Selecciona Edició
Connecta’t

Últim hurra de la mà de Pau i la maneta de Claver

Espanya treu un fabulós bronze en una terrible pugna amb Austràlia

Els jugadors d'Espanya celebren la medalla de bronze.
Els jugadors d'Espanya celebren la medalla de bronze. AP

Un imponent Pau Gasol i una subtil maneta en defensa de Claver en l’acció definitiva del duel tremebund que van lliurar Espanya i Austràlia, van premiar amb un gloriós bronze la generació d’or. Els nois que van posar Espanya a l’Everest del bàsquet, Pau Gasol, Navarro, Felipe Reyes, Calderón, se’n va per la porta gran, perquè aquest tracte es pot concedir a una medalla de bronze després de mesurar-se amb els Estats Units en les semifinals, de tres lustres sempre a dalt, des que van guanyar el Mundial junior el 1999 i van obrir l’època daurada del bàsquet espanyol.

En un final de taquicàrdia van valer els últims i més ínfims detalls, la sang freda de Sergio Rodríguez en convertir dos tirs lliures quan faltaven cinc segons. El marcador va fer l’últim gir, 89-88. Però quedaven cinc segons. Prou temps perquè els australians donessin l’estocada, ansiosos per aconseguir la primera medalla en bàsquet masculí per al seu país. Després del temps mort, Ingles va treure de banda, però la pilota no va arribar a la seva destinació perquè Claver, providencial, va tocar la pilota i la va allunyar a terreny australià, davant la desesperació dels aussies, sabedors que ja no hi havia temps. Va guanyar Espanya i una generació meravellosa es va endur l’últim hurra, una generació liderada per Pau Gasol, una altra vegada suprem, amb 31 punts i 11 rebots. Res va ser molt en un partit d’una exigència màxima, en el qual Mills, precisament company de Pau als Spurs la propera temporada, va anotar 30 punts i va portar de cap la defensa espanyola. El partit va estar carregat d’una tensió, una igualtat i una competitivitat extremes, amb la traça d’una autèntica final.

El tràfec per superar Austràlia va resultar extenuant. Ricky Rubio va sumar dues faltes en un vist i no vist. I Mills va començar a donar signes del seu estat de lucidesa i de la decisió i l’encert amb el qual pretenia agafar pel coll la defensa espanyola. Però els qui veritablement van monopolitzar els primers minuts van ser Pau Gasol i Mirotic, que es van repartir els 16 primers punts d’Espanya (9-16).

Pau, a més, li va treure dues faltes a Bogut. Però la irrupció d’Andersen va ser per moments desequilibrant per a l’entramat defensiu espanyol. L’expivot del Barça i de l’NBA és dels qui posseeixen bona mà si la defensa rival li perd la pista en les sacsejades en els cinc contra cinc. El marcador es va estrènyer (17-20), però la irrupció de Felipe Reyes i els triples de Claver i Pau van tornar a obrir la bretxa (28-42). Espanya tenia el partit en el punt de cocció precís.

La reacció australiana va ser centellejant. Mills i Andersen van marcar un esplèndid final de segon quart i van restituir el suspens (38-40). El tercer quart va ser nerviós, un vaivé en el joc i en el marcador. Ricky Rubio va tornar a fer aigua en els seus tirs, imprecís, inconseqüent amb la seva feina en la resta dels apartats. La pugna va ser trepidant. Mills d’una banda, Pau Gasol per l’altra. El partit estava que cremava. Motum i Broekhoff, amb tres triples en tres intents, es van apuntar a l’arsenal australià.

El partit va treure el cap en l’últim quart amb una igualtat i una tensió supremes. Espanya se’n va anar per sis punts (64-70) amb un triple de Sergio Rodríguez. La crisi de nervis es va accelerar per a Espanya amb tres accions desestabilitzadores, l’esglai que va donar Mirotic quan es va quedar a terra amb mal al genoll després d’una ensopegada amb Baynes, una esmaixada de Motum a la cara de Pau Gasol i una possessió en la qual va esgotar la possessió sense poder tirar. Des que Mirotic va empatar a 79 quan faltaven tres minuts i mig l’intercanvi de cistelles i alternatives va ser continu, la tensió, suprema.

La moneda rodava de cantó. Cada detall donava o treia el podi de bronze, les llàgrimes d’èxtasis o de desolació. Sergio Rodríguez va donar l’últim avantatge a Espanya des de la línia de tirs lliures, 88-89. Quedaven cinc segons. Ingles va posar la pilota en joc, però la defensa espanyola, Claver, va posar una mà providencial, la que va allunyar la pilota, la que va deixar els australians ja sense temps. Espanya va guanyar enmig d’una cascada d’emocions. L’últim hurra va ser per a la generació d’or, de Pau Gasol, de Calderón, de Navarro, de Felipe Reyes, la dedicatòria més sentida i desitjada de Ricky Rubio a la seva mare, Tona, morta el 25 de maig, la motivació de jugadors en la seva plena maduresa, Llull, Sergio Rodríguez, de Rudy, de Mirotic, de Claver, d’altres com Willy Hernangómez i Abrines, allistats a la causa, destinats a ser els qui perllonguin l’estada al cim i preservin l’ADN d’una selecció extraordinària, sempre competitiva, sempre al cim –d’or, de plata o de bronze–, durant més de 15 anys.