Selecciona Edició
Connecta’t

“Sempre componc rap quan estic a punt d’esclatar”

Un centre de menors català desenvolupa un taller de música per rehabilitar joves condemnats amb problemes mentals i d'addicció. Ja han editat dos discos

One Solo i Adrianna, dos dels tretze menors que participen al programa de rehabilitació a través del rap.
One Solo i Adrianna, dos dels tretze menors que participen al programa de rehabilitació a través del rap.

“Sempre havia estat un noi molt depressiu. Als matins ho veia tot negre”, diu One Solo. “M'agradaria treure'm aquest patiment, poder compensar la gent que he fet patir”, explica el jove amb uns auriculars penjats al coll. Al raper no li agrada parlar del passat. Prefereix parlar del present i del futur. “He fet coses de les quals em penedeixo. La meva família ha patit molt per mi. Amb 15 anys vaig agafar el cotxe del meu pare i el vaig estampar contra un supermercat. També feia altres coses que prefereixo no recordar...”, conclou.

Aquesta confessió recorda la cançó d'Antonio Flores: si pogués oblidar tot allò que vaig ser, si pogués oblidar tot allò que vaig veure, no dubtaria... Molts artistes s'han refugiat en la música i de vegades les ments turmentades estan a un pas de la genialitat. Potser és qüestió de temps, però el noi que parlava abans, el raper One Solo, de 17 anys, només fa un sospir que era un nano que estava tot el dia al carrer i consumia drogues. “Ara, en canvi, escric cançons”, explica el jove, iniciat en l'art de crear rimes gràcies a un taller educatiu del centre de menors Unitat Terapèutica de Til·lers (Mollet del Vallès, Barcelona). “El rap m'ha ajudat a guanyar confiança, a creure més en mi. Abans no tenia motivacions a la vida”, sospira amb un mig somriure.

El rap es va originar als marges, és un gènere musical molt desenvolupat en la comunitat afroamericana dels Estats Units, on ha fet grans fortunes. El rap espanyol es va desenvolupar als noranta i la música s'ha estès per tot el món sense distinció de classe i ètnia fins que ha estat acceptada per grans companyies de discos. “Vull dedicar-me a cantar i compondre. Quan tingui diners, em compraré un equip i gravaré un disc”, afirma One Solo. Des que va sortir en règim de semillibertat d'un centre de reclusió per a menors a Catalunya fa uns mesos, el jove compositor treballa en el negoci dels seus pares, cosa impensable fa uns mesos. “He trobat l'espatlla sobre la qual plorar. Abans no veia sentit a la vida. Ara estic molt motivat i només penso a estalviar per seguir amb el meu projecte. He arribat a passar nits sense dormir escrivint sense parar”, explica el jove amb dues ulleres pintades a la cara.

Lletres molt íntimes

El rap com a element rehabilitador. Aquesta és la finalitat que des de la Unitat Terapèutica de Til·lers es pretén inculcar als joves internats en aquest centre, alguns d'ells amb problemes mentals o d'addicció. “Quan comencen el taller, els nois canvien, s'obren. A les cançons expliquen coses molt íntimes que porten a dins i que fins ara no s'atrevien a treure”, explica Rubén Varás, un dels educadors socials del curs.

Des que es va iniciar el taller, ja fa un any, hi han participat una vintena de nois i noies de 14 a 20 anys. “És voluntari, però al final tots el volen cursar. El que no canta, pot compondre, dissenyar o fer treballs de producció”, explica l'educador. Aquest treball en equip ja ha donat els seus fruits en forma de dos discos: Versos entre muros i Rapeando está mi vía. “Jo els ajudo una mica, però ho han fet tot ells, n'estic molt orgullós”, diu Varás.

Gràcies als beneficis de la venda d'aquests dos discos en fires solidàries, el centre ha pogut millorar l'estudi de gravació i comprar una taula de mescles. “Vam començar amb un micròfon de karaoke i cada vegada ens estem professionalitzant més. Els nois estan molt motivats i hi ha vegades que fins i tot els hem de demanar que deixin de treballar”, afegeix.

L'Adrianna (nom fictici) és una jove de 17 anys que compleix condemna al centre des de fa cinc mesos. “Sempre componc quan estic a punt d'esclatar. Quan ja no puc més agafo un bolígraf i em poso a escriure sense parar”, explica a través d'una rima improvisada. Amb una cabellera rossa que gairebé li arriba a la cintura, l'Adrianna guarda a les butxaques les rimes que compon en els seus moments d'inspiració: “Gracias por seguir, por luchar, por sobrevivir, mamá. Gracias por ayudarla, por cuidarla, papá”, es pot llegir en una de les seves notes plenes de ratllades.

L'Adrianna, a diferència del seu company One Solo, ja escrivia rap abans d'ingressar al centre. “A primer de l'ESO vaig començar a escapar-me de l'escola. No em sentia bé amb mi mateixa”, explica la jove, que afegeix: “Vaig començar a compondre per poder explicar a través de les cançons el que no podia explicar amb les paraules. Al centre em vaig motivar encara més. En un mes vaig arribar a escriure fins a 12 cançons”, afirma. L'Adrianna es nodreix de les males experiències per compondre unes lletres carregades de missatges socials i crítiques a una “societat que t'afegeix a Facebook i després no et saluda pel carrer”. Encara que també, admet, s'inspira en l'enorme amor que sent per la seva família: “A les meves cançons parlo d'ells. Li dic a la meva mare que l'estimo moltíssim i que no puc viure sense ella. Quan les escolta s'emociona i plorem”, diu.

“No ho faràs, no n'ets capaç, et sortirà malament”, retrunyia cada matí al cap de One Solo. Avui és raper.