Selecciona Edició
Connecta’t
Ambaixadors culturals a Madrid

Joan Matabosch: “Aquest entusiasme d’alguns per trencar ponts no el puc compartir”

Entrevista a Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real

Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real.
Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real.

Joan Matabosch (Barcelona, 1961) és el director artístic del Teatro Real, l’òpera de Madrid, des del 2013. Matabosch va ser el director artístic del Liceu entre el 1997 i el 2013. Diu que se l’estima com si fos casa seva. Durant prop d’un any Matabosch va compaginar la transició a les dues òperes. Matabosch va rellevar al Real un referent del sector, el difunt Gerard Mortier, que era al càrrec des del 2010.

Matabosch viu molt a prop del Real, “al Madrid de los Austrias; m’agrada viure prop del teatre i perquè és una zona fantàstica: és el centre de Madrid però no tens la sensació de viure en una ciutat perquè l’arquitectura i els espais són molt poc urbans. Ho té tot: l’avantatge de viure en una ciutat sense els inconvenients. I, a més, és a prop de la feina”.

El despatx de Matabosch està situat en una àmplia planta de les instal·lacions del teatre. Les parets són de vidre; l’espai transmet transparència i bon ambient. A les columnes hi ha penjats monitors que constantment retransmeten el que passa a l’escenari, ja sigui un assaig o una representació. Els empleats entren i surten amb certa informalitat. Matabosch parlamenta constantment amb la seva mà dreta, un altre català, Damià Carbonell, amb qui havia treballat al Liceu. Tots dos condueixen una de les institucions més significatives de la cultura d’Estat d’Espanya.

PREGUNTA. Fa un any em va explicar que moltes reunions de feina del Real les va fer fins i tot en català perquè hi ha un munt de catalans treballant-t’hi. Quants n’hi ha?

RESPOSTA. Al Teatro Real hi treballa gent de tot arreu, entre els quals hi ha valencians, menorquins i catalans. És clar que algunes reunions de feina es fan en català, o canviem de llengua segons qui hi hagi present. De fet, passa el mateix a Barcelona. És una dinàmica sana i que no mereix cap comentari, en la mesura que és simplement normal.

P. Té la sensació que Barcelona i Madrid s’estan convertint en dos espais culturals diferents?

R. No ho crec en absolut. Això és el que ens volen fer creure els que treuen rèdits de dividir, enfrontar i destruir ponts en un lloc i a l’altre. Compartim molt més del que ens separa; en un món globalitzat com l’actual fa riure parlar d’“espais culturals diferents” en dues ciutats que es troben a menys de tres hores en tren.

P. Alguna diferència sí que ha apuntat en entrevistes anteriors entre la manera d’entendre l’òpera del públic barceloní i el madrileny.

R. És clar que hi ha diferències entre els públics perquè, encara que comparteixen orígens gairebé paral·lels, les històries del Liceu i del Teatro Real han estat radicalment diferents. El Liceu ha estat un teatre amb una tradició ininterrompuda des del 1847 fins a l’actualitat. En canvi, el Teatro Real va tenir una història gloriosa a finals del segle XIX, però a partir del 1925 es va tancar, va ser un polvorí durant la Guerra Civil, després es va transformar en sala de concerts i només fa 20 anys que s’ha tornat a convertir en teatre d’òpera. Això afecta, evidentment, el públic i molts altres aspectes de la gestió. El Liceu forma part de la història de Barcelona; en canvi, el Teatro Real això s’ho ha hagut de guanyar.

P. Al Real té la sensació de viure el fenomen ‘palco del Bernabéu’? S’hi acosten poders fàctics de l’Estat que no veus a altres ciutats?

R. El Teatro Real fa un esforç extraordinari per aconseguir que s’hi acostin poders fàctics de l’Estat i de l’empresa privada perquè només té un 30% de subvencions i necessita obtenir un 30% més de patrocini privat per quadrar els números. La venda d’entrades aporta un altre 30% i el lloguer d’espais suposa el 10% restant. És una estructura d’ingressos exemplar perquè funciona amb poca subvenció pública si es compara amb els altres models de gestió de l’òpera a Europa.

P. Però si el món dels diners a Barcelona ja no es reuneix al Liceu sinó a la llotja del Barça, el canvi de paradigma també es produirà a Madrid, correcte?

R. En aquest aspecte segur que també hi ha moltes coincidències, però també en això la reacció del Teatro Real ha estat molt hàbil: des de fa alguns mesos el president del Reial Madrid forma part del patronat del teatre.

P. Destaca que el Real és un model de teatre que no se sustenta tant en subvencions. La implicació empresarial o burgesa en el bé públic s’ha perdut a Barcelona?

R. Ignoro si això s’ha perdut a Barcelona actualment, però segur que hi havia una gran implicació empresarial o burgesa al voltant de l’any 2000, quan el Liceu es va reinaugurar després de l’incendi. Al Teatro Real aquesta implicació s’ha aconseguit posteriorment, com a reacció del teatre davant de la caiguda de les subvencions en el moment de la crisi. La nova governança del teatre, amb un president de la fundació independent del món polític, ho ha afavorit molt.

P. El pes del turisme cultural per a la taquilla del Real és inevitable que sigui inferior que el del Liceu?

R. No em consta que hi hagi dades sobre aquest tema. La meva especulació personal és que a Barcelona hi ha molt més turisme que a Madrid, però no necessàriament més turisme cultural. El pes del turisme als dos teatres és, segurament, menys diferent que el pes del turisme a les dues ciutats. El motiu és que Madrid és una ciutat molt atractiva des del punt de vista cultural. No només pel que fa a l’òpera. La vitalitat cultural de la ciutat pel que fa a museus, exposicions o música és comparable a les grans capitals del món.

P. Detecta que en el seu àmbit cultural els joves músics, per exemple, tenen més fal·lera per residir a Barcelona que a Madrid?

R. Els músics, com tothom, tenen fal·lera per residir on la feina és més estimulant i on hi ha més demanda. La meva experiència amb alguns músics és que consideren perfectament normal residir a Barcelona i treballar a Madrid. Triguen menys a arribar a la feina que des dels afores de Londres al centre de la ciutat. I amb un abonament de tren és fins i tot menys car.

P. Com ha evolucionat el debat sobre la independència a Madrid entre els seus coneguts?

R. Alguns responsables polítics de Madrid tenen molt a veure amb la desafecció que ha portat al creixement del procés sobiranista. Els interessos electorals d’alguns han fet que en el passat es prenguessin decisions que ens han portat on som. Després hi ha, és clar, els que treuen profit de crear enfrontament i tensió, a Barcelona i a Madrid. Es un tema que em prenc amb certa fredor perquè aquest entusiasme d’alguns per trencar ponts no el puc compartir.

P. La ‘desconnexió’ entre governs es nota? Posa en perill les coproduccions o la col·laboració entre el Real i el Liceu?

No ho crec. Hi ha col·laboració entre el Real i el Liceu. La propera temporada coproduïm Rodelinda, de Händel, amb un dels millors directors d’escena del món, Claus Guth. Parlem d’altres coproduccions per al futur. Després de 17 anys com a director artístic del Liceu seria ben absurd no col·laborar amb un teatre que conec gairebé millor que ningú.