Selecciona Edició
Connecta’t

El millor lloc per no fer res

Viladrau, a la falda del Montseny, ofereix entre els seus al·licients seculars un marc ideal per a la introspecció i el repòs tenyit de noble vagància

Racó ombrívol amb font a Viladrau.
Racó ombrívol amb font a Viladrau.

En els últims dies no he fet absolutament res, excepte decidir que no vaig a la sortida amb bicicleta ni a l’excursió nocturna per veure estels fugaços (second chance després de no anar-hi tampoc per Sant Llorenç), ni participo en el torneig de tennis. Em llevo tard, surto al jardí amb els prismàtics i observo displicentment un gaig gros picotejar a la menjadora dels cacauets. Després deixo perdre la mirada en les capçades dels arbres, ben alts, i d’aquí segueixo cap al cel, on veig passar un núvol i intento esbrinar-li, sense esforçar-m'hi gaire, una forma. M’entretinc després amb el vol d’una libèl·lula mentre rumio si toca regar les hortènsies. Bé, segur que aguanten fins demà. Una brisa suau provoca un interessant moviment a la branca d’un avet. Recullo una pinya i estudio la delicada forma en què l’ha rosegat un esquirol. Amb prou feines m’he adonat i ja gairebé ha passat l’hora d’esmorzar. Em dec haver tornat a quedar sense diari i sense croissant; m’he oblidat de carregar el mòbil, ajorno un dia més arreglar l’armari. Avui tampoc tindré temps d’anar a la piscina: és igual perquè potser plou. Vaja, si ja és gairebé l'hora de dinar.

Benvinguts a Viladrau, el millor lloc d’estiueig per no fer res. Des dels 12 anys que passo part de les meves vacances aquí i he trigat gairebé mig segle a descobrir que el seu secret —i, de fet, el de la vida mateixa— és no tenir gaires expectatives, deixar lliscar les hores sense aferrar-te gaire a cap propòsit. Ho deia l’avi Sallés: “El feliç avorriment”.

Això no vol dir que el lloc no tingui una gran (bé, gran, gran, tampoc) oferta d’activitats estivals. És obligat deixar-se veure al matí a les terrasses dels bars de la plaça i als seus voltants fent com que compres alguna cosa per entaular relacions socials i comentar les notícies de l’estiu: el llamp que ha caigut a casa Picañol, l’homenatge al Mas Rusquelles (vell cau de poetes) a Alicia de Larrocha (que estiuejava aquí, a Viladrau), o que ja no fan barra de nata a la Font. Hi ha una llarga tradició d’excursions a fonts (200) i paratges —la majoria de les quals desconec—, com la Font de l’Oreneta o el Castanyer de les Nou Branques —l’última vegada que el vaig veure en vaig comptar només vuit, però vaig trobar-hi una salamandra—; s’organitzen puntualment actes i concerts (de l’actiu festival Marcos Redondo al recital de Pedro Ayesa, la discomòbil o la nit country). I també d’esdeveniments esportius. El tedi produeix també grans esportistes, com si poguessis fugir de tu mateix.

La meva memòria recull una successió de xocolatades, botifarrades, sardanes, curses populars, gimcanes, concursos de paelles o identificació d’arbres, "psicodèlics" (així s'anomenen des dels seixanta les animades sessions de discoteca al club d’estiuejants, que continuen), misses, sortides amb moto o a pescar crancs (això ja és menys habituals). Activitats puntejades abans per moments realment èpics en els avui ignots camps de l’oncle Leopold, on solíem refocil·lar-nos d’adolescents, en general —almenys jo— d'una manera que avui sembla entranyablement casta.

Menjar, dormir i veure

UN LLOC PER MENJAR

Millor sopar: El vell molí de la Barita, antiga posta de diligències que la tradició vol que fos assaltada per Serrallonga, oriünd de la veïna masia fortificada de La Sala. Truita amb ametlles o a la brasa. Unes postres delicioses.

UN LLOC PER DORMIR

L'hotel Bofill. Un clàssic. Els finestrals del vell menjador llancen una vista preciosa sobre el Montseny.

UN LLOC PER VISITAR

El passeig al capvespre fins a la masia de Can Batllic. Possibilitat d'observar una guineu o un teixó, o els misteriosos 'chotacabras'. Els romàntics anglesos haguessin trobat bona inspiració.

Jo què voleu que us digui, estimo aquest poble que és en realitat com el revers de la meva altra meitat de vacances a Formentera. Estàtic, contemplatiu, verd, plujós, introspectiu. Un paisatge de muntanya omnipresent i bosc dens de faig i castanyer —entre moltes altres espècies— que pot trastornar els amants dels espais oberts, però que vivifica amb l'altura (845 metres) i la puresa de l'aire.

N'hi haurà que us diran que Viladrau és una destinació estiuenca avorrida i amb una secular colònia d’estiuejants prèmium històricament endogàmica, beata, pretensiosa, tafanera i maldient. També es podria dir això del jardí dels Finzi Contini. En realitat, fins i tot aquí els temps han canviat i la majoria de la gent, tant estiuejants com locals i residents, són persones absolutament normals i totals. Però indubtablement del passat han quedat traces, psicològiques i físiques, com aquests grans casalots, les torres de les famílies benestants, molts avui closques buides en venda i plens de fantasmes d’estius que ja han marxat i que esperen el seu gran cronista.

M’adono que els parlo d’un Viladrau molt concret. N’hi ha molts més. Agustí Fancelli, una de les presències que aletegen per aquí, lloc també de nostàlgies, malenconies i pèrdues, el tenia per un poble wagnerià. És una localitat sens dubte amb un gran i apassionant passat que inclou romans, bandolers (Serrallonga!), bruixotes, carboneria, pasturatge, i poetes noucentistes, indissolublement lligats a les fonts.

La seva riquesa natural és aclaparadora. Bona part del municipi és dins del Parc Natural del Montseny. Qualsevol es converteix aquí en naturalista aficionat o jardiner, sense necessitat de gaire esforç. De vegades les dues coses: jo mateix l’altre dia vaig confondre una gran colobra verda amb la mànega. Altres alternatives són la lectura, els naips i l’amistat.

No hi ha estiu com aquest per desconnectar del futur i viure un etern i lent present. Aquest present, no obstant això, no deixa de gronxar-se en un passat que s’obstina a tornar en cadascuna de les deliqüescents hores de l’estiueig. I que es cola per les bretxes que unes postes de sol realment grandioses obren cada tarda a les ombres del cor.