Selecciona Edició
Connecta’t

Dels Jocs de Rio a l’eutanàsia: l’última cursa de Marieke Vervoort

L'atleta belga s'acomiadarà de l'esport als Paralímpics de Rio i ja ha signat els papers per sotmetre's a l'eutanàsia

L'atleta paralímpica Marieke Vervoort a casa seva, a Diest (Bèlgica).

Marieke Vervoort va fer 37 anys fa tres mesos, però ja sap on vol que llancin les seves cendres quan mori. Té un rostre juvenil, els cabells curts i rossos i el riure fàcil. Té dues medalles olímpiques, un gos que respon al nom de Zen, del qual gairebé no se separa, i una figura d'un Buda que li inspira pau. També té la meitat inferior del cos paralitzada, una visió reduïda al 20%, dolors que li impedeixen dormir durant llargues nits i un paper amb la seva signatura que autoritza un metge a clavar-li una injecció per posar fi a la seva vida quan ella ho decideixi. Però això encara és qüestió d'uns anys. El cos li dirà quants. Abans té una missió per a la qual es prepara a consciència sis dies a la setmana: es vol tornar a penjar una medalla, aquesta vegada als Jocs Paralímpics de Rio, representant el seu país, Bèlgica.

La Marieke arriba a la pista d'atletisme en un cotxe decorat amb una gran foto seva del moment en què es va proclamar campiona olímpica dels 100 metres llisos als Jocs de Londres 2012. La imatge la mostra amb la boca oberta en un crit emocionat, el braç estès en senyal de victòria i el front arrugat anticipant llàgrimes. Un matrimoni amic la porta tres dies a la setmana fins a Lovaina, 30 quilòmetres a l'oest d'on viu, perquè encara que prop de casa seva, a Diest, hi ha una altra instal·lació, és allà on l'espera el seu entrenador.

Amb unes ulleres de sol i un cronòmetre al coll, Rudi Voels, de 52 anys, està habituat a manar a la pista. És un dels tècnics més prestigiosos de Bèlgica i sap què és guanyar una medalla olímpica com a responsable de l'equip de relleus a Pequín 2008. La Marieke és l'única atleta paralímpica que prepara. "Mai es vol perdre un entrenament. De vegades ve amb molt de dolor i l'obligo a anar-se'n cap a casa". Mentre la Marieke es prepara per començar, Voels dirigeix les pauses i arrencades de diversos velocistes en un dels solitaris dies de calor de l'estiu belga. "Dimecres passat ens vam entrenar amb tempesta", explica la Marieke abans de començar. Eddy Peeters, l'amic que li fa de xofer i que en cada entrenament es converteix també en el seu fotògraf, l'aixeca de la cadira de rodes i l'asseu en la de competició, la màquina de dues rodes posteriors i una davantera que haurà de fer girar més ràpid que la resta per pujar al podi olímpic. Believe you can (Confia que pots) es llegeix en una inscripció a la part del darrere.

Ja ha decidit que els Jocs de Rio seran el seu últim repte esportiu. La malaltia degenerativa que pateix li dificulta cada vegada més la recuperació i hi ha nits després d'una cursa en què gairebé no dorm. Després de més d'una dècada competint prefereix gaudir de les petites coses de la vida. Els dinars amb les amigues. Les converses al jardí de casa. Abans de retirar-se serà a la línia de sortida de Rio en els 100 i els 400 metres, dues distàncies explosives, sense treva, per a les quals es prepara encadenant una sèrie rere una altra. En totes dues proves es veurà les cares amb la seva gran rival, la canadenca Michelle Stilwell, amb la qual es va repartir l'or i la plata a Londres en una tensa pugna.

Marieke Vervoort entrenant-se pels Jocs de Rio a la pista de Lovaina, la setmana passada.
Marieke Vervoort entrenant-se pels Jocs de Rio a la pista de Lovaina, la setmana passada.

Primer assaja les sortides amb repeticions curtes de tot just 30 metres. Després les amplia fins als 200 metres entre els crits d'ànims del seu entrenador. En acabar cada esforç, tots dos comenten breument les sensacions i els detalls que cal millorar. Enmig de la sessió, Peeters li ofereix un grapat de fruits secs per recobrar les forces i el Zen aprofita la pausa, corre cap a la pista i se li llança tot juganer. Ella agraeix la seva presència acariciant-lo uns segons i reprèn de seguida l'activitat. En un moment una punxada de dolor apareix i demana que l'aixequin un moment de la cadira per redreçar el tronc. Es recupera i torna a la feina. "Estúpids dolors", es queixa després de la desena sèrie. "Coneixes algú que necessiti morfina per entrenar-se?".

Una hora després l'exercici s'acaba. Conversa amb el tècnic en flamenc, l'idioma de tots dos, i aquest s'inclina per acomiadar-se'n amb un petó a la galta. La Marieke se'n va 12 dies a una concentració a Lanzarote per preparar els Jocs i potser no es tornaran a veure fins al final de Rio. Com a complement a l'entrenament a la pista dedica tres dies a la setmana al gimnàs. "Aquí molt i aquí res!", fa broma entre riures traient múscul i movent la mà del bíceps al pit.

