Les 10 illes habitades més inaccessibles del món

En ple segle XXI encara queden llocs on els habitants no poden sortir en sabatilles a demanar pa als veïns… perquè els veïns més propers són a centenars de quilòmetres i amb un mar tempestuós pel mig!

Aquestes són les illes habitades més remotes que existeixen, llocs als quals per arribar (o marxar) t'ho has de pensar dues vegades:

1. Tristan da Cunha (Regne Unit)

Té l'honor de ser el lloc habitat més allunyat de qualsevol altre lloc habitat del planeta. Aquesta illa volcànica que pertany al Regne Unit i amb tot just 300 habitants emergeix en ple Atlàntic sud a 2.810 quilòmetres de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i a 2.334 de l'illa –també britànica– de Santa Helena. El penyal és tan abrupte que no s'hi va poder construir cap aeroport. L'única via de comunicació de Tristan da Cunha amb la resta del món són dos vaixells d'una companyia pesquera, l'MV Edinburgh i l'MV Baltic, que cada dos mesos fan la travessia des de Ciutat del Cap. El viatge dura uns sis dies, si és que no fa mala mar. Cada vaixell té una capacitat màxima per a 12 passatgers. Els no residents de l'illa han de sol·licitar un permís previ perquè els autoritzin l'estada a l'arxipèlag.

2. Illa Canton (Kiribati)

El 5 de maig del 2010 Alex Bond, un navegant oceànic britànic, va ancorar el seu petit veler, el Mary Powell, amb el qual feia la travessia des de Hawaii fins a Austràlia, davant de la costa d'un atol perdut al Pacífic. La seva sorpresa va ser immensa quan va veure sortir dels arbustos un grup de nadius que li demanaven ajuda. Els 24 habitants de l'illa Canton, un dels illots que componen el petit país de Kiribati, havien estat oblidats pel seu govern i feia mesos que no rebien ajuda exterior. Els 14 adults i 10 nens que quedaven a l'illa estaven famèlics. Bond els va donar menjar i va organitzar per ràdio una expedició amb queviures. Kanton és l'atol més septentrional de l'arxipèlag de Kiribati i és a 1.760 quilòmetres de la capital de la república, el lloc habitat més proper. El més curiós és que té una pista aèria, de 1.900 metres de longitud, construïda pels americans durant la II Guerra Mundial. Però en la dècada dels setanta va quedar abandonada.

3. Illa North Sentinel (Índia)

Aquesta illa del mar d'Andaman, a l'est del golf de Bengala (oceà Índic), no és inaccessible per la seva llunyania. De fet, és a poques milles de l'illa gran d'Andaman. Ho és per una altra raó més singular: els seus habitants són fers aborígens que fins al dia d'avui no han permès que ningú desembarqués a les seves costes. Qualsevol intent de fer-ho ha acabat amb una pluja de fletxes i una ferocitat extrema. No se'n sap res: ni quants són, ni a quin grup ètnic poden pertànyer, ni quina és la seva llengua o la seva cultura. Viuen encara com al paleolític. L'illa té 72 quilòmetres quadrats, està coberta de jungla i envoltada per un escull que fa impossible apropar-se a la costa durant 10 mesos l'any. Un intent de desembarcament per part d'uns antropòlegs que estaven filmant un documental el 1974 va acabar amb el director ferit per una fletxa i el grup fugint en desbandada. Va haver-hi nous intents d'aproximació als noranta, però van ser igual d'inútils. Als habitants d'aquestes illes no els interessa la modernitat.

4. Kapingamarangi (Federació de Micronèsia)

Onze dies de navegació en un petit veler de 45 peus vaig necessitar per arribar a aquest remot atol del Pacífic el passat mes d'abril. Kapingamarangi és una illa coral·lina de tot just un quilòmetre quadrat de superfície habitable on viuen 350 persones alienes a la resta del món. Són autosuficients: tenen aigua potable, peix, cocos, bananes, porcs, gallines, taro, carabasses… L'única manera d'arribar a l'illa és llogant un vaixell –com vaig fer jo– o esperant el vaixell de càrrega del govern micronesi que dues o tres vegades a l'any va fins a Kapingamarangi per portar queviures, combustible i estris. El vaixell porta de tornada també de les seves vacances els alumnes de batxillerat, que han d'anar a estudiar a la capital de l'estat, Pohnpei, situada a 750 quilòmetres de Kapingamarangi. Una vegada a l'any passa un creuer de luxe i els seus passatgers baixen en bots a l'atol si la climatologia ho permet.

