Selecciona Edició
Connecta’t

Arribar a bon port

Cadaqués, el jardí de pedres, lluita per mantenir la seva identitat malgrat la invasió turística

Una dona baixa per un dels carrers de Cadaqués.
Una dona baixa per un dels carrers de Cadaqués.

A Cadaqués, s’hi ha de voler anar. S’hi arriba per una carretera estreta i sinuosa. En els tot just 17 quilòmetres que el separen de Roses hi ha més de 100 revolts. Però, quan en l’últim tram veus el mar i es Cucurucuc, un illot davant de s’Arenella, quan veus aquest sol que es reflecteix en les oliveres, en el mar, aquesta llum tan especial, se t’eixampla el cor. Has arribat a port. Dóna pau i assossec i una agradable sensació d’estar lluny de tot.

Però no hi ha assossec a l’agost. El poble, que no arriba als 3.000 habitants, és envaït per una inflada tropa de turistes, inclosos els passavolants, alguns només per passar-hi unes hores o un dia o dos. Perquè a Cadaqués s’hi ha d’anar, perquè és el poble més bonic del món. Ho va dir Dalí i s’ha repetit fins a la sacietat. A l’agost, “es converteix en una torre de Babel infernal”, va escriure ja el 1984 García Márquez en l’article "Tramontana mortal" (EL PAÍS), que després va reconvertir en un dels seus Doce cuentos peregrinos.

Nostàlgia inevitable d’aquells temps tranquils, de quan podies disposar d’una cala al cap de Creus només per a la família, pescar amb gambina, agafar musclos sota l’aigua o anar al juny a l’illa de l’Encalladora, davant del cap de Creus, per veure els nius de les gavines. Amb l’arribada del turisme, als anys seixanta, l’aigua potable es va esgotar i per l’aixeta sortia salada. És inesborrable el record de quan portaven l’aigua en es barco de l’aiga? El redescobriment de Cadaqués va ser bo per al poble, el va salvar de dificultats econòmiques i llavors no era massiu.

Dormir, menjar, veure...

Un lloc per dormir

Hotel Playa Sol, al Pianc. Habitacions amb balcons o terrasses que donen al mar i interiors que donen a un jardí amb piscina. És a mig minut de la platja del Pianc, la que més agrada als nens, perquè té sorra.

Fonda Ubaldo. Al carrer Unió, 13, al barri antic, però prop del mar. Reformat i familiar.

Un lloc per menjar

Casa Anita, a Miquel Rosset, 16. No aneu a aquest restaurant si us agrada tenir una taula per estar sols. Deixeu-vos guiar per en Juanito a l'hora de triar: peix, anxoves, gambes, escalivada, carpaccio de tonyina… i deixeu un racó per a les postres. Són boníssimes.

La Gritta, al Passeig i al Pianc. Les millors pizzes.

Compartir, a la riera de Sant Vicenç. Creat per tres deixebles de Ferran Adrià que van treballar a El Bulli.

MF, al Poal. Ideal per prendre una copa i degustar excel·lents i originals tapes.

Un lloc per visitar

La Casa Museu de Salvador Dalí, a Portlligat, construïda pel pintor a partir de barraques de pescadors. Cal reservar l'entrada: trucant al telèfon 972 25 10 15 o per correu electrònic a pll@fundaciodali.org.

L’aprovació del Parc Natural del Cap de Creus (1998) va suposar l’acèrrima defensa de la conservació biològica, geològica i paisatgística de la zona. Va posar fi a barbaritats com el complex turístic Club Méditerranée, instal·lat a Tudela, un dels llocs privilegiats del cap de Creus, que es va convertir en un espai privat. Va costar anys desmantellar-lo. Ara hi ha menys incendis forestals, però també hi ha moltes restriccions.

És un poble brau i motius no n’hi falten. Gairebé aïllat durant segles per la muntanya del Pení i el puig dels Bufadors, es va comunicar per mar abans que per terra. Va ser atacat per pirates i corsaris als segles XV i XVI. La pesta hi va causar estralls el 1588, la fil·loxera va arrasar la vinya a finals del XIX. La gran gelada del 1956 gairebé va posar fi a les oliveres… Eren molt bons navegants.

Aquestes condicions adverses van contribuir a crear una identitat col·lectiva de solidaritat, del “nos amb nos”. L’escriptor i poeta cadaquesenc Víctor Rahola (1866-1952) el va definir molt bé: “[…] aquell codi senzill que abans regia del nos amb nos i de lo meu és teu”. Cadaqués té una parla diferent de la de la resta de Catalunya i no només per l’article salat, sinó –és només una mostra– per la utilització del sufix i pel present d’indicatiu: “ja arribi” o pels pronoms “mos” i “vos”. Té al voltant de 500 paraules pròpies (iglesi, ximenera, marrofi, ix!, tafot!...). Ho ha explicat Ernesta Sala a El parlar de Cadaqués i El vocabulari de Cadaqués. Quan jo era petita, aplicaven el “nos amb nos” rigorosament i evitaven parlar la seva llengua amb els forasters. Ja fa temps que la parlen i escriuen amb orgull.

Com es diu ara, és un poble d’emprenedors. S’han recuperat olivars (el meu oncle Enric Pous en va rescatar un a prop de Portlligat que produïa un excel·lent “oli de màquina”). La família Martín Faixó ha estat pionera (2000) a replantar una vinya.

Tocat per la tramuntana, té un microclima únic. Ho descobrireu si passegeu pels carrers interiors. La riquesa de plantes i flors és impressionant. Els rastells (paviment fet a mà amb pedres polides pel mar) van desapareixent. Un dels que es conserva millor és el del Call, que puja a l’església. D’estil neogòtic, té un impressionant retaule barroc. Un altre passeig recomanable és seguir el camí de ronda fins al far de cala Nans i prendre un bon bany a sa Sabolla. Per anar a Portlligat, un altre d’aquests llocs que fascinen, és preferible seguir el camí que surt de la plaça del Poal, continuar pel carrer Miranda i passar per l’ermita de Sant Baldiri. Si us fa mandra caminar, agafeu el trenet i us portarà a Portlligat i al cap de Creus.

Cadaqués, com el va definir Josep Pla, és un immens jardí de pedres. Ha perdut el seu pedigrí bohemi dels bons temps de l’Hostal i ja no hi ha hippies. L’autoritat municipal intenta fer mans i mànigues per mantenir-hi la neteja, no hi deixa entrar autocars i quan ja no hi cap ni un automòbil més als aparcaments, tanca el poble als cotxes.