_
_
_
_
_

El músic que va als concerts amb bicicleta i carregant els ‘amplis’

Paul Fuster, el fill hippy d’un famós cardiòleg, recorre Catalunya amb el seu nou disc

Paul Fuster en una imatge promocional.
Paul Fuster en una imatge promocional.Jordi Musquera

Encara es comenten les seves últimes actuacions a l’avui clausurat Heliogàbal barceloní: va arribar muntat en una bicicleta enorme que havia construït amb les seves pròpies mans, va descarregar l’amplificador i les guitarres, es va asseure en el diminut espai condicionat com a escenari i va arrasar. Amb les entrades esgotades, va oferir un concert marca de la casa: esquiu, sense guió previ, deixant-se dur per les sensacions i per una comunicació amb el seu públic difícil de definir amb paraules. Fins i tot va tenir temps de convidar a cerveses tots els assistents, d’un en un. I, francament, no hi havia esquerdes en la seva actitud. Ni rastre d’impostura ni de cansament en algú que havia fet prop de 60 concerts en 60 dies, organitzats tots en funció del temps de desplaçament sobre dues rodes.

Fill del famós cardiòleg Valentí Fuster, aquest home esmunyedís però amable, místic però a qui agrada el contacte directe i la distància curta, sembla disposat a rebaixar encara que sigui parcialment el seu hermetisme, el que l’empenyia a no actuar a festivals i rebutjar rotundament qualsevol acte promocional. Es refugia en la Catalunya profunda, concretament a Cardona. “Aquí hi ha les meves arrels, diverses generacions familiars han viscut en aquests carrers”, explica envoltat de trossos de metall amb què fabrica els seus instruments i les seves bicicletes. Els ajunta per crear els seus batarres —encreuament entre baix i guitarra—, que ha fet servir per gravar el seu nou disc, Go/ Between. Ha trigat cinc anys a trobar-los l’afinació exacta. No sembla importar-li. Per Fuster, el temps és una cosa accessòria, una menudesa a la qual mira de reüll. Només això explica el seu ritme creatiu: han transcorregut quatre anys des de l’aparició del seu àlbum anterior, Repte. I prop de 14 de la publicació de l’exquisit Happy Nothing.

Procedent de Nova York, on exercia de percussionista de sessió, Fuster va forjar a casa seva el nou disc, cantat en anglès. Canta i toca tots els instruments, excepte una guitarra convidada del seu amic Xarim Aresté. És un treball cuinat a foc lent, hipnòtic, que desborda energia des de la inicial Big Ok fins a l’enorme coda final On fire. Pel camí, blues primigeni, pinzellades del rock que va polvoritzar els anys 90 —espectacular sense pal·liatius Lose control—, cadències jamaicanes i les inevitables referències al mestre Jerry Garcia a Magnetosome. En definitiva, un disc com n’hi ha pocs.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_