, de coses concretes, amb productes identificables i els elements necessaris

Els ingredients del trempó.
Els ingredients del trempó.

A la taula (i a la cuina) l'excel·lència sol habitar en la normalitat i la moderació, i en el discurs nat dels costums que esdevenen rutines. Els bons menjars solen tenir poca retòrica i menys teòrica.

Així, els plats d'èxit perdurable, estimats per bons i honests, són fets just de manera fàcil, de coses concretes, amb productes identificables i els elements necessaris. Cru o cuinat el menjar bo entreté i no ha de mester sorpreses ni ficcions.

El trempó, la mirada forana, uniformista i traductora a la generalitat l'assimila a una ensalada, emperò aquesta denominació és massa lateral, decorativa, injusta vista la pulsió selvàtica, amazònica, que es fa dels plats de paisatges cruus i de flora colorista.

El trempó no és una recepta ni una equació, és fàcil i ràpid, un bodegó primari: tomàtiga, prebe (ros) i ceba blanca, tot tallat ni massa gros ni petit. Els elements 'trempats' (amanits) amb prou oli i un poc de sal. No cal res pus en la versió popular, canònica, austera i 'pobre' emperò esplendorosa i gustosa que es preparen els nadius i adherits, com una obligació.

Òbviament cadascú, cada casa, poble o comerç de restauració, pot batejar i donar llinatges, fer combinacions com s'usa amb els còctels i gintònics, fent afegitons a la triada d'hortalisses que tenen actualitat de novetat al camp en el temps de la calor i els dies llargs.

Guardi’ns com de la pedra que plou de fer trempons d'hivern. (N'hi ha versions al costumari, trempons fets de tomàtiga de ramellet torrada (menuda i perdurable fins a l' any des de l'anyada), més grell, sofrit (l'ull de la ceba, gairebé un calçot) i una mica d'arengades esflorades.)

El trempó habitual és el fruit de l'eficàcia: fruita (sí, tomàtiga) del temps, del mercat, resum de l'hort, collita de temporada. Ni petit ni gros, amb suc al fons del plat, la tomàtiga fora pell, la ceba esmorteïda en aigua i sal una estona.

Es poden fer molts d'experiments o aliances perquè el plat inicial guanya: pot anar millorat amb tonyina (un clàssic, gairebé), fonoll marí, tomàtiga seca, galletes d'oli esbocinades, miques de formatge vell.

Vet ací, com una senyera del comú al trempó, un menjar que és una tendència històrica de l'estiu (d'inconvenient traducció al català continental per la seva significació sexual). És, segurament, un dels plats més senzills, discrets i recurrents en el memorial de la gastronomia quotidiana dels illencs.