Selecciona Edició
Connecta’t

Que no pari la música

La Banda Municipal de Barcelona celebra els 130 anys d'una agitada vida entre els concerts populars i els simfònics

Una de les efemèrides històriques de la Banda Municipal de Barcelona, el concert, enmig d'una plaça de Sant Jaume, per la proclamació de la República, l'abril del 1931.
Una de les efemèrides històriques de la Banda Municipal de Barcelona, el concert, enmig d'una plaça de Sant Jaume, per la proclamació de la República, l'abril del 1931.

És difícil imaginar que un músic, aprofitant la pausa d'un concert, deixi el faristol i els seus companys i surti d'amagat per anar a tocar en un altre lloc. L'anècdota és real. De fet, va passar més d'una vegada a principis del segle passat en alguns concerts de la Banda Municipal de Barcelona (BMB), que en aquell moment passava per una dura època, amb músics sobreexplotats que l'Ajuntament de Barcelona enviava a tocar a qualsevol lloc: fires, balls i fins i tot actes de partits polítics. La Banda havia nascut el 2 de març del 1886 i el dictamen de la comissió municipal en què es va crear deia: “Són públics el gust i la disposició que el nostre poble té per la música”. Amb aquesta idea i el convenciment que Barcelona havia de tenir una banda musical pròpia, com les capitals dels principals països europeus, va començar a fer els primers passos una formació que aquest any celebra els 130 anys.

Un aniversari que gairebé es podria qualificar de miraculós tenint en compte la complexa història d'aquesta institució que ha estat a punt de desaparèixer més d'una vegada. I que, no obstant això, conserva la seva voluntat d'apropar la música a la ciutadania. Des dels primers concerts a finals dels vuitanta del segle XIX a la glorieta que es va construir per a les seves actuacions al costat de la cascada del parc de la Ciutadella o els que es feien els dijous a la tarda i els diumenges d'hivern a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via —davant del que ara és el cinema Comedia— fins al que es va fer el passat 1 de juliol al parc de la Sedeta en el marc de les festes del Camp d'en Grassot. Nens jugant al costat de la plaça, converses a la terrassa del bar del porxo i, al bell mig de l'espai, els músics de la Banda interpretant un repertori heterogeni —compositors vinculats a la seva pròpia història, com Eduard Toldrà, i el que va ser un dels seus principals directors, Joan Lamote de Grignon, i fins i tot danses armènies— seguit atentament per un públic que omplia les grades de la plaça.

¿No és complex tocar en un espai obert, amb tot de coses que passen al voltant? “No, no acostuma a interferir. Són poques les vegades que ens molesta”, contesta Jordi León. El més veterà dels músics de l'actual plantilla de la BMB, fa gairebé 40 anys que hi toca, de manera que ell és el més semblant a una memòria viva de la formació musical. “Vaig entrar per oposició amb 25 anys i vaig cobrir la vacant que va deixar el pare de Tete Montoliu, i en la mateixa convocatòria també va entrar Salvador Brotons [l'actual director de la Banda]”, explica León al final del concert de La Sedeta. Mentre els treballadors acaben de recollir el material del concert en un camió, León —oboè i flabiol a la Banda i director de la Cobla de Sant Jordi durant 25 anys— recorda una dels episodis més dramàtics que va passar allà mateix, quan un incendi l'agost del 1991 gairebé va destruir l'arxiu de la institució amb exemplars únics de Joan Lamote de Grignon i altres arranjaments fets expressos per a l'agrupació: “Es pot afirmar que hem passat temps de resistència”, resumeix, i posa, com a exemple, la llarga etapa de transhumància de l'agrupació musical, sense seu estable durant dècades: “Als setanta assajàvem al Casino del Poblenou, després va haver-hi una altra etapa al Teatre Principal. Els concerts simfònics es feien al Palau de Congressos de Montjuïc. Però la millor època d'aquests anys va ser la dels concerts els diumenges a la tarda al Palau de la Música”. A finals dels vuitanta i principis dels noranta, la BMB va estar a punt de desaparèixer.

Un concert de la Banda al parc de la Sedeta el passat mes de juliol, en el marc del cicle d'escenaris emblemàtics de la ciutat.
Un concert de la Banda al parc de la Sedeta el passat mes de juliol, en el marc del cicle d'escenaris emblemàtics de la ciutat.

