Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una història gandesana

Moltes coses que passen a la gent al món, passen a Gandesa

Per a Lola Fuster i Miquel Meix

Al saló de casa meva, hi tinc penjat un quadre del pintor Diego Giménez Cervantes (Torrevella, 1935). Amb la meva dona vam decidir que aquesta obra havia d'ocupar un lloc privilegiat. Quan algú entra a casa, observo com es queda uns segons mirant-lo. La pintura no té títol, però està plena de colors, formes disposades sota una lògica que desconec i que no encerto a desxifrar, entre altres raons perquè tampoc m'interessa desxifrar res. M'acostuma a passar, a diferència de la literatura, amb l'art pictòric.

Fa uns dies va passar per casa l'escultora mallorquina Lara Fluxà i va veure el quadre. Vaig aprofitar l'ocasió per preguntar-li què li semblava. M'agrada, em va contestar instantàniament. La resposta em va tranquil·litzar, no tant perquè a ella li agradés el quadre (que també, és clar) com per descobrir que el fet que m'agradés a mi i a la meva dona de sobte adquiria sentit. Lara Fluxà em va parlar de línies, equilibri, profunditat, conceptes que ella esgrimia davant de nosaltres com si estiguéssim en el mateix Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Diego viu a Gandesa. A vint metres de la casa familiar de la meva dona, on passem alguns mesos de l'any. Gandesa té actualment uns 3.000 habitants. S'assenta sobre un terreny pla de secà, envoltat de muntanyes i vinyers. Em costa molt no veure en els seus voltants reminiscències toscanes. Gandesa és un microcosmos. Moltes coses que passen a la gent arreu del món, succeeixen a Gandesa. I de vegades penso que aquí, en aquest remot paratge, al seu torn ocorren coses que no ocorren en cap altra banda. Un dia vaig preguntar a Diego com va arribar a aquestes terres i em va explicar que hi va fer la mili el 1956. Formava part d'una brigada encarregada de recollir les bombes que no havien explotat durant la Guerra Civil. Després tot va transcórrer com sol passar en la vida. Va conèixer una noia del poble, s'hi va casar, va treballar de manobre, després de cap d'obres a l'ajuntament, va tenir fills, un dels quals va ser diputat al Parlament de Catalunya durant el tripartit. Per què pintes? Em confessa que mai ha trepitjat un museu. Que amb prou feines sap dibuixar, però que li atreuen les formes. Em va cridar l'atenció aquesta declaració. Vaig pregar-li que m'ho aclarís. “Cada cosa té la seva forma”. Es refereix a la forma d'una fulla, a les formes que dibuixen les serres properes, les coses i els éssers que passen davant dels seus ulls. Intento indagar sobre la seva formació pictòrica. Em confessa que veu per la tele reportatges sobre pintors i escultors. Amb això i amb “la necessitat” que l'escomet sovint per pintar, arma la seva obra. Segueixo pensant que Gandesa és un poble molt estrany. Amb històries creuades que si jo tingués la imaginació d'un Enrique Vila-Matas transformaria en ficció.

L'acceptació pictòrica de Diego a Gandesa no és unànime. Com correspon a qualsevol artista. Però quan organitza alguna exposició, la gent acudeix a felicitar-lo. Conec un advocat de Barcelona amb casa al poble que té les parets plenes de diegos. Conec uns anglesos que van tornar a Anglaterra amb quadres i algunes escultures seves.

Gandesa és un poble estrany. Entranyable i estrany. Enganxa. Davant de casa meva hi ha una fleca. El seu amo sol asseure's a la fresca a llegir. Ara, mentre escric això, el veig per la finestra devorant L'avi que va saltar per la finestra, en català. Quan no em creuo amb Noemí, la metgessa del poble, ho faig amb Josep Garriga, l'antic cronista de política catalana d'aquest mateix diari, que no perd l'ocasió per recomanar-me un llibre que corro a comprar i a devorar com el forner devora el seu. El llibre dels Baltimore. Amb una mica més de la quarta part de la població total de la Terra Alta, és impressionant la quantitat de professionals que produeix Gandesa. Arquitectes, enginyers, metges, periodistes (per cert, estic vivint on van viure en el passat els pares de Tomás Alcoverro, l'històric corresponsal de La Vanguardia a Beirut), professors, empresaris importants, editors claus en la història de la producció de llibres com Juan Grijalbo i Josep Lluís Monreal.

Haig de trobar-me amb Diego. Té quadres nous. (“Quan veig els meus quadres, em sembla que no fossin meus”). Però abans vaig al cementiri del poble. Porto unes flors per a la tomba de Kenneth Frederick Nelson, un noi americà de Colorado que va morir als vint-i-un anys als voltants de Gandesa el 1938. Defensant la República.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.