Selecciona Edició
Connecta’t

L’ostentació insolent

Puigcerdà, la capital catalana que la burgesia barcelonina “envaeix’’ —des del final de les guerres carlistes— estius, diumenges i festius

Una vista del llac de Puigcerdà
Una vista del llac de Puigcerdà

“Los trenes eran animales mitológicos que simbolizaban la huida, la fuga, la vida, la libertad”… Així introduïa Joaquín Sabina un dels seus temes que xiulava aquell trasto que acabaven de regalar-me. L’invent es deia discman i tenia molts avantatges i innombrables defectes. Connectava l’aparell, play, i caminava a poc a poc, de forma rítmica. Si l’atzar o una vorada em jugaven una mala passada, el feix lluminós no apuntava correctament i les cançons botaven sense ordre. Eren aquests anys en què circulaven euros brillants i tots guardàvem un calendari de butxaca amb les equivalències entre la moneda europea i la pesseta. Ara diuen que, llavors, vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

Des de la meva ciutat, l’Hospitalet de Llobregat, el metro et porta a la gran metròpoli i el tren —que aquesta vegada no s’assemblava, gens ni mica, a un animal mitològic— tenia com a destinació Puigcerdà.

Em van donar les indicacions necessàries: “Puges al tren, et relaxes, mires per la finestra i ja quan el senyor de megafonia digui Puigcerdà, baixes”. Més de tres hores de viatge per 150 quilòmetres. “Triga més ara que quan es va inaugurar la línia el 1922”, em van advertir. Portava a la motxilla tot el que em calia: anoracs (a l’agost també és obligatori), el triple de calçotets que dies hi passaria i la discografia completa del poeta urbà. Gelocatils i ibuprofens a cabassos… Segur que em vaig descuidar alguna cosa, però vaig portar l’única cosa imprescindible per a tot aquell que vulgui posar mig peu a la comarca pirinenca de la Cerdanya: diners. És igual que sigui en efectiu; en targeta Visa or, plata o bronze; en bitllets de 500 o en monedes de cèntim. Com sigui, però cal anar amb la cartera plena.

Menjar, dormir i veure

UN LLOC PER MENJAR
En ple centre de Puigcerdà —a la cantonada del carrer d'Alfons I amb el carrer de Querol, davant de l'Ajuntament—, el petit restaurant El Caliu és una veritable joia gastronòmica enmig dels Pirineus. Un menjador amb poques taules amaga una carta no gaire extensa però plena de productes de proximitat, d'una qualitat excel·lent —a un preu correctíssim— cuinats amb les sàvies mans de la Marisa.

UN LLOC PER DORMIR
Qualsevol hotel, pensió i càmping és correcte en un municipi que viu del turisme.

UN LLOC PER VISITAR
Les vistes des de la terrassa superior del campanar. Només des d'allà l'observador pot comprovar com la comarca de la Cerdanya està tancada i aïllada entre muntanyes.

De fet, el tren triga més de tres hores a arribar a Puigcerdà. I, si hi ha alguna cosa a què no està acostumada la Cerdanya és als visitants amb butxaques buides. Entrar i sortir de la comarca amb cotxe pel túnel del Cadí costa més de 23 euros. Cinc quilòmetres que et donen la benvinguda (o comiat) imprimint-te caràcter a cop de Visa.

El turisme a Puigcerdà va començar amb el final de les guerres carlistes. Llavors, la burgesia catalana es va instal·lar en vil·les i palauets al voltant d’un espectacular llac a pocs metres del centre del municipi. I encara hi són. Va ser el doctor Andreu —el mateix que va inventar les pastilles per a la tos— qui va idear el conjunt de cases com la Villa Paulita o la Torre Font. Unes edificacions luxoses que juntament amb l’estany de Puigcerdà, les barques, els cignes, les muntanyes i la posta del sol creen un paisatge idíl·lic i inquietant a parts iguals que serveix d’aparador al luxe insolent.

La colònia de canfangues va triar la zona del llac per estiuejar i amb els anys —segles— els seus excessos immobiliaris es van estendre per tota la comarca. Des de llavors, els caps de setmana, estius i festius tornen envaint fins a l’última molècula d’oxigen respirable. Els nadius han oblidat les seves antigues professions, ara viuen i treballen per als burgesos. De fet, creuen que els tres milions de barcelonins són calcats a aquests milionaris amb criada i còfia, majordom i estupidesa verbal. Han après a mirar-los amb una barreja de menyspreu i enveja però amb l’habilitat d’aquell capaç de buidar les butxaques, suposadament plenes, d’els "fatxendes" de Barcelona.

Després de tres hores de viatge era allà, davant meu, el fàl·lic campanar emblema del municipi. La CNT, el 1936, va destrossar l’església però la torre va quedar dreta. Allà segueix, igual d’erecta que al segle XII, encara que morta per dins. A escassos metres d’aquesta resta òrfena de sagristia — al costat de les xurreries— un monòlit oblidat, també rígid i apuntant als estels. Una barreja de marbre i pedra en honor als herois que van defensar el municipi contra els carlistes. Un objecte inanimat només apte per asseure’s al graó i concentrar-se en la ingesta d’un lleuger xuixo de crema. L’obsessió per l’enemic carlista dóna a Puigcerdà un punt freak. En ple 2012, els veïns van pagar —per subscripció popular— per instal·lar l’escultura del brigadier Cabrinetty, una cosa així com un Rambo liberal, a la seva plaça homònima.

Les tardes d’estiu, en aquesta hora morta prèvia al sopar, els pixapins passegen pels carrers Major i Espanya. Amunt i avall. Polítics, empresaris, esportistes i potentats en general s’entrecreuen, somriuen i se saluden. Compten mentalment: “Hi som tots?”. Els abrics d’animals morts i els barrets tocats de plomes d’hivern deixen pas a les bermudes i els polos fatxendes acompanyats pels somriures profident. A més, sempre hi ha un mínim de tres o quatre plançons vestits igual, no fos que es confonguessin de família, deixant les empremtes als aparadors dels comerços.

El discman sonava bé. Gastava piles com si el demà no existís, però Sabina seguia aquí. Els estels aquí no semblen llums de neó. Brillen intensament.