Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Transparència o exhibicionisme?

S’ha de reivindicar un dret a la reserva o confidencialitat. Sóc conscient que aquesta reflexió va a contracorrent i no és políticament correcta

Recentment s’ha aprovat el Codi de conducta dels alts càrrecs i personal directiu de la Generalitat de Catalunya i altres mesures en matèria de transparència i grups d’interès. Aquesta normativa estableix, entre altres disposicions, l’obligació dels alts càrrecs de publicar a les seves agendes oficials els contactes que mantinguin amb els grups d’interès (audiències, reunions i actes).

El problema radica que una mesura dirigida a prevenir i controlar les actuacions dels lobbys, adquireix una dimensió molt més àmplia, en incloure en el concepte de grup d’interès totes les persones o organitzacions que puguin influir en l’elaboració o aplicació de les polítiques públiques. I en aquest concepte es poden incloure tant les entitats que actuen en defensa dels interessos d’empreses petrolieres com les associacions de veïns que reivindiquin l’aprovació d’una zona verda al seu barri.

La veritat és que aquesta no és una iniciativa aïllada; malgrat el caràcter mesquí de la Llei estatal de transparència en alguns aspectes, el Consell de Transparència i Bon Govern ha reconegut el caràcter públic de la informació de les agendes dels alts càrrecs i ha arribat a exigir del Ministeri de Sanitat la informació sobre les reunions mantingudes amb els representants de les empreses tabaqueres, si bé silenciant les dades personals dels funcionaris presents en aquestes reunions.

És evident que la normativa de transparència té origen directe en la reivindicació ciutadana del seu dret a saber com es gestionen els assumptes i fons públics, i a aquesta demanda els constants escàndols de corrupció i malversació no en són aliens. Per això, s’ha repetit fins a la sacietat, l’aforisme que: La llum del sol és el millor dels desinfectants. Ara bé, és sabut que l’exposició perllongada als rajos solars i sense protecció té efectes perniciosos. O dit d’una altra manera: no s’han de plantejar límits a la transparència?

Comencen a alçar-se algunes veus que adverteixen del risc que en aquesta carrera cap a la transparència passem de la societat de l’opacitat a la societat de l’exhibicionisme o de la pornografia. I en aquest sentit, entenc que s’ha de reivindicar un dret a la reserva o confidencialitat. Sóc conscient que aquesta reflexió va a contracorrent i, segurament, no és políticament correcta, però hauríem de plantejar-nos si aquesta administració cristal·lina que es pretén genera, necessàriament, i, en tots els casos, efectes beneficiosos per a l’interès públic.

Imaginem que una multinacional estudia la implantació d’un projecte empresarial a Catalunya, una importantíssima inversió que porta aparellada singulars actuacions constructives, i urbanístiques, i la generació de milers de llocs de treball. En aquest cas, sembla pertinent la reserva respecte de les negociacions prèvies amb els representants de tal grup inversor, (sense perjudici de donar plena publicitat als acords adoptats al final del procés) i això, no per emparar actuacions corruptes inconfessables, sinó, al contrari, perquè, d’una altra manera, es podrien afavorir actuacions especulatives, i la intromissió en el projecte de possibles competidors. A més, d’una altra manera, probablement, l’inversor en inicis fugiria a altres llocs on els seus projectes poguessin desenvolupar-se amb més discreció i tranquil·litat.

D’altra banda, aquest tipus de disposicions poden comportar precisament el contrari del que es pretén. Una de les conseqüències de l’aprovació de la Llei de llibertat d’informació de la Gran Bretanya, va ser que els responsables polítics fossin tremendament acurats amb allò del que es deixava constància en les reunions de treball, la qual cosa va motivar, segons reconeixia Francis Maude, ministre del Gabinet de David Cameron, que les discussions es traslladessin del Consell de Ministres a la sala del te.

Una altra qüestió que ha generat polèmica en la implementació de la Llei de transparència catalana és l’obligada publicació de la declaració de béns dels alts càrrecs. Està fora de tot dubte que és pertinent el coneixement públic dels ingressos dels alts càrrecs pel compliment de les seves funcions, però, de debò és necessari que els seus comptes corrents i patrimoni estigui sotmès a l’escrutini i xafardeig de tothom? O és que dedicar-se al servei públic els despulla del seu dret a la intimitat i la seguretat?

En fi, resulta indubtable que les polítiques de transparència comporten una nova cultura en la gestió pública, en la qual la interacció entre governants i ciutadans redundi en una democràcia més consolidada i més eficàcia i eficiència de l’Administració, amb una gestió ètica, responsable i sostenible dels recursos públics. Ara bé, aquest procés de transformació de l’Administració s’ha de realitzar de manera intel·ligent i racional.

La confidencialitat, la reserva, és un valor necessari en molts moments de la vida, també en la gestió pública, i, si ho oblidem, correm el risc que la llum de la transparència ens provoqui cremades.

Rafael Entrena és advocat.