Selecciona Edició
Connecta’t

Llengua catalana, manifesta’t!

Un llibre de Rudolf Ortega reuneix discursos i textos decisius del català dels últims dos segles

Àngel Guimerà durant el seu discurs a l’Ateneu Barcelonès del 1895. A la dreta, Primer Congrés de la Llengua Catalana, el 1906.
Àngel Guimerà durant el seu discurs a l’Ateneu Barcelonès del 1895. A la dreta, Primer Congrés de la Llengua Catalana, el 1906.

“Avui podem estar feliços d'haver aconseguit, no només aquesta unitat ortogràfica, sinó fins i tot aquella unitat lingüística que ha fet possible l'elevació del català com a llengua oficial de Catalunya”, deia ufanós un dels grans artífexs de la fita, Pompeu Fabra, en el discurs que va fer com a president dels Jocs Florals del 1934 a Barcelona. Només 14 anys després, en el mateix marc, però ja en la clandestinitat de l'exili a París i sabent que el món occidental havia abandonat Catalunya i Espanya definitivament a la seva sort davant la dictadura franquista, a Josep Carner només li queda un crit desesperat al rigor individual per preservar la llengua catalana: “Voldria que guardéssiu l'aspiració vigilant, mai del tot satisfeta, cap a l'excel·lència” i es desterrés “tota benevolència provincial”.

Al filòleg català Rudolf Ortega, assessor lingüístic d'aquest diari i autor, entre d'altres, del Diccionari de futbol o Tots els dubtes, el parlament trist i rigorós de Carner és el que més li agrada dels 36 discursos, manifestos i textos decisius en la història del català que ha reunit a En defensa de la llengua (Angle Editorial), on recopila des de les Instruccions per a l'ensenyança de Minyons, de Baldiri Rexach (1749), fins a la intervenció del desaparegut filòleg Joan Solà al Parlament el 2009. Entre tos dos, des de la petició d'oficialitat de la Mancomunitat de Catalunya (1906) fins al Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), passant per l'entrevista de l'abat Escarré a Le Monde (1963) o el revolucionari manifest de la revista Els Marges (1979).

Només precedits per unes introduccions, tan liofilitzades com sagaces, d'Ortega, els textos comporten tant una polièdrica lectura i significació com van carregats de curiositats. Com el discurs que Àngel Guimerà va fer en la seva presa de possessió com a president de l'Ateneu Barcelonès el 1895, el primer en català a la institució i, quan tot just havia pronunciat algunes paraules, va ser interromput per dos socis que li van exigir que el fes en l'idioma oficial, el castellà, una demanda que van formular… en català. “Va ser important perquè va actuar com un programa: som això, tenim això i hem de defensar-ho, no avergonyir-nos d'aquesta llengua ni aguantar que sigui perseguida o que se la posi en dubte”, apunta Ortega, que recorda que el discurs va ser tot un fenomen social.

Koiné, nota ‘al marge’

L'acurada selecció de textos que conformen En defensa de la llengua accentua l'absència d'un dels manifestos sobre el català més polèmics i recents, el del col·lectiu Koiné, publicat al març i que demanava que el català fos l'única llengua oficial en una futura Catalunya independent. "No és un gran text; aporta poca cosa i, a més, amb una terminologia que genera un fort debat social, però no tant lingüístic", assenyala Ortega, que pensa que el màxim enunciat del manifest en l'àmbit filològic és "una alerta sobre la insuficiència del procés de normalització; i això ja ho va aportar el manifest d'Els Marges del 1979, que és el que obre el debat sobre la possible mort del català; en aquest sentit, el de Koiné no deixa de ser una nota a peu de pàgina del d'Els Marges".

Amb ulls del 2016, crida l'atenció la presència de tres textos de suport al català amb origen o suport explícit d'intel·lectuals de la resta de l'Estat. El primer, a més, valent: anava adreçat al dictador Primo de Rivera sis mesos després de la formació del directori militar. Menéndez Pidal, Ortega y Gasset, Lorca o Azaña són alguns dels signants que lamenten “les mesures de govern que per raons polítiques s'han pres sobre l'ús de la llengua catalana”, tot i que no reclamen que el català torni a l'Administració i a l'escola, com educadament els recriminen en una missiva alguns intel·lectuals catalans.

Entre els castellans llavors menys reconeguts que van donar suport al text hi havia Pedro Sainz Rodríguez, que després va ser primer ministre d'Educació amb Franco. El segon manifest, del 1964, en realitat no va veure mai la llum. Atrevit per la pròpia naturalesa d'un dels seus instigadors, Josep Benet, que el va redactar: “Cal normalitzar la situació actual de la llengua catalana”. La còpia que s'anava passant es va acabar extraviant a les mans de Menéndez Pidal.

Poca empatia

Després d'aquests tres casos, ni un suport més que vingui més enllà de l'Ebre: “I de motius no n'han faltat, quan el PP ha intentat promoure acadèmies de la llengua a Balears, reobrir el cisma del valencià o el LAPAO a l'Aragó; que passin aquestes coses i ningú del món intel·lectual i acadèmic de la resta de l'Estat digui que és un disbarat és molt trist”, reflexiona verbalment Ortega. “Espanya és poc democràtica i empàtica amb les llengües en general i el català en particular”, ratifica, i recorda que a la Constitució republicana del 1931 es va introduir l'oficialitat del castellà “perquè ho portava l'Estatut amb el català”.

Presentació del manifest Koiné sobre el bilingüisme.
Presentació del manifest Koiné sobre el bilingüisme.

La presència de Gramàtica i apologia de la llengua catalana, del catedràtic de retòrica Josep Pau Ballot (1815), amb la seva denúncia de l'abandonament del català, “que fins i tot han desitjat que se'n perdi l'ús i l'exercici”, recorda la “indiferència endògena” que bona part de la societat catalana va manifestar per la seva pròpia llengua. “Amb la dinastia dels Trastàmara, al segle XV, el prestigi social l'anirà adquirint el castellà, especialment entre la classe aristocràtica, actitud a la qual s'afegirà la burgesia liberal, en particular la barcelonina; i això també ho denunciarà Joan Maragall el 1903 o el mateix Guimerà”, diu Ortega. En defensa de la llengua permet múltiples lectures. Una d'elles, cronològica: els manifestos canvien radicalment de forma i de fons segons si són d'abans o després de la Guerra Civil. “Els previs al conflicte bèl·lic solen ser discursos de grans noms, llargs i que volen dignificar la llengua i la seva codificació; els de després solen ser més curts i de caràcter col·lectiu, buscant adhesions”, perfila Ortega, que cita el Manifest dels 100 (1960) com a paradigma. “L'elenc de signants és espectacular”. Sí: Sagarra, Pla, Batllori, Foix, Oliver, Tàpies…

Les úniques excepcions són recents: el discurs de Solà i el de l'escriptor Quim Monzó a la Fira de Frankfurt del 2007. El discurs de Monzó exemplifica una conclusió que s'extreu després de la lectura del llibre i sobre el qual ja crida l'atenció la prologuista, Maria Teresa Cabré, responsable de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans: els textos dialoguen entre ells, però també fa la sensació que la del català és una història circular i bastant polititzada, la qual cosa reforça la inopinada vigència del volum. “S'ha fet per tots dos bàndols; per això, quan s'ha volgut anar contra Catalunya, de les primeres coses que s'han atacat ha estat la llengua, que ha estat una víctima propiciatòria”.