“L'Ajuntament de Barcelona es va replantejar el 1996 què havia de fer amb la Banda, i fins al 2007 no es va decidir traslladar-ne la gestió a L'Auditori de Barcelona, al qual s'integra com a orquestra”, explica l'actual director gerent, Joan Xicola. L'Auditori és la casa actual de la Banda i sota el seu paraigua és on ha desenvolupat la seva última etapa amb una programació versàtil que combina un repertori simfònic amb música popular espanyola i catalana. “La Banda té tres facetes. La primera és la històrica, i en aquest marc actua al protocol festiu de la ciutat, com a les festes de la Mercè. Després hi ha els concerts als districtes, pensats per apropar la música a la ciutat i, finalment, la temporada estable a L'Auditori, que es fa cada any des del 2007”, afegeix. Actualment, té 56 músics en plantilla, tot i que en va arribar a tenir, en els seus millors temps, fins a 90. “No sempre la quantitat vol dir més qualitat, i ara els joves músics estan molt ben preparats”, apunta León.

La de Barcelona és una de les principals bandes d'Espanya, a més de les de València, Madrid i Bilbao. El seu naixement està marcat per una voluntat decidida de formar part dels esdeveniments socials de Barcelona. La seva època de màxima esplendor va ser els anys vint del segle passat, amb Lamote de Grignon, quan la BMB va ser dirigida per Richard Strauss en un concert a la plaça de Sant Jaume el 19 de març del 1925. Una altra efemèride: el concert per celebrar la proclamació de la República el 14 d'abril del 1931. L'esclat de la Guerra Civil va suposar una època negra per a la institució, entre altres coses perquè bona part de la plantilla, entre ells el director, Lamote de Grignon, van ser expedientats.

El 1943, l'Ajuntament va iniciar el procés de convertir la Banda Municipal en Orquestra Municipal i un any més tard es va crear l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona. Contra tot pronòstic, la Banda no va desaparèixer, tot i que la plantilla va perdre molts músics, i va continuar amb la seva faceta més institucional. Ara, 130 anys després es planteja actuar fora d'Espanya, explica el director tècnic: “De moment l'any que ve està previst que es faci un concert a Holanda”. El que queda clar és que la voluntat és de continuïtat.

Que no pari la música.

Política i música

Des dels seus primers anys, la Banda Municipal de Barcelona (BMB) no ha pogut abstreure’s de la intromissió de la política, malgrat que la designació del seu director sempre s’ha fet amb concurs públic. Les places dels instrumentistes s’havien de convocar per oposició, també des de l’inici. Un sistema que no va poder evitar recels que es beneficiava els “amics” de l’alcalde o dels polítics de torn que governaven a l’Ajuntament i que hi entraven sense oposició. Un dels episodis més visibles d’aquesta intromissió política que explica la publicació Quaderns de L’Auditori va ser el 1910 en l’elecció del director del “músic major” de la BMB. Es va convocar el preceptiu concurs, al qual es van presentar diversos candidats. El jurat, integrat per diversos representants del consistori, a més del director de l’Escola de Música, llavors Lluís Millet, va votar a favor de Joan Lamote de Grignon. No obstant això, el president del jurat –que no tenia cap coneixement musical– va imposar un altre candidat. El fons de la qüestió era la lluita de partits en aquell consistori, que estava en mans dels radicals de Lerroux. Per aquest motiu, es va imposar el candidat més afí del color polític, que no era Lamote, militant de la Lliga. La cosa va acabar en recursos contenciosos i no es va aclarir fins al 1914, quan finalment Lamote va tenir un veredicte que li va reconèixer el seu dret. Aquesta disputa entre bàndols polítics la va reflectir àmpliament la premsa de l’època, que va recollir articles de rèpliques i contrarèpliques de polítics i dels mateixos músics. En la història de la Banda, Lamote ocupa un lloc preeminent en la divulgació de la música entre la ciutadania. Una difusió a la qual va contribuir decididament la decisió de la retransmissió dels concerts –durant una època a la plaça del Rei– des del 1925 a través de Ràdio Barcelona. Lamote va ser destituït del seu càrrec el 1939 perquè les autoritats franquistes el van apartar, una depuració política que també va afectar vuit músics més de la Banda, que va iniciar un període de decadència.

L’arribada de la democràcia tampoc va suposar estabilitat per a la Banda. A finals dels vuitanta, el Consistori es va qüestionar obertament la seva continuïtat. El 1990, amb Eulàlia Vintró com a regidora responsable de la institució, va aprovar un nou reglament que establia deixar la plantilla en 56 músics i també va augmentar el nombre de serveis i va restringir el pressupost. “Dos anys més tard, el nou regidor de Cultura, Oriol Bohigas, va redactar un informe en el qual proposava reduir la plantilla de la banda a 28 músics”. Una prova de l’escàs suport municipal que tenia en aquella època va ser el nomadisme: no tenia local estable d’assajos ni de concerts. Se saltava des del Casinet d’Hostafrancs, l’Aliança del Poblenou o el Centre Cívic de les Basses al Turó de la Peira, per posar-ne alguns exemples. Després de successius consistoris que no sabien bé què havien de fer amb la banda, la decisió de més importància es va produir quan la BMB es va adscriure a L’Auditori, el 2007. Des de llavors ha iniciat un període més estable.