Selecciona Edició
Connecta’t

A la recerca de la ciutat perduda de Lauro

Les excavacions evidencien que el poblat iber de Samalús. al Vallès Oriental, és la població que encunyava moneda i produïa vins molt estimats a Roma

Una de les portes d'entrada al jaciment de Samalús, l'antiga Lauro.
Una de les portes d'entrada al jaciment de Samalús, l'antiga Lauro.

No cal fer expedicions a l'altra banda del món a la recerca de ciutats perdudes de les quals gairebé no es tenen notícies ni restes. Aquí mateix, al Vallès Oriental, en una petita muntanya dels primers contraforts del massís del Montseny, d'uns 600 metres d'altura, protegida sota enormes pins i sinuoses alzines, ha estat amagada una durant segles. És la ciutat ibèrica de Lauro, famosa per encunyar monedes de les quals s'han localitzat més d'un centenar d'exemplars en què sempre apareix un jove imberbe de cabells despentinats a l'anvers i un genet que porta una palma, com a senyal de victòria, al revers. També pels seus vins, els únics de la Laietània —la zona ibèrica en què es localitza aquesta ciutat—, que es van salvar de les crítiques de l'exquisit paladar romà. “A les Hispànies els vins lacetans són famosos per la seva abundància, i els tarragonins i lauronencs per la seva selecta qualitat”, va escriure Plini el Vell a la seva Història natural.

Perímetro emmurallat del jaciment de Samalús (Vallès Oriental) ampliar foto
Perímetro emmurallat del jaciment de Samalús (Vallès Oriental)

Pel jove arqueòleg Marc Guàrdia no hi ha dubte que les restes que coronen el puig del Castell de Samalús es corresponen amb aquest oppidum, habitat entre els segles V i I abans de Crist, després de dirigir ja sis campanyes d'excavació al poblat, l'última el passat mes de juliol. En les primeres va aconseguir delimitar el perímetre de la muralla, un cinturó de més d'un quilòmetre de longitud, dos metres d'amplada i, en alguns trams que s'han conservat, gairebé tres metres d'altura. Tota construïda amb grans pedres, algunes de dimensions gegantines. Les últimes expedicions s'han centrat a excavar una de les dues portes d'accés al recinte i dues de les set torres localitzades fins ara, totes al sector de llevant del jaciment, que donen una idea de l'obstinació dels seus habitants per sentir-se protegits. El recinte emmurallat delimita una àrea de quatre hectàrees, uns quatre camps de futbol, que en principi acollia els habitatges i els edificis representatius, com temples i santuaris, dels quals, ara com ara, no se n'ha localitzat cap. Els treballs han permès saber que només Burriac, considerada la capital de la Laietània, supera en dimensió Lauro i que la muralla no té parangó en tota aquesta zona. Només Ullastret, a Girona, presenta un cinturó similar.

La visita al jaciment, després de pujar 45 minuts caminant, fa palès com la natura s'ha aliat amb les restes. “El bosc l'ha protegit”, assegura Guàrdia, que reconeix que la densitat de l'arbrat també complica, i molt, els treballs. Fa la sensació que el temps s'ha aturat en aquest indret des del qual s'albira bona part del Vallès, i fins i tot el mar, i que en qualsevol moment pot aparèixer un iber equipat amb el seu escut i la seva falcata disposat a defensar el poblat i els seus de l'enemic. Però no. Els únics que ens poden sorprendre són animals com els senglars, que des de fa segles campen per on volen.

Tricapitalitat a la Laietània?

Que ningú s'espanti. La capitalitat de la Laietània no està en perill. Ningú discuteix el poder de Burriac, el jaciment situat entre Mataró i Cabrera de Mar que controlava el comerç marítim. El que passa és que malgrat les seves deu hectàrees d'extensió, no es pot visitar gairebé cap de les seves estructures. El mateix li passa al jaciment barceloní de Barkeno, l'enorme poblat ibèric que controlava el comerç a la desembocadura del Llobregat, situat als peus de la muntanya de Montjuïc. Del jaciment només se'n coneixen dues monedes i un conjunt d'enormes sitges, les més grosses del món ibèric català, que evidencien el poder dels ibers que vivien en aquest oppida. Fins al punt que ha portat els especialistes a plantejar una bicapitalitat ibera dels laietans. El tercer en discòrdia serà, a partir d'ara, el jaciment de Samalús, amb les seves quatre hectàrees i el seu potent i complex sistema defensiu.

Guàrdia explica que ell no va trobar el jaciment, va ser a l'inrevés. Amb molta experiència en excavacions sabia que una muntanya anomenada “puig del Castell” tenia tots els números de conservar restes arqueològiques, però mai s'hauria pensat que pertanyessin a la desapareguda Lauro. “A mitjan anys cinquanta Josep Estrada esmenta que va localitzar restes ceràmiques ibèriques i ‘amuntegaments de pedres’, però no va veure la magnitud de l'assentament ni la contundent muralla, i això ha estat cinquanta anys més sense que ningú ho investigués”, explica l'arqueòleg.

Guàrdia ha revisat totes les monedes (117 encunyades a partir del segle II a. C. fins a l'any 90 a. C.) que porten la llegenda Lauro i ha comprovat que la seva presència és més intensa al Vallès (el 76% del total es troba en un radi menor de 30 quilòmetres del jaciment). Hi ha, a més, el tresor de Cànoves, una localitat situada a tres quilòmetres del jaciment format per 41 monedes que es van ocultar per preservar-les. Del total, 21 apareixen amb la inscripció Lauro. Després de revisar les inscripcions, els tituli picti, de les àmfores en les quals es transportava el vi en què apareix el nom llatí de Lauro, ha pogut comprovar com moltes es van crear en centres de producció laietans. Una altra dada que ha permès adscriure el jaciment a l'antiga ciutat són els noms, ja que Lauro és la correlació toponímica de Llerona, localitat situada al pla, tot just a 5 quilòmetres de distància del jaciment.

“Els últims treballs que tractaven sobre la ubicació d'aquesta seca començaven a desplaçar la seva localització fora del Vallès Oriental, perquè faltava un jaciment d'entitat en aquesta zona, però ja ha aparegut”, continua Guàrdia, que ha presentat els seus primers treballs a diversos congressos i està obstinat que el jaciment es conegui. L'any passat es va recuperar un antic camí de carboners que condueix al jaciment i es van col·locar rètols indicatius que expliquen les característiques de l'assentament per així obrir-lo al públic. I aquest any, el primer cap de setmana d'octubre, Lauro participarà per primera vegada a la Ruta dels Ibers, la iniciativa del Museu d'Arqueologia de Catalunya per visitar els principals jaciments catalans ibèrics.

Una de les monedes encunyades en Lauro.
Una de les monedes encunyades en Lauro.

El treball es preveu ingent. Les excavacions, sempre lentes, i acompanyades d'un període d'estudis dels materials i de les estructures aniran aportant llum sobre la vida d'aquests ibers. Ja s'ha pogut determinar que va haver-hi vida a partir del segle V abans de Crist i que quan van arribar els romans, al segle II a. C. el poblat, a diferència del que va passar en molts altres després de la II Guerra Púnica, no va ser arrasat. “Sabem que la muralla al segle II a. C. va ser reconstruïda i que almenys una de les torres va ser reocupada en aquesta fase, per la qual cosa la vida va continuar i no de forma residual”. D'aquest moment és, a més, la vil·la romana de Can Martí, situada al pla, a 200 metres del puig del Castell, que va intensificar la producció i exportació de vi. Per fi, al segle I a. C., el poblat va ser abandonat. Fins ara, que comença a rebre les primeres visites.