Selecciona Edició
Connecta’t
ambaixadors culturals a madrid

“En galeries, Madrid s’ha menjat Barcelona”

Entrevista a Sebastián Rosselló, galerista català que viu a Madrid

Sebastián Rosselló.
Sebastián Rosselló.

Sebastian Rosselló (Barcelona, 1976), escultor i galerista, diu prendre decisions per instint i impulsivament. D'aquesta manera va obrir el 2011 la galeria Alegria –anagrama de galeria– a l'interior de l'antiga fàbrica Lehmann, al carrer Consell de Cent de Barcelona. L'experiència va ser gairebé com la d'un okupa de l'art, instal·lant-se en una caseta, “com si fos barraquisme”, diu Rosselló. Alegria va ser en el seu breu temps de vida un espai d'exposició d'art contemporani valent i que oferia una intensa vida social. Rosselló va obrir una segona minigaleria, a Madrid, el 2013. Rosselló volia gestionar diversos espais però finalment els números no quadraven, va tancar la galeria de Barcelona i va apostar per Madrid.

La primera seu d'Alegria a Madrid va ser a la plaça de Cascorro, en uns baixos discrets, com si fossin les dependències de la portera. Rosselló va mudar Alegria al carrer del doctor Fourquet, una petita via que s'ha consolidat com un pol de galeries, en un entorn en què s'hi troben el Centre Reina Sofia, el Museu del Prado i l'espai cultural La Casa Encendida. Rosselló es va instal·lar el 2014 a Madrid amb la seva dona i fills. Continua visitant la seva ciutat natal i a partir de la seva experiència intenta exposar els perquès de la seva aposta per Madrid. 

A Madrid hi ha molta oferta cultural, això atrau un turisme de perfil més cultural que el que pugui tenir Barcelona, que en bona part busca vistes i la platja

Pregunta. Per què vas deixar Barcelona per instal·lar-te a Madrid?

Resposta. El que em venia de gust era tenir un model de galeries petites a diferents ciutats. Aquest era el meu model ideal. Primer vaig obrir a Barcelona i després vaig anar a Madrid. Com l'acollida a Madrid va ser molt bona, em vaig animar a obrir una galeria més gran, al carrer del Doctor Fourquet, aprofitant el renom del carrer. Vaig posar tots els meus esforços en aquesta galeria, a Madrid, perquè a la ciutat hi ha més moviment, tot i que també hi ha més competència. Crec que Madrid quadruplica el número de galeries d'art contemporani de Barcelona.

Sigui per cultural, o per manca de suport polític, a Espanya manca un teixit de creació artística més consistent.

P. Es nota la influència d'Arco durant tot l'any o només durant els dies de la fira?

R. Arco genera un dinamisme, sens dubte; al febrer, quan se celebra la fira, vénen molts visitants de tot Espanya i col·leccionistes internacionals. La propera edició és la primera que ens convidaran a participar-hi, és un reconeixement important, et dóna molta més visibilitat. Crec que els 25 anys d'Arco han generat molta curiositat entre la ciutadania, afavoreix que la gent vulgui descobrir l'art contemporani. Poc a poc hi ha gent que és fidel a la fira i hi ha persones que evolucionen cap al col·leccionisme.

P. Hi ha diferències entre Barcelona i Madrid per escollir la ubicació d'una galeria? Els barris que aglutinen aquest sector a Madrid són molt diferents a Enric Granados o El Born?

R. Doctor Fourquet s'ubica en un barri més marginal que aquests casos que esmentes, a Lavapiés, tot i que és a tocar d'Atocha i del Reina Sofia i això crea una xara. També hi ha barris més acomodats, en els quals és més fàcil que et sovintegin persones amb alt poder adquisitiu.

P. Les diferències, aleshores, no existeixen: a les dues ciutats hi ha galeries en un entorn més burgès i en barris més alternatius.

R. És que això és una qüestió de la gentrificació: succeeix a Londres, Nova York o París: hi ha galeries que es desplacen a barris més barats per tenir espais més grans, com està passant ara amb l'obertura o trasllat de galeries de Barcelona a L'Hospitalet. És molt car obrir a Consell de Cent o al Born. A Madrid, un grup de galeries van començar a obrir a Doctor Fourquet. Va ser com una crida, i la gent va començar a obrir a Doctor Fourquet. Ara hi ha una dotzena de galeries. La proximitat del Reina Sofia genera un circuit: visites el museu i després les galeries.

P. Aquesta proximitat al Reina Sofia ajuda a captar clients internacionals?

R. És que no només hi ha el Reina Sofia; hi ha El Prado, el Thyssen, la Fundació Mapfre. A Madrid, i en aquesta zona en particular, hi ha molta oferta cultural, això atrau un turisme de perfil més cultural, més centrat en la cultura, més que el turisme que pugui tenir Barcelona, que en bona part el que li interessa són les vistes i la platja. La gent que té curiositat per l'art contemporani busca a internet sobre la ciutat i planeja els seus recorreguts.

P. Per què creus que hi ha més moviment de galeries a Madrid?

R. Barcelona va tocar fons. Va tenir un moment molt potent, va ser més internacional que Madrid. El perquè d'aquest descens, no ho sé. Potser arran de l'aparició d'Arco es genera un dinamisme a Madrid, a més de ser la capital d'Espanya; ambdós són factors determinants. En galeries, Madrid s'ha menjat Barcelona; hi ha més moviment.

P. Però és més fàcil vendre art a Madrid? La crisi afecta a tot arreu.

R. A Madrid la gent fa un esforç, bàsicament artistes, i això a Barcelona costava més. Quan arriba el moment escuren més la butxaca. Si hi ha una cosa que els agrada, una peça econòmica, posem per cas de només 75 euros, crec que a Madrid és més fàcil que te la comprin. Tot i que haig de dir que a Barcelona jo tenia l'espai en un lloc amagat que no donava al carrer.

P. Quins precedents recents hi ha de galeries de Barcelona que s'hagin instal·lat a Madrid?

R. Així d'entrada em ve al cap Nogueras Blanchard, que va ser una de les primeres galeries que es va instal·lar a Doctor Fourquet, una de les que va inventar el que és avui Doctor Fourquet.

P. Existeixen dos mons per als joves creadors actuals? El de Barcelona i Madrid amb les seves respectives àrees d'influència?

R. Els artistes catalans d'entre 25 i 35 anys, al ser la majoria de la Facultat de Sant Jordi, tenen uns models i un estil semblant, de fer, de practicar i d'entendre l'art contemporani de forma similar. Madrid és més eclèctic, més plural. Només cal veure les pàgines d'internet dels artistes de Barcelona, són totes molt semblants; molts comparteixen taller. Potser s'ha generat com una escola, un grup. A Barcelona hi ha un teixit a nivell artístic que a Madrid no està arrelat.

P. On consideres que hi ha més espontaneïtat artística, més facilitat d'establir espais alternatius o més suport de l'administració pública?

R. Suport, cap, ni a Madrid ni a Barcelona. A Barcelona darrerament s'estan creant més espais alternatius per treballar-hi, amb programes de residència. La majoria són espais dirigits per artistes. Se m'ocorren diversos exemples però és especialment destacable Half House, a Vallvidrera, un centre que dirigeixen Alberto Peral i Sinead Spelaman. Però, al marge d'aquestes iniciatives, som molt lluny de ciutats d'Europa com Brussel·les. Sigui per cultural, o per manca de suport polític, a Espanya manca un teixit de creació artística més consistent.