Selecciona Edició
Connecta’t
AMBAIXADORS CULTURALS A MADRID

“Tot allò bo de l’ecosistema de Barcelona s’ha reproduït a Madrid”

Entrevista a Jordi Tort, gerent del Teatro de la Abadía

Jordi Tort, gerent del Teatro de La Abadía de Madrid.
Jordi Tort, gerent del Teatro de La Abadía de Madrid.

Jordi Tort (Barcelona, 1968) és des del 2013 el gerent del Teatro de la Abadía de Madrid, un centre dramàtic i d’estudi escènic que va obrir les seves portes el 1995. La seu és un espai espectacular, una antiga capella al barri de Chamberí. El patró principal és la Comunitat de Madrid, tot i que a la fundació també estan presents el Ministeri de Cultura, l’Ajuntament i patrons particulars. Tort admetia el dia de l’entrevista un “sinvivir per saber qui serà el nou director dels Teatros del Canal”. Els Teatros del Canal van ser fundats el 2009 pel Govern autonòmic i amb el polèmic Albert Boadella al capdavant. Pocs dies després de l’entrevista amb Tort es va anunciar que Àlex Rigola, un altre català, rellevaria Boadella, amb el vistiplau d’una altra presidenta del PP, Cristina Cifuentes.

Rigola representa gairebé cada any, des del 2002, a l’Abadía. També hi han dirigit des de Sergi Belbel fins a Carme Portacelli; Mario Gas hi estrenarà al setembre una nova versió d’Incendis –l’obra de Wajdi Mouawad–, amb actrius catalanes com Núria Espert, Laia Marull o Carlota Olcina. Els catalans que passen per l’Abadía són legió i Tort ens fa cinc cèntims de la seva presència des d’Almagro, on s’havia traslladat per a la representació de La celestina, produïda per la institució que gestiona. Tort havia estat anteriorment gerent de l’Orquestra de Còrdova, director de producció del Liceu (2006-2010) i subdirector del Lliure (1998-2006).

Pregunta. Per donar veu al teatre amateur, als joves que volen saltar a la professionalitat, Madrid ha guanyat espais i recursos alternatius i Barcelona n’ha perdut?

Resposta. No hi estic d’acord. Als Teatros de la Abadía portem produccions de Barcelona, algunes de les quals podrien encabir-se en aquesta descripció, tot i que són produccions ja contrastades. L’ecosistema de Madrid és més gran, hi ha més activitat. Si volen fer una producció pròpia, possiblement a Madrid tindran més opcions de subsistir. Però pel que fa a les sales, a Barcelona fa molts anys que n’hi ha d’alternatives, i a Madrid no n’hi ha moltes més. La situació és bastant semblant per a les companyies que comencen.

P. La propera temporada porteu la companyia Señor Serrano a l’Abadía. Grups innovadors com aquest o en Carles Santos en el seu moment repliquen a Madrid la bona acollida que han tingut a Barcelona?

R. Poso en dubte que això triomfi tant a Barcelona. Si parles amb Señor Serrano et diuen que el seu mercat és fora d’Espanya, que a Barcelona tenen problemes per produir en condicions, i a Madrid una mica el mateix. Aquests espectacles més arriscats funcionen més a Barcelona, és la meva impressió, tot i que potser encara funcionaven millor a la dècada dels vuitanta. La meva teoria és que tot allò bo de l’ecosistema de Barcelona s’ha reproduït a Madrid, perquè han vingut professionals de Barcelona. A Barcelona hi ha hagut més propensió a fer una recerca i a difondre espectacles que barregen llenguatges, més enllà del teatre tradicional.

P. Els públics són diferents? Un Incendis té una recepció diferent a Madrid i a Barcelona?

R. Sobre el paper, el públic és el mateix, tot i que a vegades hi ha sorpreses i obres traduïdes no funcionen a un lloc o a l’altre. El públic és més o menys el mateix. Em preocupa més que hem de segmentar bé el nostre públic. És a dir, el mateix tipus de target ha de funcionar a una ciutat o una altra. El target del Señor Serrano és el mateix a Barcelona i a Madrid, i alhora aquest és diferent del públic d’Incendis, que ha de ser similar a les dues ciutats.

P. Per què hi ha tants catalans en posicions importants de la cultura de Madrid, com pot ser el seu cas?

R. No crec que ara a Madrid hi hagi una gran efervescència de catalans, o més catalans que en el passat. Històricament hem vist la Núria Espert, en Lluís Pasqual i en Borja Sitjà dirigint el Centro Dramático Nacional, el Mario Gas dirigint el Teatro Español. En Josep Maria Flotats no ha dirigit cap centre oficial però hi ha estat molt present. S’han convidat directors com en Joan Ollé –el darrer treball d’Ollé a Madrid, al Teatro Español, va ser La plaça del Diamant–; l’Álex Rigola, a l’Abadía i al Centro Dramático Nacional, també la Carme Portacelli. A mesura que l’ecosistema teatral es va fent gran, augmenta la presència de professionals de tot el territori. Des dels vuitanta ha estat així, i després amb l’aparició dels Teatros del Canal arriba l’Albert Boadella, i a l’Abadía, jo mateix.

P. Passa a la inversa, a Barcelona?

R.A Barcelona també hi ha gent de fora. Al Teatre Lliure hi ha l’Aurora Rosales, madrilenya, en una posició similar a la meva. I adjunta a la direcció artística del Liceu hi ha la Leticia Martín, que no és catalana. No hi ha tanta gent de fora de Catalunya a les institucions de Barcelona perquè el seu ecosistema és considerablement més petit que el de Madrid. És veritat que a l’hora de convidar creadors, a Barcelona es pensa una mica més en el creador del territori i no en el de fora. No sé si és una qüestió de les dimensions de l’ecosistema o de mentalitat. També és la manera que els creadors del territori creixin amb una mica més de feina.

P. Per tenir una projecció a Barcelona cal passar pel Teatre Nacional (TNC) o pel Lliure? Això es replica a Madrid, que s’ha de representar en un determinat teatre per tenir un prestigi?

R.No crec que un autor hagi de passar per un teatre institucional per ser reconegut. Els autors catalans que estan apareixent surten també de la Sala Beckett, o fenòmens de sales independents, com el Llibert de la Gemma Brió. A Madrid passa el mateix. Miguel del Arco va fer La función por hacer al Teatro Lara i d’allà va passar a l’Abadía. Els teatres institucionals estem cridats a captar aquest talent, donar-li possibilitats de treball i mostrar-se a la societat.

P. Creu que s’estan bastint entre Barcelona i Madrid dues realitats paral·leles també en el sector cultural?

R. Potser hi ha alguna rivalitat entre companyies, però queda en segon terme al costat de la col·laboració i la bona entesa entre la majoria de les entitats. El público, de García Lorca, dirigida per Rigola, era una coproducció de l’Abadía amb el TNC. Crec que el sector teatral podria fomentar l’exemple de bona convivència més que de rivalitat.

P. Em referia als efectes de la crisi política. Existeixen aquests efectes? O causa més problemes per a una coproducció la crisi econòmica?

R. Sí, sens dubte, la crisi econòmica afecta més. Pensa que vam gestar la coproducció d’El Público amb el TNC durant el moment de més furor de crisi política. La crisi política no ha estat gaire inconvenient. Sempre hi ha algú que diu “oh, hay demasiadas compañías catalanas”, i a Barcelona segur que hi ha algú que lamenta que el TNC coprodueixi amb una companyia castellana. Esperem que siguin comentaris el més aïllats possibles.