Selecciona Edició
Connecta’t

Banalitzacions

El turisme fa que les ciutats esdevinguin una joguina que es pot encapsular en una foto, però un bon guia va una mica més enllà, construeix un relat

Em vaig apuntar que m’expliquessin el passeig de Gràcia. Fa unes setmanes l’associació de guies professionals va organitzar una protesta que consistia a oferir un tomb gratuït. L’Aguicat es queixa que la Generalitat ha deixat de donar carnets de “guia habilitat”, que requerien un nivell d’estudis i passar un examen. Això ha desaparegut, qualsevol pot ser guia turístic: és una liberalització que imposa la normativa europea. Europa dedica bona part de l’esforç a defensar-nos com a consumidors, però de tant en tant es contradiu amb sortides com aquesta: un col·legi professional (també liberalitzats) o un carnet proporcionen certes garanties diguem-ne deontològiques. També és veritat que la llibertat d’oferta ha generat una quantitat de tours temàtics, molt interessants si se’n tenen ganes; de la mateixa manera, amb només parar l’orella, se senten explicacions delirants sobre coses més que conegudes. No és tan difícil entendre que la falta absoluta de regulació és terreny abonat per a excel·lències i per a fiascos. I això val també per als cotxes d’Uber i per a les habitacions alliberades d’impostos.

En la meva visita, guiada per Begoña Blanco, presidenta d’Aguicat, una vintena de persones vam comprovar que fins i tot en un terreny tan gastat com el centre de Barcelona, i aturant-nos en els edificis clàssics, es poden aprendre coses, detalls, signes que ens acosten a una època en què semblava que tot era possible, i després no ho va ser. El turisme banalitza les ciutats, fa que esdevinguin una joguina que es pot encapsular en una foto, però un bon guia va una mica més enllà, relaciona continguts, ressalta intencions, inclou una broma, recula en el temps, construeix un relat. M’adono que això és vocacional. Que és una manera de compartir. Avui el turisme és una modalitat de consum, es col·leccionen viatges com abans es compraven coses, de manera que l’experiència no val tant com el fet d’haver-hi estat. Al turista li importa tenir alguna cosa per explicar. La ciutat ha de saber modelar aquesta voluntat precisament per defensar-se del consum banal. La Rambla avui és consum banal.

La banalitat, que és allò fàcil, es combat amb regulacions. Amb exigència. Però hi ha regulacions que no s’entenen: el conflicte de les terrasses de la Boqueria només s’explica amb la teoria de la pica a Flandes. Havent-hi terrasses abusives a tota la ciutat, calia desmantellar aquests negocis en plena temporada, sense avisar? No sóc partidària dels abusos ni de les excepcions, però en un camp tan liberalitzat –a la brava—com el de les terrasses, valia la pena fer les coses bé. No acabem de fer-ne cabal, però aquest Ajuntament sí que vol canviar la textura de la ciutat, el que passa és que ho explica malament. Els llocs de treball de l’hosteleria solen ser una merda però són una solució per a molta gent, sobretot joves, sobretot aturats: hi ha coses, doncs, que es poden deixar per al setembre.

Alhora circula (mai més ben dit) un tema molt més greu: pensen adaptar els semàfors de Barcelona al ritme dels vianants i les bicis, que no és el mateix ritme, però deixem-ho aquí. És una bogeria. Sent com sóc partidària de reduir calçades, d’obrir carrils bici, de suprimir aparcament de superfície i instaurar les superilles, és a dir, de tot allò que vagi comprimint el cotxe a una proporció plausible, posar els semàfors a ritme de vianant –de quina edat?– és, insisteixo, una bogeria. La ciutat és un sistema de mobilitat. El ritme dels semàfors està pensat perquè no hi hagi embussos, perquè són antieconòmics i poc ecològics: es perd productivitat i es contamina. Deixo de banda l’afectació sobre l’humor col·lectiu. Els qui caminen són els turistes! La ciutat del segle XXI és un artefacte logístic que –i aquí rau la gràcia–, cal enllaçar amb la ciutat domèstica, d’intercanviar cogombres a l’hort i comprar al costat de casa. Els semàfors formen part de tots dos mons: de tots dos.

L'alentiment dels semàfors és ideologia, i això és correcte, i es basa en la superioritat del no contaminant, i això és negatiu. Per més que Ada Colau reguli els semàfors, el Ministeri de Foment no destinarà ni un duro a les Rodalies, que és per on caldria començar. I ho dic jo, que tinc el cotxe morint-se de fàstic a l’aparcament subterrani de casa. Compte amb banalitzar també la sostenibilitat, els equilibris i l’hàbitat econòmic.