5. Pitcairn (Territori Britànic d'Ultramar)

Quan el 1789 Fletcher Christian i 11 mariners més es van amotinar a l'HMS Bounty –protagonitzant la rebel·lió a bord més famosa de la història– van abandonar el capità Bligh i els seus fidels en una barcassa i van fugir intentant trobar una illa perduda al Pacífic on ningú els pogués trobar. Aquesta illa va resultar ser Pitcairn, un vell volcà que emergeix en un racó de la Polinèsia. Imagineu-vos com era de remot llavors si avui arribar o sortir de Pitcairn encara és tota una aventura. No hi ha aeroport i l'única comunicació amb la resta del món és un vaixell de càrrega que arriba algunes vegades l'any des de Mangareva, a les illes Gambier (Polinèsia Francesa) o a bord d'alguns creuers de luxe que passen per aquí.

6. Illa d'Hornos (Xile)

El cap d'Hornos, la fi del continent americà pel sud, no és al continent, sinó en una illa. Una illa remota, envoltada per un mar embravit, on sembla que està situada la fàbrica mundial de vent. Abans era un destacament de tres militars xilens el que cuidava de les instal·lacions i donava sobirania a aquest mític punt de la navegació mundial. Ara qui s'encarrega del far i de l'estació meteorològica és un sol militar, que ha de viure a l'illa durant un any amb la seva família. Encara que sembli mentida, hi ha més de 500 sol·licituds cada nova convocatòria per al lloc. A l'illa d'Hornos només es pot arribar amb vaixell privat o en un dels dos creuers que fan el recorregut dels canals patagònics entre Punta Arenas (Xile) i Ushuaia (Argentina).

7. Illes Tokelau (Nova Zelanda)

En aquest arxipèlag format per tres atols coral·lins que junts no sumen ni 10 quilòmetres quadrats de terra emergida viuen gairebé 1.500 persones. Però no hi ha cap aeroport ni línia marítima amb Nova Zelanda, país del qual depenen. L'única connexió amb el món és el vaixell de càrrega que hi arriba cada pocs mesos. Tot i així, se les han empescat per ser el primer territori del món que obté el 100% de l'energia mitjançant fonts renovables. Els 4.032 panells fotovoltaics i 1.344 bateries han fet el miracle.

8. Illes Agalega (República de Maurici)

Es tracta de dues petites illes perdudes a l'oceà Índic, a 1.100 quilòmetres de l'illa Maurici. Encara que hi ha una petita pista d'aterratge a l'illa del nord, no hi ha vols comercials. L'única manera d'arribar-hi és amb vaixell: dos dies i mig de navegació des de Port-Louis, capital de Maurici. La població actual no supera els 300 habitants.

9. Palmerston (illes Cook)

El Pacífic és ple d'illes remotes i de difícil accés. Una altra és Palmerston, una de les illes de l'arxipèlag de les Cook. És a 500 quilòmetres de l'illa habitada més propera i només rep la visita d'un vaixell de càrrega amb provisions dues vegades l'any. El més curiós de Palmerston és que 60 dels seus 62 habitants són descendents del mateix home: William Masters. Aquest fuster britànic es va establir a l'illa el 1863 per conrear cocos i processar-ne l'oli. Cada sis mesos passava un vaixell a recollir la mercaderia. Masters es va quedar amb tres dones polinèsies amb les quals va tenir 23 fills. Ells van heretar l'illa.

10. Illa Hopen (Noruega)

Les illes Svalbard són el territori permanentment habitat més proper al pol Nord. Només 900 quilòmetres separen el sostre del globus terrestre d'aquest curiós arxipèlag noruec cobert en bona part per gel i on hi ha més óssos polars que humans. La majoria de la població viu a l'illa gran, Spitzbergen. Excepte quatre científics que passen l'any cuidant l'estació meteorològica de l'illa Hopen, la més aïllada de tot l'arxipèlag. Un tros de terra de 33 quilòmetres de llargada per dos d'amplada on només hi ha gel, roques i aus marines.

Aquest post va ser publicat originalment el 30 de juny del 2014 i es torna a publicar ara dins de la campanya d'estiu 2016.