Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

De Sixena al Born

Aquest estiu hem tingut dues històries paral·leles, amb tantes connexions que juntes i per separat resumeixen la història d’Espanya i de Catalunya

Proposta per a l'exterior del Born en el marc de l'exposició que inclou una estàtua eqüestre de Franco.
Proposta per a l'exterior del Born en el marc de l'exposició que inclou una estàtua eqüestre de Franco.

No hi ha manera de debatre sobre història en aquest país, que s’ha construït amb silencis, mals menors i pactes que no es poden rebutjar. El passat està tan trencat que les esquerdes arriben fins al present. Suposo que no hi ha manera d’arreglar-ho i que per això, tant la història com aquesta forma de record anomenada memòria històrica, reprodueixen tots i cadascun dels complexos i dels problemes dels dos últims segles.

Quan es furga en el passat es troba de tot, però el més interessant succeeix sempre en present, quan s’usen les seves parts dures, els símbols i les formes, l’estil i els protocols. És el que mostra si realment s’han interioritzat les lliçons de la història o si, per contra, s’és incapaç d’escapar-ne. El millor lloc per veure-ho és quan al poder li dóna per parlar o per mostrar-se, que si alguna cosa no sap fer el poder és quedar-se callat. Necessita emetre documents, exposar-se, recrear el seu passat, legitimar-se, en definitiva. I quin millor lloc per exhibir-se que en una exposició? Aquest estiu hem tingut dues històries paral·leles, amb tantes connexions que juntes i per separat resumeixen la història d’Espanya i de Catalunya.

Decapitar l’estàtua d’un dictador que va morir al llit em sembla un acte de venjança poc valenta

La primera és la del litigi per les obres de l’antiga diòcesi de Lleida, una història desgraciada a més no poder. Per a mi encara més, ja que afecta el patrimoni del lloc en el qual vaig néixer. Per això, si alguna cosa sé de tot aquest procés és que el problema no són les obres d’art. Les peces de Sixena són un simple efecte col·lateral.

És impossible entendre el conflicte de les obres d’art de la Franja sense l’Opus Dei i sense l’acord tàcit de les forces polítiques d’Aragó per reconquistar aquesta part de diòcesi de Lleida que entrava a Osca. Encara recordo les primeres pintades, raríssimes als vuitanta: “Diòcesi aragonesa ja!” es llegia en parets i carreteres. Quan dic forces polítiques d’Aragó em refereixo a tot l’espectre ideològic. Fins i tot la Chunta es va dedicar a enviar postals per reivindicar les obres. “Chunta Catalanista”, pintaven fa no tant els del Partit Aragonès Regionalista per esgarrapar-los vots.

Era inconcebible que una part d’Aragó tingués una seu, ni que fos eclesiàstica, a Lleida. Els acords sanitaris entre els pobles de la Franja i Lleida es retallen perquè existeixi tan poca relació com sigui possible i no els explico el deshonor que suposa que es parli català, recordin les dificultats de TV3 al País Valencià. Per això, el missatge que ha acabat calant és poc menys que les obres es van robar amb premeditació i traïdoria. Es menteix i s’embruta, no ja la memòria històrica, sinó la dels equips que van salvar els frescs de la destrucció.

El serial va començar el dia que el PSOE d’Aragó va pactar amb l’Opus Dei. Les obres d’art són un efecte col·lateral més, ni el primer ni l’últim d’una operació molt més complexa, el rearmament del límit competencial de les autonomies a través d’elements que van crear l’Estat tal com el coneixem i els que l’Estat es deu.

La segona història és el serial de l’estàtua de Franco al Born, digna de psicoanàlisi. L’Ajuntament de Barcelona vol remeiar la falta de musculatura de l’art contemporani de la ciutat i es dedica a fer els seus primers passos com a artista provocador. Com que no s’atreveix a epatar a qui de debò mana, llegeixi’s el paràgraf anterior, intenta epatar l’independentisme. La ficada de pota fa vessar un got que s’anava omplint de la mà de la part més reaccionària dels comuns que ha canviat el seu argumentari pel de l’unionisme més ranci. Han arribat a qualificar el passat d’ERC de feixista. Han anat tan lluny i han ficat la pota de tal manera que a Ada Colau no li queda més remei que desautoritzar-los dient que hi ha motius per assistir a la Diada. Sap que si comet els seus propis errors tal vegada sobrevisqui, però que està acabada si s’equivoca amb els dels altres.

Decapitar l’estàtua d’un dictador que va morir al llit em sembla un acte de venjança poc valenta, tenint en compte que va haver d’arribar l’euro perquè el seu cap deixés de ser de curs legal. L’honest, si es vol contextualitzar el franquisme, hauria estat posar-li rostre però, és clar, el progressisme oficial de Barcelona encara el tem i no s’atreveix a mirar-lo a la cara perquè, malgrat tot, i encara que és en una proporció variable, els constitueix. El drama és que és l’única cosa que els queda i que, encara així, no s’atreveixen a mirar-lo a la cara. De fet, els espanta tant que el fiquen al Born. Haurien tingut la valentia de fer el mateix al Camp de la Bota? I ja posats, si volen memòria, per què no l’aixequen davant de la Delegació del Govern o de la caserna del Bruc? Un té la sensació que en aquesta carrera com a artistes provocadors que tenen els nous regidors de Barcelona als únics als qui no s’atreveixen a impressionar són als poders de debò.

A l’Ajuntament de Barcelona li passa el mateix que al Govern d’Aragó, que no sap que és precisament ell qui s’exhibirà en l’exposició. Les línies que separen l’exposició de l’exhibició són molt primes, gairebé tant com les que separen el retrat de l’autoretrat. Tot es torna molt complicat quan els projectes de futur són febles, llavors, el risc d’embolicar-se en el passat és altíssim.