A casa seva, on viu sola amb el seu gos Zen, la paret de la sala d'estar és un cúmul de fotografies de les seves victòries. Hores abans de marxar a Canàries, el seu pare talla la gespa del jardí, la maleta està a mig fer i a sobre la taula un full escrit a mà recull una llista de gairebé una vintena de medicaments sota la inscripció "per a Rio". Ella també se sotmet a l'examen de les autoritats antidopatge. Fa un parell de setmanes un control la va despertar a les sis del matí, i fàrmacs com la morfina només els pot prendre amb autorització mèdica. Quatre vegades al dia, una infermera la visita, vigila la seva salut, l'acompanya al lavabo i l'ajuda a canviar-se de roba. En cas que tingui un atac epilèptic o el dolor sigui insuportable només ha de prémer un botó perquè algú vingui a ajudar-la a qualsevol hora.

La seva vida no sempre ha estat així. Tot va començar amb una dolorosa inflamació en un peu quan tenia 14 anys. Problemes que es van estendre als genolls. Als 20 ja depenia d'una cadira de rodes i va decidir deixar els estudis. Volia ensenyar. Ser professora de guarderia. Durant tot aquest temps, operacions sense resultat i l'angoixa de qui veu com el seu cos perd facultats sense saber què té. L'incert diagnòstic parla d'una malaltia degenerativa incurable. Abans d'això, era una nena activa. "Sempre volia jugar amb els nois i pujar als arbres", recorda en Joseph, el seu pare, que va viure amb ella el pelegrinatge d'hospital en hospital buscant respostes. L'esport era en els seus primers anys una activitat quotidiana a la piscina, sobre les dues rodes d'una bicicleta o en combats de jujitsu, on va arribar a cinturó marró. La pèrdua de mobilitat al tren inferior va accelerar la seva dedicació a l'esport, començant pel bàsquet en cadira de rodes i el triatló fins a arribar a l'atletisme. Les medalles de Londres, el seu moment més àlgid. "Va ser molt especial veure-ho i poder dir: és la meva filla!", afirma en Joseph, que era entre el públic i repetirà a la graderia a Rio.

Marieke amb el seu gos Zen a casa seva, poc abans de marxar a Lanzarote.
Marieke amb el seu gos Zen a casa seva, poc abans de marxar a Lanzarote.

Liliane Christiaens, ja jubilada, li va regalar al seu marit —Peeters, l'home que fa de xofer, ajudant i fotògraf— el llibre que la Marieke va publicar sobre la seva experiència vital i com a esportista. Després el va llegir ella. Un dia, fa tres anys, es van apropar a saludar-la en acabar una competició i li van demanar que l'hi signés. L'amistat va sorgir amb naturalitat. "Sempre diem que hi ha dos Mariekes", explica. "Una que és feliç fent esport i envoltada de gent i una altra que pateix a casa". Com les formigues recol·lecten aliment per a l'hivern, Christiaens col·lecciona records per quan la veu de la seva amiga deixi d'estar disponible a l'altre costat del telèfon i ja no calgui portar-la a entrenar. "Hem compartit molts moments. I estem guardant-los en la memòria perquè ens ajudin quan se'n vagi".

Tots accepten la seva decisió. Ningú intenta convèncer-la que canviï d'idea. Bèlgica és el país del món amb les lleis sobre eutanàsia més permissives. Cinc persones decideixen morir cada dia per aquest mètode i fins i tot els menors d'edat poden posar fi a la seva vida si tenen el consentiment dels pares i un informe psiquiàtric que ho avali. Això no vol dir que sigui un tràmit administratiu ràpid i senzill. Per poder estampar la seva rúbrica al document que protegeix el seu dret a morir, la Marieke va haver de convèncer un psiquiatre que la seva decisió no responia a un estat d'ànim puntual i provar a tres metges diferents que els dolors són tan intensos que no pot viure amb ells i no hi ha cap esperança de millorar. 

La certesa de poder triar el moment de l'adéu ha estat un estímul per seguir la seva vida sense la inquietud de pensar en el suïcidi. Abans d'aconseguir l'autorització per a l'eutanàsia només pensava en el final. El dolorós procés que hauria de travessar fins a la mort. Ara és diferent. "Quan vulgui puc agafar els meus papers i dir que ja en tinc prou! Vull morir. Em dóna tranquil·litat quan tinc molt dolor. No vull viure com un vegetal". La por no ha desaparegut del tot. S'espanta quan el diafragma li fa mal, no pot respirar i els llavis agafen un to blavós. Llavors marca un número de telèfon i una amiga li fa companyia. Si és més greu, prem el botó que avisa una infermera. “La gent sempre em veu somrient i fent esport, però no veu el que passa quan sóc a casa”. Altre cop, les dues Mariekes.

Per al moment final ha de decidir si vol estar sola o acompanyada en l'instant en què un metge li posi la injecció. "T'adorms lentament i ja no et tornes a despertar", descriu. No espera res més enllà. No és creient. No després del que ha passat. Ho té tot planejat. Espera que els seus pares i dos amics tinguin forces per ser al costat de la llitera. Ha deixat una carta perquè la llegeixin quan el cor li deixi de bategar i vol una celebració alegre, amb músics. Després vol que la incinerin. "Vull que llancin les meves cendres a Lanzarote, on la lava s'uneix amb el mar. Un lloc que em transmet pau i tranquil·litat. Vull acabar allà".