Els Jocs de Rio de Janeiro esdevenen els més gais de la història
En l'edició amb més atletes fora de l'armari que es recorda, dues dones s'acaben de prometre en un estadi
Austràlia acabava de guanyar, dilluns a la nit, el primer or que es lliurava en la història dels Jocs al rugbi a set femení. L'estadi carioca Deodoro s'estava buidant. I llavors, una dona va sortir al camp amb un micròfon a la mà i es va dirigir a una jugadora de l'equip rival, el del Brasil. Davant de tothom, va començar a parlar d'amor. I així va ser com Marjorie Enya, que treballa com a voluntària als Jocs Olímpics, va demanar matrimoni a la seva xicota, Isadora Cerullo. Després de rebre el sí, Enya, de 28 anys, va improvisar un anell lligant un llaç al dit de Cerullo, de 25, i el seu petó ha passat a ser una de les imatges més populars fins el moment dels Jocs Olímpics de Rio 2016.
Ha estat només l'última escena d'uns Jocs Olímpics amb vocació de demostrar l'acceptació del col·lectiu LGBTQ (lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, queer). El nombre d'atletes que han sortit de l'armari, 43, és més alt que mai. Alguns d'ells, com el nedador britànic Tom Daley, ja estan sumant medalles (la de bronze, dilluns, en salt sincronitzat de plataforma de 10 metres). Rafela Silva és, dimecres al matí, l'únic or que té Brasil: també lesbiana. Per primera vegada a la història, dues atletes estan casades entre elles: les també britàniques Kate Richardson-Walsh i Helen Richardson-Walsh. La nit de la inauguració dels Jocs, cinc dels ciclistes brasilers que encapçalaven la desfilada de cada delegació eren transsexuals. Per bé que el protagonista aquests dies sigui l'esport, cada titular aprofundeix en una narrativa de respecte envers el col·lectiu LGBTQ.
Al país que els acull, el Brasil, el més habitual és justament el contrari. Fa unes setmanes, l'equip femení nord-americà de futbol havia tingut una experiència ben diferent. Durant el seu primer partit, dimecres passat a l'estadi Mineirão, a l'Estat de Minas Gerais, a 200 quilòmetres de Rio de Janeiro, algunes jugadores van començar a sentir que el públic, poc més de 10.000 persones, els cridava "Bicha", un insult homòfob en portuguès. En aquest equip, almenys la migcampista Megan Rapinoe i l'entrenadora, Jill Ellis, són lesbianes.
Fora dels estadis també s'acumulen els casos d'homofòbia. Segons l'agrupació Grup Gay de la Bahia, un membre del col·lectiu LGBTQ és agredit cada 28 hores. "La violència es mesura en xifres enormes", opina Antonio Kvalo, un dels fundadors del portal temlocal.com.br, on les persones que hagin estat agredides o s'hagin sentit amenaçades per la seva sexualitat poden explicar la seva història. "Els relats més habituals van des dels atacs verbals fins als assassinats amb crueltat, sobretot entre la població transsexual. El masclisme arrelat en la societat brasilera es perpetua de moltes formes";
“Cal aplaudir tots els que viuen la seva sexualitat lliurement. Mai els ho podrem agrair prou”
Però el repunt sobrepassa idees locals. També sobrepassa fronteres. “Hi ha dues tendències simultànies a l'Amèrica Llatina”, apunta Javier Corrales, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Amherst, a Boston, especialitzat en els drets dels gais a l'Amèrica Llatina. "El nombre de persones amb nivells d'acceptació a les demandes de grups LGTBQ està creixent a l'Amèrica del Sud. Però una altra tendència és que els grups homòfobs, per bé que no estan creixent en nombre, si que ho fan en termes de ser més intensos en les seves postures, i en alguns països, més organitzats políticament. Hi ha hagut una destapada (una sortida de l'armari, per dir-ho així) de l'homofòbia més barroera, i aquesta homofòbia és ara com ara més visible o està més organitzada que abans”.
Brasil sempre ha estat al capdavant en acceptació d'homosexuals: va legalitzar les unions de fet entre persones del mateix sexe el 2003 i el seu matrimoni el 2013. Però últimament sembla haver-hi una vocació de tornar enrere. Corrales busca l'explicació en el braç legislatiu: "El bloc parlamentari més evangèlic és gairebé més gran que qualsevol altra agrupació política al Congrés".
Per això el to d'aquestes Olimpíades cobra aquí més importància. En aquest context, la visibilitat pot resultar impagable per al col·lectiu. “És l'única cosa que tenim per afrontar la lluita LGBTQ”, alerta l'escriptor Matthew Rettenmund, autor del llibre Boy Culture, que avui ha convertit en un blog sobre actualitat gai. “Si la gent té amics, família, o, en el cas dels Jocs, herois LGBTQ, això té repercussions a tot el món”, opina Rettenmund. “Cal aplaudir tots els que viuen la seva sexualitat lliurement. Mai els ho podrem agrair prou”.
Sobre la firma
