_
_
_
_
_

L’entrenador de Belmonte: “La Mireia ha guanyat amb treball i passió”

Fred Vergnoux s'emociona amb la medalla d'or: “Està boja! Ha dit que ho faria, ha sortit a la piscina i ho ha fet!”

Diego Torres
Fred Vergnoux amb Mireia Belmonte.
Fred Vergnoux amb Mireia Belmonte.LAVANDEIRA JR (EFE)

El crani afaitat, el front prominent i la complexió de pilier de rugbi li confereixen un aspecte dur. Però Fred Vergnoux plorava com un nen als passadissos del centre aquàtic de Rio ahir a la mitjanit. Mireia Belmonte, la nedadora que entrena des del 2011, acabava de conquistar el campionat olímpic pel qual tant havien treballat junts. Les privacions, els sacrificis personals, la sensació d'aïllament perenne, d'incomprensió de les autoritats i de lluita contra una cultura refractària a la natació d'alta competició van convertir el grup de nedadors de Vergnoux en una mena de reducte extravagant que només es va acabar trobant com a casa al remot Centre d'Alt Rendiment de Sierra Nevada, un establiment exemplar més utilitzat per esportistes estrangers que no pas per espanyols.

“Aquesta noia està boja!”, deia Vergnoux, sense poder assecar-se els ulls. “Està boja! Ha dit el que faria, ha sortit a la piscina, i ho ha fet!”.

La història de Mireia Belmonte és un cas únic. No hi ha hagut cap nedador espanyol, home o dona, més versàtil, més competitiu ni més triomfador que la noia de Badalona, que ja suma quatre medalles olímpiques, dues de plata el 2012, i una de bronze i una altra d'or el 2016. Èxits inexplicables sense Vergnoux. El francès, de 42 anys, ha sabut interpretar el talent, explotar-lo, i establir un vincle de complicitat malgrat el caràcter inflamable de tots dos o potser per això mateix. Entre dimarts i dimecres van confeccionar un pla per endur-se la victòria en una prova tan dura que és objecte d'anàlisi mèdica. El 200m papallona comporta tal despesa energètica que és impossible abordar la prova sense un esquema minuciós.

“El pla ha estat sortir de pressa”, ha dit Vergnoux. “Més ràpid que a la semifinal, però més lent que a Londres, on va començar massa ràpid, va arribar primera al 150 i va acabar segona al 200. Si avui la carrera hagués durat dos metres més, la japonesa [Natsumi Hoshi] l'hauria atrapat. Hem anat amb una mica de control per fer un segon 100 molt fort. Potser ha fet la seva millor volta de sempre. La clau és l'últim subaqüàtic. Ella té una gran tècnica subaqüàtica des de fa anys i a Sierra Nevada hem fet un treball específic per potenciar aquest estil. No és una casualitat. És una arma que ha tret quan tocava. Així s'ha situat al capdavant per acabar l'últim llarg”.

Aquest or vol dir que és possible ser espanyol i guanyar un campionat olímpic de natació”

El tècnic diu que creia que Belmonte s'asseguraria l'or en el pas dels 150 metres, però que s'ha equivocat. “Quan ha fet l'últim viratge he vist la llum”, ha confessat. “He dit: ‘Ja està, això ja ho té!’. Però després m'he espantat en els últims 10 metres. Sabíem que la japonesa fa una embranzida al final. Ens hem estat entrenant un mes amb els japonesos a Sierra Nevada, hi tenim una relació excel·lent i sabíem que aquí posaria el turbo. I la noia d'Austràlia [Madeline Goves] ha fet un excel·lent 50 al final. No he pensat que ho faria. He pensat que després de l'esforç dels primers 150 no podria aguantar, però ha aguantat. M'he espantat, però la Mireia ho ha fet”.

“Amb en Richi”, ha recordat, “el preparador mental de la Mireia, vam parlar que això era com l'última peça del cub de Rubik. La decisió de no competir l'any passat als Mundials de Kazan, per descansar i recuperar les espatlles, va ser la bona. Va ser una inversió en descans, en treball amb el físio, i en un reset total. Ha estat un any increïble de treball per guanyar l'or avui”.

La manca de resultats que afecta la delegació espanyola al Brasil multiplicava la pressió sobre Belmonte, observada per un ampli sector d'autoritats i mitjans de comunicació com una garantia d'èxit. “Demà medalla?”, li preguntaven dimarts. “Quantes medalles creus que guanyaràs?”, li preguntaven la setmana passada. Una bateria. La mena de clima que gairebé sempre resulta tan corrosiu com difícil d'evitar per als esportistes com Belmonte, que, buscant tranquil·litat, es va entrenar en una piscina apartada per esquivar l'enrenou durant les hores prèvies a la final.

“Aquest matí l'he vist bastant bé”, ha recordat Vergnoux. “Hem anat a una piscina que tenim per a nosaltres i ens hem allunyat una mica d'aquest xou que hi ha dins al centre aquàtic. Ens ho hem passat bé. Hem fet molta conya durant el dinar. M'ha fet plorar de riure. Tornant aquí les coses s'han posat més tenses, però ha escalfat molt bé i hem fet la rutina al mil·límetre. Només faltava competir al màxim i ho ha fet”.

Belmonte es va quedar sola davant la possibilitat d'aconseguir l'or que el món li reclamava o precipitar-se en el fracàs que hauria suposat qualsevol altre desenllaç, als ulls d'un sector de l'opinió pública. El part, per fi, l'allibera. “Demà”, ha dit Vergnoux, “quan la Mireia es desperti podrà dir: ‘Ja sóc campiona olímpica’. Això és per a la resta de la seva vida. Això ningú l'hi traurà. És el màxim que hi ha en l'esport. I chapeau! No tinc paraules”.

Vergnoux sempre ha estat molt crític amb les estructures de l'alta competició a Espanya. Alguns, fins i tot dins de la mateixa Federació de Natació, l'han arribat a veure com una figura intrusiva. Però ell, paradoxalment, sembla que és qui més creu en el potencial d'Espanya per crear una escola de natació equivalent o superior a la francesa o a la italiana. “Aquest or”, ha insistit, “vol dir que és possible ser espanyol i guanyar un campionat olímpic de natació”.

“Crec que l'exemple de la Mireia necessita i ha d'animar molta més gent”, ha dit el tècnic. “Per què no la imiten? Sempre he dit que a l'equip hi ha talents millors. La Mireia no és la que té més talent dels nedadors espanyols. A la final dels 200 papallona era la més petita de les vuit. Hi ha milers de dades que expliquen que la Mireia ha guanyat l'or amb treball, amb passió, amb les ganes de fer-ho”.

Vergnoux ha reconegut que les possibilitats que Belmonte pugi al podi de 800 metres lliure són escasses. “Cal ser realista”, ha conclòs. “El 800 és molt dur i el nivell de la Mireia és per a distàncies de 200 i 400 metres. En els últims anys, a més, ha aparegut molta gent amb nivell. Serà força complicat. A veure com es comporta en la sèrie. I si surt, a veure què passa a la final”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Diego Torres
Es licenciado en Derecho, máster en Periodismo por la UAM, especializado en información de Deportes desde que comenzó a trabajar para El País en el verano de 1997. Ha cubierto cinco Juegos Olímpicos, cinco Mundiales de Fútbol y seis Eurocopas.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_