Laia Ortiz: “Crear la renda municipal és més complex del que esperàvem”

L’ecosocialista Laia Ortiz (Barcelona, 1979) té al seu càrrec dirigir els serveis socials de la capital catalana en un moment de recuperació macroeconòmica que continua sense notar-se al carrer. Un escenari en què l’atenció ha passat de vetllar per les urgències a afrontar la cronificació de molts casos, un senyal de la necessitat de repensar el model. El seu equip fa mesos que està enfeinat amb un pla ambiciós per dissenyar els serveis socials del futur —Impulsem—, però els professionals creuen que les solucions no poden esperar més. L’última queixa va arribar fa dues setmanes, per part dels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA). Aquests treballadors, que atenen menors en alt risc, denuncien que la falta de personal i l’augment de la burocràcia en la seva activitat diària els està portant al caire d’“una desatenció greu a la infància”.

Pregunta. Malgrat el diàleg obert a Impulsem, continuen les queixes dels treballadors socials. També el Síndic de Greuges ha expressat la seva preocupació. Què passa?

Resposta. Els serveis socials estan dissenyats per abordar la situació de la Barcelona de fa deu anys, no per a un escenari de crisi, on els efectes s’han agreujat per retallades d’ajudes com la renda mínima d’inserció. D’una banda, ens falten instruments, estem negociant amb la Generalitat el nou contracte programa. Volem avançar d’una resposta assistencial a una de drets garantits. Precisament Impulsem busca anar en aquesta direcció i per mi la crítica és positiva. Significa que tenim uns treballadors socials vius i exigents.

P. Les ajudes que han promogut no han sobrecarregat encara més els professionals?

R. Al contrari, crec que el que busquen és alleujar la burocràcia. Aquesta va ser una de les seves primeres peticions. Els punts d’assessorament energètic, per exemple, no entren en el circuit dels serveis socials. També hem centralitzat la tramitació dels certificats de vulnerabilitat social que eviten talls. Les tramitacions de la renda de 100 euros per nen les hem estès a la tarda per descongestionar les oficines.

P. Però aquestes tramitacions les fan els mateixos treballadors, amb hores extres. És a dir, falta personal...

R. Són voluntaris i aquestes hores les cobren a part. De tota manera, crec que la flexibilitat en els horaris com una manera d’aconseguir més espai per a la intervenció social és un dels temes clau en el futur dels serveis socials.

P. Què va passar amb els 41 treballadors promesos al març?

R. S’incorporaran al setembre. Ha costat molt, primer per un tema pressupostari i després per la forma com es realitza la contractació. L’Ajuntament volia tenir un pla global de noves incorporacions. Tampoc teníem convocades borses de substituts, la qual cosa ara permetrà cobrir baixes, que era un altre dels problemes.

P. Els educadors parlaven en el seu manifest d’estar al caire de “desatendre la infància”. Quina reflexió li genera això?

R. Sí, hi ha un problema. I al setembre i octubre ampliarem les ràtios dins dels EAIA, amb la incorporació de 14 persones. Reconec que els professionals porten més casos dels quals haurien de portar i hem de canviar aquesta situació. Però el que passa a Barcelona és una expressió del que passa a tot el país, i per això demanem que es reconegui l’efecte capitalitat a l’hora de finançar els serveis socials.

P. Què vol dir això?

R. Volem que la Generalitat reconegui els canvis demogràfics, que tingui en compte la desigualtat i altres qüestions de complexitat a l’hora de decidir els recursos que ens toquen. Ara xifrem en 30 milions d’euros l’infrafinançament. Per exemple, el Govern no posa un sol euro en les polítiques dels sense sostre i nosaltres hi aportem 20 milions d’euros a l’any.

P. La renda municipal complementària va ser una de les principals promeses electorals. Què se n’ha fet?

R. Engegar-la ha estat més complex del que esperàvem, però la idea és complementar-la el 2017. Hem fet tots els informes de diagnòstic, ara estem analitzant les dades d’una macroenquesta a 6.000 usuaris dels serveis socials. El més difícil és l’arquitectura per passar d’una ajuda puntual a una altra de drets, en què necessites moltes informació, per exemple, dades fiscals.

P. No són víctimes de totes les expectatives que han creat?

R. El problema real és la gestió del temps: adonar-te que les coses no poden anar tan de pressa com t’agradaria, com les contractacions. Però sí, la gestió d’aquesta gran expectativa és un dels reptes més importants del nostre govern.