I Sentís es va fer franquista

Vuitanta anys després de l'inici de la Guerra Civil, el valor de la memòria segueix sent un signe de la qualitat democràtica d'un país. Davant de la manca de memòria institucionalitzada i la poca feina que, amb alguna excepció ocasional, fan les institucions representatives sobre aquest tema, cal reivindicar la tasca sorda, rigorosa i constant de la investigació acadèmica, duta a terme sobre el paper que van jugar determinats personatges durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Un d'ells va ser el lloat columnista Carles Sentís, mestre de periodistes i de la crònica com a peça de museu, el conspicu cronista del procés de Nuremberg, presumpte aliadòfil i gran impulsor de la tornada de Tarradellas a Catalunya, segons els seus apologetes.

Però per contrastar aquests suposats atributs amb la realitat dels seus actes, va bé conèixer el molt il·lustratiu treball del professor Francesc Vilanova, de la Universitat Autònoma de Barcelona, Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), un llibre que va veure la llum l'any passat a Palma, a través de l'editor Lleonard Muntaner, davant la sorprenent impossibilitat de publicar-se a Catalunya.

Vuitanta anys després de la Guerra Civil, sí, aquell drama col·lectiu que va venir després del cop militar contra les institucions democràtiques de la II República espanyola. Un intent de modernitzar un país summament endarrerit, truncat una vegada més per les forces de la reacció política. Com tants altres, d'aquestes forces va formar part Carlos Sentís Anfruns, periodista català i en català fins a la primavera del 1936, i que sense solució de continuïtat va passar, en les seves pròpies paraules de gener del 1947, a ser “el ejemplo típico […] de una generación españolísima: 'Somos sencillos y optimistas; y la fe ciega en España nos inunda el espíritu y el alma'".

En aquest lapse de temps, el periodista i home de negocis que va ser Sentís exerceix de secretari del ministre falangista Sánchez Mazas, fa d'espia de Franco a Marsella i Londres, escriu per a Destino, la revista falangista on campen pels seus furs els catalans de Burgos (Vergés, Pla, Agustí, etc.). En aquest temps, tal com va fer Pla, es burla dels republicans que omplen els camps d'internament del sud de França: “[…] cayó el de la FAI, sin afeitar y con su eterna trinchera o abrigo de cuero; el republicanete de Madrid, con su cabellera engomada; el catalán pedante, que se creía en su casa o sea en el Centro de Dependientes del Comercio y de la Industria…”. I continua: “Claro que a los gendarmes les faltó tiempo para meterlos en los campos insalubres e inhabitables, donde nuestra piedad cristiana nos obliga a compadecerles profundamente…”. En aquest temps també, el nostre home, que va presumir de ser un brillant corresponsal quan va cobrir el final de la II Guerra Mundial a Alemanya, s'apuntava sense gaires escrúpols i amb un entusiasme militant a l'antisemitisme del qual feia bandera el règim. Vegem-ho. Visita al camp de concentració de Dachau un grup de periodistes tutelats per l'Exèrcit dels Estats Units i davant la visió dels presos que seran alliberats, Sentís dóna una mostra de la seva sensibilitat i escriu en la seva crònica de mestre del periodisme: “Conforme avanzamos, parece que vamos a entrar en una Exposición o Feria de Muestras. Ya es esto en parte. Las muestras que hay cerca de la entrada veré después que son las mejores porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosos com otros que se hallan en pavellones cerrados…”.

Els processos de Nuremberg a alguns dels líders nazis van constituir una fita històrica en el Dret Internacional Penal i un precedent dels tribunals internacionals per jutjar els crims contra la humanitat. Com a home ben col·locat als cercles de la premsa controlada mà de ferro per la dictadura, l'ínclit Sentís no hi va faltar. I va enviar unes cròniques en les quals, excepte les referències burlesques i insultants per als “rojos españoles” que van testificar, el contingut va ser una triallonga de bajanades irrellevants pel que es jutjava: Von Papen “estaba un poco desfigurado sin bigote, pero conservando toda su estampa diplomática con su traje.., de una tela muy chic”; les picades d'ullet que va fer Goëring durant el procés li van semblar “entre juguetonas y amables, y desde luego para mí nada antipáticas”; Rudolph Hess, del qual afirmava que no semblava “un ser natural”. És a dir, una banalització dels seus crims a través d'una crònica sobre el “factor humà” (sic) del procés.

I, en fi, el seu ferm compromís amb la dictadura el tornaria a manifestar ridiculitzant els esforços de José Giral, president del Govern de la República a l'exili per convèncer l'ONU el 1945 que condemnés el règim franquista.

Mantenir i difondre la memòria és un senyal de salut democràtica. El cas Sentís no deixa de ser un altre entre molts (Samaranch, Porta…), que desacrediten l'obscenitat històrica i la misèria moral d'afirmar que la Guerra Civil va ser contra Catalunya. Aquí, alguns, com Sentís, van ser franquistes, d'altres s'hi van acomodar sense gaires problemes oblidant-se de la identitat, com a mínim fins al 1977; la majoria va intentar sobreviure com va poder i, entre aquests, d'altres també van resistir.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra.