Selecciona Edició
Connecta’t

Sixena i la caixa de Pandora

La sentència que obliga Catalunya a retornar les obres i objectes del monestir aragonès pot ser esgrimida per municipis i institucions per reclamar el seu patrimoni protegit

'La Natividad' del Mestre de Sixena dipositada al Prat el 2003.
'La Natividad' del Mestre de Sixena dipositada al Prat el 2003.

La devolució de 53 obres conservades a Catalunya provinents del monestir de Santa Maria de Sixena (Osca) es va produir després de la sentència del Jutjat d'Instrucció número 1 d'Osca, que va dictaminar que les compravendes realitzades entre les monges santjoanistes i la Generalitat el 1983 i el 1992 (56 peces per valor de 210.000 euros) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya el 1994 (41 obres per 89.000 euros) eren il·legals. El motiu: que el monestir era monument nacional des de 1923 i, per tant, aquestes peces també estaven protegides i no es podien vendre. Segons la jutgessa, aplicant la Llei de Patrimoni Històric de 1985, els retaules, calzes, pintures murals, culleres, ceràmiques, llibres i tots els béns mobles eren part indissociable de l'edifici i gaudien de la mateixa protecció. I ho assegurava aplicant la Llei de Patrimoni Històric de 1985 que estableix que“ tindran aquesta consideració els béns mobles continguts en un immoble que hagi estat objecte d'aquesta declaració i que aquesta els reconegui com a part essencial de la seva història”.

Però la història de les vendes de béns culturals a Espanya és plena d'exemples en els quals, com a Sixena, els objectes van canviar de mans malgrat pertànyer a un edifici declarat monument nacional, per la qual cosa la sentència, que està recorreguda, pot portar al fet que molts municipis reclamin el seu patrimoni. Així ho han posat de manifest dos dels conservadors del Museu de Lleida, el centre que conserva 44 de les 97 obres que la jutgessa obligava retornar a l'Aragó abans del 25 de juliol; una ordre que el Govern català ha incomplert, al·legant que aquestes obres —i no les 53 que va retornar el 26 de juliol— formen part del patrimoni català perquè estan catalogades.

Carme Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, explica que el 1925, dos anys després de declarar-se monument el monestir, les monges de Sixena van vendre objectes a un antiquari de Saragossa després d'aconseguir el permís de Roma i de dos ministeris, el de Gràcia i Justícia i el d'Instrucció i Belles Arts, sense adduir, cap dels dos, la seva recent declaració. Perquè, segons l'experta, “la protecció de Sixena, tal com recull la documentació només parla de protegir la fàbrica de l'edifici, no els seus béns”.

Bote de Zamora

Per la seva banda, el també conservador del Museu de Lleida Albert Velasco enumera una llista d'objectes venuts d'edificis catalogats en la història recent d'Espanya. Com la reixa de la catedral d'Osca, avui a Torreciudad, seu de l'Opus Dei, venuda el 1969 quan l'edifici estava protegit des de 1924. O els tapissos del segle XV de la catedral de Zamora, venuts, per 900.000 pessetes, a l'Ajuntament de Madrid que els conserva en el Saló de Tapissos de la Casa de Cisneros. De la mateixa província és el famós Bote de Zamora (del segle X), avui al Museu Arqueològic Nacional (MAN), que va vendre el cabildo catedralici el 1911, malgrat que era monument des de 1889. “Els canonges el van vendre a l'antiquari Juan Lafora i poc després l'Estat el va adquirir pel mateix preu, cosa que demostra que la venda de béns originaris de monuments era freqüent, no era il·legal, ja que haurien impugnat la venda i l'haurien recuperat”, assegura Velasco, que apunta un altre exemple: el de Santa Clara d'Astudillo, a Palència. Monument des de 1931, això no va impedir que l'any següent es vengués el cadirat del seu cor. Va acabar repartit entre els EUA i el MAN que conserva quatre elements del segle XV. No menys simptomàtica és la història de Sant Baldiri de Berlanga (Sòria), un edifici protegit des de 1917. Després de denunciar l'arrencada i venda de les pintures romàniques a l'antiquari León Levi, la justícia va determinar el 1925 que els frescs eren independents de l'església i es podien vendre. Avui es poden veure fragmentats a Boston, Nova York, Indianapolis, Barcelona o Madrid.

Cap reclamació

En cap dels casos s'han reclamat aquests objectes. Tampoc una taula que el 2003 va comprar l Estat en una subhasta per 90.000 euros i que va dipositar al Museu del Prado. Es tracta de La Nativitat, realitzada per l'anomenat Pintor de Sixena (actiu entre 1515 i 1520), que rep el seu nom precisament per aquesta pintura del retaule major del panteó reial del monestir de Sixena. Des del museu asseguren que no tenen res a dir sobre Sixena; que ningú els ha reclamat la pintura. Només que l'obra “va ingressar com a adquisició del Ministeri de Educació, Cultura i Esports de l'any 2003”.

“La venda d'objectes pertanyents a monuments protegits ha estat habitual. Per això sorprèn que s'apliqui la llei de forma tan estricta en el cas de Sixena”, apunta Berlabé, mentre Velasco remarca que “tots els museus espanyols conserven peces en aquesta situació. Si ens posem estrictes, desmuntarem les col·leccions; hi ha molts béns que han sortit de monuments nacionals sense permís del ministeri”.

Per la seva banda, Luis Grau, director del Museu de León i d'ICOM Espanya (Consell Internacional de Museus, segons les seves sigles en anglès), assegura que sempre hi ha hagut reclamacions, com és el cas de la Dama d'Elx, que es demana des de la localitat alacantina. “No totes són viables, cada cas és diferent. A més, a Espanya hi ha pocs casos en els quals s'hagi acudit als tribunals i molts menys els que s'hagin guanyat”.

Per a l'especialista, que diu que no parla com a president de l'ICOM sinó com a expert, “la compravenda dels béns de Sixena no és un cas normal, ja que la majoria de centres espanyols han creat les seves col·leccions en processos anteriors com la desamortització del segle XVIII, quan les lleis eren unes altres”. I prossegueix: “Hi ha dos judicis. Socialment, la sentència que obliga a retornar els objectes pot obrir moltes coses que estan tancades, com la caixa de Pandora; judicialment, la llei és una, i, agradi o no, cal complir-la”. Quant al trasllat de les pintures murals que reclama l'Aragó, Grau assegura que “qualsevol operació preservarà les pintures”, però confia “que no s'arribi a aquest extrem i que les coses es recondueixin”.

Les peces més valuoses segueixen a Lleida

La Generalitat i la direcció del MNAC van ordenar embalar i traslladar les 53 peces fora del museu a un magatzem proper per evitar la foto de la policia enduent-se les obres al no complir-se l'ordre de la jutgessa de lliurar-les abans del 25 de juliol. Al final, van viatjar a Sixena l'endemà, després d'una reunió del Govern català. Es va incidir que s'enviaven només les peces no catalogades, les menys valuoses; les mateixes que el conseller de Cultura, Santi Vila, va voler lliurar a l'Aragó tres mesos abans, però l'oposició d'Esquerra Republicana ho va impedir.

Les 44 peces restants que Catalunya no ha retornat —les més importants i valuoses, entre les quals hi ha caixes sepulcrals de priores del monestir—, romanen al Museu de Lleida, on ningú ha donat l'ordre de preparar-les per viatjar. Des de 1999, aquestes obres, més les 113 de les parròquies de l'Aragó Oriental que també són objecte de litigi entre les dues comunitats, i la resta de la col·lecció formen part del patrimoni català, després de ser catalogades pel Consell.