Envestidura
Una tàctica ben curiosa: exigir al rival que faci (abstenir-se) el que tu no vas fer (ídem) quan estaves en la seva posició d'avui (ser candidat)
Tot lleig. Massa envestides tàctiques en la precocció de la investidura de Mariano.
La primera va ser menystenir la Constitució, quan el candidat designat pel Rei va insinuar que la desobeiria. De fet, va demanar reunir-se amb el líder de l'oposició “per veure si em presento”.
Com que "si em presento"? Menyspreava així el mandat de l'article 99.2 de la Carta Magna, pel qual el candidat “exposarà” el seu programa i “sol·licitarà” la confiança de la Cambra. No és una opció, és un doble imperatiu. Una doble obligació de fer. Qüestionar-la és una conducta estranya en un dirigent que predica sense descans la necessitat de complir la llei. O això només és vàlid per als altres?
La segona va ser oblidar la promesa al probabilíssim soci, i al seu propi partit: “Una vegada conegudes les condicions de Ciutadans per negociar, les sotmetré a debat i aprovació per part del Comitè Executiu Nacional del PP” (piulada del dia 10 d'agost). No hi va haver res perquè “el PP no ha vingut a parlar de condicions”, va proclamar després de reunir aquest òrgan, el dia 17. Una clatellada, potser per devaluar l'impacte de la seva immediata acceptació integral —per no dir claudicació— de les sis assenyades condicions de sempre.
Última envestida, fixar la data d'investidura de manera que si fracassa, la tercera elecció s'hagi de fer el 25-D. Per pressionar Pedro Sánchez a facilitar-la: “A veure si té 'nassos' d'enviar 36 milions d'espanyols a votar el dia de Nadal”, va tuitejar, gentleman, Xavier García Albiol. “Xantatge”, va replicar Jordi Sevilla.
Escopir a la mà de qui t'ha de treure les castanyes del foc, una tàctica ben curiosa. Exigir al rival que faci (abstenir-se) el que tu no vas fer (ídem) quan estaves en la seva posició d'avui (ser candidat), una coherència sorprenent.
I encara és més greu si ho fas de manera peremptòria, agònica, amenaçadora. Confondre investidura amb envestidura comporta un risc: el de desanimar, desincentivar i inhibir els rivals —i n'hi ha— partidaris de desbloquejar la situació. Com? Imposant un alt preu (social: ajust sense retallades de benestar, alça del salari mínim, convenis seriosos, fiscalitat progressiva, lloguer simbòlic als desnonats…) a la seva indispensable abstenció. Matar, però morint, molt mal negoci.
