Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sixena i les humitats

El monestir de la guerra cultural entre Aragó i Catalunya es va construir sobre una llacuna insalubre i amb terra gresosa; la humitat hi segueix rajant diàriament

Visitar el monestir de Sixena és possible en dissabte i en un horari restringit que en setmanes d’agost et posa a prova, de les 12.30 a les 16 hores. Si estan per aquelles terres o a prop, i estan de vacances o simplement de cap de setmana per tenir la sort de disposar d’oci pagat, els recomano la visita. Segurament han llegit el nom del monestir en tants titulars en els últims temps i si són aragonesos, més, que des de fa anys el dossier de premsa sobre l’art religiós de Sixena és dens. Però, el coneixen? Pot ser que no, ja que no és gaire visitat. Val la pena. Per tres bones raons.

La primera raó és la seva meravellosa arquitectura, malgrat que està delmada i fins a cert punt abandonada i de les dures condicions topogràfiques del lloc en el qual assenta. Es va començar a construir el 1183 i en cinc anys estava en marxa i consagrat. La segona bona raó és la de reviure una història secular que conjuga el poder eclesiàstic i el poder polític. El bisbat de Lleida va regir el monestir durant vuit segles, però això es va acabar amb la renovada influència hispànica de l’Opus Dei, fundat per un home nascut a 50 quilòmetres, en el Barbastre el bisbat del qual regeix ara Sixena des de fa dues dècades (i que Roma estava a punt de tancar per falta d’habitants). Torreciudad no està lluny, no. Al socialista Belloch se li deu tant d’això, canonització del cap de l’Obra inclosa. En l’epicentre d’aquest ampli arc històric, la guerra civil de fa 80 anys, just complerts aquí aquest 3 d’agost, que és quan el monestir va ser incendiat per milicians anarquistes.

Amb aquestes dues bones raons la visita és un al·licient per a tants (si és que n’hi ha, que no ho sé, cal preguntar-se a qui li importa l’art) interessats en les raons de la història i les àrdues relacions entre el religiós i el social a través de l’art. En les causes que van portar gent menuda, revolucionària o que simplement hi era, a cremar esglésies i convents fa un segle aquí i allà, assumpte del qual no solem parlar i que va durar bastants anys.

La tercera bona raó, atesa la guerra cultural que avui porta el nom de Sixena, és mirar d’entendre què podria passar amb els frescs romànics conservats a Barcelona si tornessin al monestir.

Per tenir arrels a prop, a l’altre costat dels Monegres, fa uns trenta anys que vinc aquí. Pel meu compte, sense interès per part dels meus paisans, la veritat. La primera vegada vaig veure les ruïnes: El dormitori de les monges (una àmplia estada en forma d'ela a partir d'un formidable capitell en palmera, bastant inusual en el romànic), la sala capitular i el que queda del claustre, el més destrossat. En fotos de les d’abans i en la meva memòria retinc rastres de pintures al capdamunt. Ennegrides pel fum guerracivilista, sense més cura des de llavors. Després el monestir va tancar les visites i va emprendre una restauració. Eren els 90, La Caixa hi va intervenir. No es va restaurar res sinó que es van construir cel·les individuals per a les noves monges, torrasses que es veuen des de l’exterior semblants a petites ermites.

L’altre dia els visitants érem una dotzena, gairebé tots catalans. L’estupenda guia és una jove madrilenya que t’explica el monestir amb coneixement, senzillesa i humor. Molt sensible a la façana, de tretze arcs, sense cap adorn ni capitell. En el seu moment estava policromada, avui és un rar indici. Tot a Sixena ho és. El més incordiant vestigi es refereix a alguna cosa crucial de la qual ningú parla: el monestir es va construir sobre una llacuna, en un terreny pantanós, insalubre, de terra gresosa, que causa una constant humitat erosionadora, avui com ahir. Les monges primeres, filles totes de les bones famílies de l’època, van aconseguir dispensa papal de clausura per no poder viure-hi sense sortir a l’exterior, s’asfixiaven, i els mosquits les atacaven per onsevulla.

Les pedres de la façana estan, efectivament, molt erosionades en diferents punts. A l’església, conservada, uns taps arran de terra indiquen la humitat que emana diverses vegades al dia. Després de la visita, d’uns 40 minuts, un toll d’aigua ens va rebre davant la dolça façana. La humitat, la humitat. Diuen que al setembre comencen obres de restauració de la sala capitular, fins a finals d’any. Serà possible eradicar-hi la humitat?

Segons les ultimes notícies de la guerra cultural, els frescs que es volen arrencar del MNAC tornarien a la sala capitular. A aquesta humitat? De debò? I a ningú li importa?

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.