Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“No vull que em creguin, només que vegin les proves”

Albert Romero, condemnat a tres anys per llançar pedres contra els Mossos en la vaga del 29-M del 2012, reuneix indicis per destapar les irregularitats del cas

La vida d’Albert Romero Sánchez gira entorn de dos instants traumàtics: la nit del 29 de maig del 2012, quan el van detenir, i el matí del 15 de juliol del 2015, quan el van condemnar. Albert, enginyer informàtic de 36 anys, passa les nits en blanc i els dies, angoixat davant la possibilitat de perdre la llibertat. Amb el testimoni d’un guàrdia urbà com a única prova, un jutge de Barcelona l’ha sentenciat a tres anys i un mes de presó per llançar pedres i rajoles contra els Mossos durant la vaga general del 29-M. Ara, després d’una investigació detectivesca, ha reunit una bateria de proves que confia que demostrin la seva innocència.

Albert assegura que mai participa en manifestacions ni protestes. “No sóc un noi polititzat”. Aquell dia ni tan sols sabia que s’havia convocat una vaga general. Va quedar amb un conegut, Radoslaw Pucilowski a la plaça de Catalunya. Van baixar a prendre uns refrescs a l’Antic Teatre, a prop del Palau de la Música. Una amiga del Radek li va escriure perquè s’apuntessin a una festa a la sala Razzmatazz. Van caminar cap allà. A les 21.20 hores passaven per la plaça d’Urquinaona. “La situació estava en calma, però em va impressionar veure la línia de policies. Vaig tenir curiositat i em vaig quedar mirant les restes fumejants dels contenidors”, explica. Van estar allà uns set minuts.

La jornada del 29-M va ser dura. Des del migdia i fins a la nit, petits grups violents van trencar aparadors, van cremar contenidors, van aixecar barricades. Una de les imatges del dia va ser l’assalt i l’incendi de la cafeteria Starbucks, a la ronda de Sant Pere, que va ocórrer més de dues hores abans que l’Albert i el Radek trepitgessin la plaça d’Urquinaona. La policia se’n va ocupar a fons: pilotes de goma, projectils de foam, gasos lacrimògens. Els incidents es van saldar amb 50 ferits i més de 100 detinguts. La majoria d’ells han estat absolts després per falta de proves.

Els “homes de negre”

Continua la versió d’Albert. “Em vaig quedar mirant el contenidor un moment i, de sobte, vaig veure cinc persones de negre corrent al meu costat. Vaig tenir por i vaig sortir corrent”. Eren policies de paisà. L’enginyer va perdre de vista el seu company, que es va dirigir cap a via Laietana i va ser encertat per dos projectils de foam. L’Albert, mentrestant, sentia “com petards”. Es van retrobar “a l’altre costat de la plaça”, en direcció a l’Arc de Triomf. “El meu amic va arribar amb mala cara. Em va dir que li havien disparat. Es va aixecar la samarreta i li vaig veure dues marques”.

Espantats, l’Albert i el Radek es van allunyar caminant. Començaven a recuperar-se quan, de nou, van veure “cinc homes vestits de negre”. Segons el seu relat, aquests homes “van parar una noia que anava amb bicicleta” i li van obrir la bossa. “El Radek es va acostar a veure què passava, els va cridar l’atenció i el van detenir. Em vaig quedar parat. Després tres d’ells van venir cap a mi i em van dir que eren policies. Em van tirar un braç cap enrere i em van posar a terra”. A l’enginyer li va caure el món damunt. Va arribar a dir-los que s’equivocaven. El van informar que estava detingut per atemptat contra l’autoritat. A comissaria, li van requisar “un pa ecològic”. L’Albert se sentia atordit. “Estava sol, per a mi el món ja no era el mateix”.

Albert Romero, durant l'entrevista.
Albert Romero, durant l'entrevista.

De falta a delicte

Com que es creia innocent, i amb la idea que res dolent pot passar-li a qui res no ha fet, ni l’Albert ni la seva família, veïns de Mollet del Vallès, van fer gran cosa per demostrar la seva innocència. Es van limitar a “buscar algú que crèiem que era una bona advocada”. La lletrada els va dir que tot sortiria bé, i que podria estar tranquil. I així semblava. Sense cap mosso lesionat pels suposats cops de pedra de l’Albert, el jutjat va passar el cas a una mera falta. Però el context polític va jugar en contra seva. Per donar el missatge que no hi hauria impunitat, l’Ajuntament del convergent Xavier Trias es va personar en les causes obertes pels disturbis del 29-M. I, en el cas de l’Albert, va demanar la declaració de l’agent de la Guàrdia Urbana que, presumptament, va presenciar els fets. “Ningú, ni tan sols la meva advocada, li va fer preguntes. La seva versió es va donar per bona, el cas va passar a un jutjat penal i va arribar a judici”, explica l’Albert, que treballa al Centre Tecnològic del Vallès.

