Selecciona Edició
Connecta’t
AMBAIXADORS CULTURALS A MADRID

Carme Chaparro: “Quan explicava que a TV3 el programa líder era ‘Caçadors de bolets’, no ho entenien”

Entrevista a la presentadora estrella dels informatius de Telecinco

Carme Chaparro.
Carme Chaparro.

Carme Chaparro (Salamanca, 1973) és una de les presentadores estrella dels informatius de Telecinco. Fa 20 anys que treballa a la cadena de Mediaset, 17 a Madrid. Quan visita Barcelona encara hi ha persones que pel carrer li recorden la seva època presentant els informatius en català de Telecinco, a vegades també li pregunten per què no fitxa per TV3. Nascuda a Salamanca, de mare extremenya i pare català, la seva infància i joventut va transcórrer a Catalunya. Chaparro se sent eminentment catalana i això llueix.

La seva extensa trajectòria professional comença en ràdios i televisions locals, continua com a redactora per programes icònics de TV3, com Ciutadans o Generació X, fins que finalment, el 1997, és contractada pels serveis informatius de Telecinco. Chaparro també imparteix classes de formació de portaveus d’empreses. Ha estat professora de l’acadèmia de locució Laboratorio de la Voz, del seu company de cadena –i compatriota català– Jorge Javier Vázquez. Chaparro és mare de dues nenes, la Laia i l’Emma, que tenen el català com a llengua materna. La periodista argumenta que la convivència social a Catalunya i a Madrid és molt millor del que sovint vol fer creure “la propaganda dels 140 caràcters”.

PREGUNTA. Una de les seves primeres feines va ser a la televisió de les Corts. La tradició del món associatiu, veïnal, continua sent més forta a Barcelona que a Madrid?

RESPOSTA. A Barcelona, quan vaig sortir de la facultat, em vaig trobar amb el moviment de crear televisions de barri. Jo pagava una quota per treballar a la televisió, per pagar despeses com la llum. Però treballava a la televisió, fèiem els programes que volíem, era magnífic. Després va entrar l’Ajuntament i ho va centralitzar amb BTV i vam deixar de fer la nostra. Però no només televisions, també ràdios, sempre n’hi ha hagut a barris i pobles catalans. El teixit associatiu sempre ha estat més fort a Catalunya. Jo visc a Majadahonda i no sé del tot si a Madrid hi ha aquest teixit associatiu, però la meva sensació és que ni de bon tros és tan fort com a Catalunya.

P. A Madrid funcionaria BTV com funciona a Barcelona? Té un públic d’un nivell cultural que també existeix a Madrid.

R. Aquest fenomen de les televisions locals a Catalunya no existeix aquí. Jo, amb 15 anys, a Sant Quintí de Mediona, anava a Ràdio Antena Penedès, una emissora que van muntar uns joves, i hi posava discos. No sé si funcionaria una BTV a Madrid, són tarannàs diferents. Quan explicava que a TV3 el programa líder era Caçadors de bolets, no ho entenien. El convidat, Generació X són programes que per concepció social agraden i són els més vistos; potser a Madrid la concepció cultural majoritària és diferent. BTV la veu el món indie però també la veu ma mare. És una manera diferent d’entendre la cultura audiovisual. Madrid no és una ciutat que tingui una cultura pròpia. Poca gent és de Madrid que tingui els pares de Madrid. És una ciutat que s’ha fet a trossos amb migrants de tota la península. No té la concepció de cultura pròpia que té Barcelona. A les meves filles a l’escola les disfressen de chulapas; a Barcelona no les disfressarien de pubilles, potser perquè no fa falta.

P. La vida social, les relacions públiques en el seu àmbit, reflecteixen diferents maneres de ser a Barcelona i a Madrid?

R. A Barcelona tot és més discret; a Madrid, cada setmana podria sortir, cada nit hi ha diversos esdeveniments d’aquesta mena. A Madrid es viu una mica de cara enfora; és l’actitud de la ciutat. Els photocalls són una manera de buscar feina, que no s’oblidin de tu. Potser a la llotja del Barça passa el mateix però és més discret.

P. El món escènic de Madrid està farcit de catalans; encara és més evident la seva presència a la televisió?

R. Potser als catalans se’ns nota més que som catalans. Potser perquè quan ens fan preguntes, ens pregunten coses que no pregunten a un asturià. Quan et fan una entrevista, et plantegen preguntes de contingut polític que segurament a una persona d’un altre lloc d’Espanya no l’hi farien. Quan jo vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi va haver una gran fornada de periodistes, Àngels Barceló, Gemma Nierga, Carles Francino, Olga Viza, que vam anar a treballar a Madrid. La Sandra Barnedas també, de les últimes, com jo; aleshores només hi havia dues grans universitats de Periodisme, l’Autònoma i la Complutense. No sé si en som gaires, però ens fan notar que som catalans.

P. Aquesta tendència de molts periodistes de desplaçar-se a Madrid s’ha mantingut o s’han creat dos ecosistemes diferents?

R. Jo crec que el moviment és menor, s’ha aturat una mica. Potser jo vaig ser una de les últimes a fer el salt. Ara a la nostra redacció pràcticament no ve gent de Catalunya. Ara hi ha tantes facultats de Periodisme que rebem periodistes de centres de Madrid.

P. En una entrevista a la revista Jot Down va explicar que les tertúlies, més que un gènere informatiu, s’estan convertint en un espectacle i batussa. L’espectacularització de les tertúlies s’està reproduint a Barcelona?

R. Diria que sí. En un programa del cor s’ha de ser pro-Pantoja o anti-Pantoja; això s’ha reproduït a les tertúlies polítiques: d’esquerres o de dretes, propacte o antipacte, uns contra els altres. Aquest esquema, que hem importat dels Estats Units, primer va arribar als programes del cor i després a la tertúlia política. Jo de Catalunya sobretot escolto la ràdio; potser això allà va començar amb les tertúlies d’esports. Ens comparem molt amb com fan les coses a Madrid. Potser cal mirar-se un mateix i no comparar-se amb els altres.

P. Com ha evolucionat el debat sobre la independència en el seu entorn de Madrid?

R. Ha baixat molt la intensitat. El debat Espanya-Catalunya l’ha ocupat el debat Podem-PP, una altra mena de debat més transversal socialment a tot el país, no una regió contra la resta d’Espanya. Aquest era un debat que era a totes les discussions durant tres, quatre anys.

P. Ha estat pesat el tema en l’àmbit personal?

R. Sí, perquè era constant que en qualsevol conversa et preguntessin sobre això. I et cansaves de desmentir coses com si a Catalunya es persegueix el castellà. La gent reproduïa tot el que sentia a les teles o a les ràdios, coses com que la gent es baralla a Catalunya. La gent es queda amb titulars de 140 caràcters, i són els arguments que s’han fet servir, i no anem més enllà.

Fe d'errades

El titular de la primera edició d'aquesta entrevista ha estat substituït a petició de Carme Chaparro. L'entrevistada vol destacar que en cap cas ha volgut menysprear la cultura que es realitza a Madrid. La seva intenció era explicar que "la ciutat és oberta, acollidora i integradora. I que per això la seva cultura no és només la pròpia sinó la que beu de la mescla de les milions de persones que acull, inclosa jo mateixa".