Selecciona Edició
Connecta’t

Coneixent una postadolescent mentidera

La icònica Salou amaga diverses cares al darrere dels prejudicis que pesen sobre la localitat

La platja de Salou, al mes d'agost.
La platja de Salou, al mes d'agost.

Que quedi clar d’entrada: intentar explicar Salou és un exercici de risc. Com es redacta un text entretingut i curiós sobre una destinació de la qual tothom té una imatge ben clara al cap? Ja sigui per vivències pròpies o pel bombardeig informatiu que periòdicament genera la població icona de la Costa Daurada, Salou no admet matisos. Està assumit, doncs, que mentre el lector avanci pel text deixarà anar uns quants “però quines coses destaca el xalat aquest?” i d’altres “i resulta que s’oblida de parlar de l’únic racó que val la pena”. No obstant això, l’encàrrec era clar i no hi ha hagut opció que m’enviïn a Sidney o a Reykjavík per recollir com de bonic i interessant és tot allò.

Salou és una postadolescent descarada i mentidera. Sembla que tingui més edat de la que té però, de fet, fa tot just un parell de dècades que es va independitzar de Vila-seca per convertir-se en un municipi autònom. En aquest curt espai de temps ha consolidat el seu tron als catàlegs de destinacions turístiques i ha demostrat una capacitat prodigiosa per gestionar l’ingent flux turístic que acull. El municipi té poc més de 25.000 veïns censats, però multiplica per deu el nombre d’habitants durant la temporada alta. Una temporada que no se sap gaire bé on comença ni quan acaba, ja que Salou se sap maquillar i empolainar perquè els seus encants siguin aliens a les estacions.

El seu caràcter camaleònic li serveix també per agradar tota mena de forasters. Només així s’explica que els mateixos carrers per on circulen joves carregats d’hormones i alcohol agradin, i força, als avis que s’hipermotiven per un ball amb acordionista i que són capaços de saltar d’un autobús en marxa si ensumen el rastre d’un menú que inclogui pa, pernil, cava i flam amb nata. El Miquel i la Maria són iaios, els meus, per ser més exactes, que tenen el cul pelat de fer viatges per carretera per mig Europa. “El millor de Salou és la tranquil·litat, i tenen els carrers ben arreglats i nets”, coincideixen. No fan broma ni són coses pròpies de l’edat. La mateixa Salou que durant les nits d’estiu supura festa pels porus fins a extenuar els rellotges es converteix a partir de l’inici del curs escolar en un veïnat tranquil, que no soporífer, a la vora del mar. Un famós viticultor de nas fi i mans hàbils amb la garnatxa confessa que, malgrat haver nascut a les terres altes de Tarragona, on la platja s’entén com un element gairebé exòtic, es troba còmode vivint a Salou perquè “és una passada la tranquil·litat que hi ha”.

La quietud, com l’alegria, va per barris

Salou, igual que la veïna Cambrils, es divideix en dos a partir d’una línia imaginària que separa “el poble” de “la platja”. Parlant amb els autòctons de cada barri no és estrany veure com se’ls dibuixa una ganyota a la cara quan fan referència a l’altre districte.

A una banda, la platja de Ponent. S’estira durant més d’un quilòmetre, sempre a l’ombra de continus blocs d’apartaments, fins a arribar a Vilafortuny. La febre constructora del desarrollismo va sembrar de cicatrius aquesta zona, però a Ponent és on hi ha els fonaments de Salou. Aquí es poden veure les restes del parc arqueològic de Barenys. Té un jaciment d’època romana, corresponent a un antiga factoria de producció de ceràmica i àmfores per a l’exportació de vi tarragoní. Prop de Barenys hi ha la Torre Vella, una fortalesa construïda el 1530 per protegir la vila i albirar l’arribada de pirates. La torre és avui un centre d’exposicions.

Dormir, menjar, veure... a Salou

Un lloc per visitar

La vil·la romana de Barenys: Data de finals del segle I a. C., un temps en què els romans arribats a Tàrraco van construir nombroses vil·les per explotar els recursos de la zona.

Un lloc per dormir

L’Hotel Planas. Un històric de Salou que ha anat transformant-se per no quedar desfasat. Està situat en una posició estratègica, davant del mar i al costat dels bonics xalets modernistes.

Un lloc per menjar

Un restaurant, La Goleta. A peu de la platja dels Capellans, les vistes que ofereix la terrassa són comparables a la qualitat dels peixos que serveixen.

Ponent alberga també un animat mercat municipal i un poti-poti comercial que es desplega a l’entorn del carrer de Barcelona. Aquí és on hi ha l’estació de tren i l’antiga andana del “carrilet”, els bancs i els restaurants que tenen calendaris de dotze fulls. Més enllà, remuntant la platja pel passeig de Jaume I i pels seus preciosos palauets d’arquitectura modernista (espectaculars la Vil·la Enriqueta, el xalet de l’Alemana, el Bonet o el Torremar, aquest últim habilitat com a seu del Patronat de Turisme) s’arriba al Salou de la marxa. Això és Llevant. Bars per tot arreu, xiringuitos, terrasses i paradetes. Llocs per menjar on se serveixen alguns precongelats però, sobretot, molta sangria i cervesa. Una barreja d’accents satura les oïdes. Anglesos, francesos, russos, bascos i aragonesos, molts aragonesos. Per moments sembla que això sigui el Tubo de Saragossa. Encara es recorda un reportatge d’El Heraldo de Aragón sobre la febre aragonesa per Salou, que es recollia un testimoni que afirmava que tenia “el sobaco moreno” de tant aixecar el braç per saludar els coneguts.

És també a Llevant on es descobreix perquè Salou té un imant. Quan el frenesí afluixa i els altaveus de les històriques Flash Back i la Cage emmudeixen, la bellesa de paratges com la platja Llarga fulmina els prejudicis.