La vista oral no va ser com ell esperava. El policia va explicar que estava treballant de paisà i que va arribar a la plaça a les 21.20 hores. Des de llavors i durant “mitja hora”, segons la seva declaració, va veure un grup de “cinc persones” llançant “objectes i pedres” contra la línia policial, fixada al carrer de Fontanella. Els nois s’amagaven en una zona d’obres d’on havien retirat les tanques i sortien per llançar “pedres i rajoles”. Dos d’ells se’n van anar “caminant”. El guàrdia va decidir anar darrere d’ells. Com que estava sol, va demanar ajuda a una furgoneta dels Mossos. Eren l’Albert i el Radek.

Un al·legat “sense credibilitat”

Només es va jutjar l’Albert en un primer moment perquè el Radek era al seu país, Polònia. La sentència és contundent. “De comú acord amb una altra persona” i “juntament amb altres manifestants”, l’enginyer “va llançar pedres i ampolles” contra els Mossos. La sentència es recolza en la declaració de l’agent, que va dir que reconeixia l’Albert “sense cap mena de dubte”. La versió de Romero, en canvi, “no ofereix cap credibilitat” al jutge. “Pràcticament s’hauria de creure que va ser detingut per casualitat i aleatòriament”, diu en to de sorna. Afegeix, entre altres coses, que “no és creïble que una persona per simple curiositat es dirigeixi a una manifestació en la qual s’estan llançant objectes contundents, cremant contenidors i alterant greument l’ordre públic”.

“La sentència va ser un pal”, concedeix l’Albert, incapaç de reprimir les llàgrimes cada pocs minuts. “Et veus impotent davant la justícia i el sistema. He passat el pitjor any de la meva vida. Però em va caure la bena dels ulls”. Amb l’ajuda de la família i els amics, va començar a recopilar proves. Ara està pendent que l’Audiència de Barcelona resolgui el recurs de la seva nova advocada, Laia Serra, que ha demanat celebrar una vista per practicar les proves i que se l’absolgui o, almenys, que es repeteixi el judici amb un altre jutge i s’examinin totes les proves: 27 documents (inclosos vídeos) i cinc testimonis de persones que estaven allà en aquesta franja horària. “No vull que creguin en la meva innocència perquè sí. Només que mirin les proves objectives. Si amb un testimoni d’un guàrdia urbà n’hi ha prou per condemnar-me… Està en joc la meva llibertat!”

Els temps no quadren

La sentència parteix d’una premissa que l’Albert i la seva defensa insisteixen a assenyalar com a falsa: a les 21.20 hores hi havia incidents a la plaça. Per demostrar que en realitat regnava la calma, l’Albert ha reunit vídeos d’aquests instants en els quals s’observen les restes de la batalla i dues files d’antidisturbis dels Mossos en perfecta formació. Tampoc quadren els temps. El policia i l’acusat coincideixen a situar-se allà a les 21.20 hores. Segons l’agent, l’atac a la policia va durar mitja hora. Això significa que l’Albert va haver de ser detingut prop de les deu. No obstant això, l’hora de detenció que consta en l’atestat és les 21.25, mentre que la del seu trasllat a comissaria són les 21.30. Aquest lapse temporal quadra més amb la declaració de l’Albert, que assegura que van ser a la plaça d’Urquinaona “entre cinc i set minuts”.

Un altre dels detalls que va donar el policia és que els manifestants (entre ells, presumptament, l’Albert) convertien en armes llancívoles “una gran quantitat d’objectes i pedres” disponibles en el buit d’una obra a la plaça. L’Albert va demanar un informe tècnic als serveis de l’Eixample que constaten que en aquesta obra és impossible que hi hagués enderrocs. La declaració de l’agent, afegeix la lletrada en el seu recurs, “no ve corroborada per elements perifèrics”, i conclou que l’agent “deu relatar fets succeïts en un altre moment”.

Les imatges dels Mossos, clau

La defensa també critica que no s’hagin tingut en compte les proves. I, en concret, reclama que se’n recapti una que seria definitiva: les imatges gravades per la línia policial de Fontanella en direcció cap al lloc on, suposadament, ocorrien els fets. “La prova seria definitiva per descartar els llançaments que se li atribueixen”, destaca Serra. Han demanat als Mossos que la lliurin al jutjat, però de moment no han obtingut una resposta satisfactòria.

El Radek, mentrestant, va tornar a Espanya i també va ser condemnat. Quan el van jutjar, la defensa ja disposava de la majoria de les proves. El jutge (el mateix que va condemnar l’Albert) no va permetre que declaressin els testimonis. Va acceptar els vídeos i documents, però igualment no els va tenir en compte en la sentència, que “és gairebé idèntica a la de l’Albert”, denuncia l’advocada, i amb la mateixa pena: tres anys i un mes de presó.