Selecciona Edició
Connecta’t

“És de Sitges, quina sort que té”

Dels tendals a la platja a 25 pessetes al lloc “on qualsevol gai es voldria jubilar”: aquest poble resisteix l'allau turística de cada estiu i és un paradís a l'hivern

La Rosa farà 90 anys el 22 d'agost, per la festa major a Sitges.
La Rosa farà 90 anys el 22 d'agost, per la festa major a Sitges.

“T'ha tocat un miura. Els millors escriptors modernistes han descrit la Blanca Subur”. Un company de feina, de la secció de Cultura –no vol donar el seu nom–, m'animava així fa uns dies davant la meva pàgina en blanc. Sitges, un poblet tan sabut que ja ni s'hi va. Hi ha més memòries que vivències. Jo sí que hi vaig. Així que ja us avanço, davant de qualsevol prejudici: segueix sent encantador. “Ja t'hi pots trencar el cap perquè difícilment faràs alguna cosa original”. Gràcies, amic.

Jo vull recordar. La meva tia Rosa Maria, per exemple, que es passejava pel passeig marítim amb un petit carro mallorquí portat per un ruc a causa d'una poliomelitis, que no li impedeix, però, regentar una farmàcia tot i que té més de 80 anys. O el que m'explicava el meu pare sobre Jaime de Semir: els seus desplaçaments diaris a Barcelona en un Rolls Royce, patint el tràngol de les costes del Garraf (122 corbes), el van convertir en promotor d'una autopista pel mar entre Castelldefels i Sitges que no es va arribar a construir. O les cues de Can Xatet, ja tancat, on el propietari regalava orxata el dia del seu sant. Són moltes les històries que he sentit d'aquest poble, on conviuen sense gaires conflictes, diumenges a banda, els que vénen de fora i els que hi viuen, malgrat que el soroll i la brutícia dels carrers són sempre una amenaça. Sobretot la brutícia. Tot i això, un 65% dels visitants repeteix després de la primera experiència.

UN LLOC PER MENJAR

Imprescindible passar pel restaurant que recomana la Rosa: La Nansa, obert des del 1963. Un lloc clàssic amb plats excel·lents. Una vegada hi vaig anar amb un amic noruec que mastega les coses 16 vegades. Ens ho vam passar bé. Ofereixen el menú ADN sitgetà. Un altre restaurant, aquest de tapes (no n'hi ha més de 10), més jove i amb bon preu, el Nem, a l'illa de Cuba: impressionants el sashimi i el salmó marinat.

UN LLOC PER DORMIR

Un clàssic, ara reformat, és l'hotel Calipolis. A primera línia, al centre del passeig marítim. Molt cotitzades les seves terrasses en festes de l'orgull gai.

UN LLOC PER VEURE

El Cau Ferrat. Ja ho he dit. Si hi aneu amb temps, no us perdeu el cinema Retiro o el Prado.

Sitges és forta, bonica i segueix creixent en tolerància i sense complexos. Com Rosa Benazet Tutusaus, una dona de 90 anys. Els farà el 22 d'agost, per la festa major. Va néixer a Sitges a la casa de la carretera, la del seu avi, Pau Benazet, que va fundar la fàbrica de calçat Can Benazet. Ella explica amb orgull que van ser les primeres vambes del mercat català, fetes amb goma que arribava d'Alemanya i lona. “Érem sis germans, tres van morir. Jo vaig passar dues pulmonies però les vaig superar. Que què recordo del Sitges de quan era petita? Sobretot que no ens deixaven sortir sols i que vivia molt bé. Era un lloc bonic i molt net. I, a més, hi havia tendals a la platja, pagàvem 25 pessetes i ens els guardaven d'un any per l'altre. Llavors anàvem amb un banyador sencer, no estava bé exhibir-se. Un dia vaig treure un bitllet de tren i una persona que tenia al costat em va dir: 'És de Sitges, quina sort que té’. Em va impactar, mai ho havia pensat així”. Per la Rosa l'ambient va canviar quan “els senyors” van començar a llogar les seves majestuoses cases al passeig i van començar a estiuejar al nord.

La Rosa es va casar als 18 anys amb un representant de sabates. Van tenir cinc fills. I la parella va apostar per Sitges per establir-hi el negoci. Primer, una botiga de souvenirs, després el Sol i Mar, un restaurant conegut pels seus fricandós. Després van obrir i van regentar durant més de 40 anys la discoteca Ricky's. El seu marit s'encarregava de l'entrada; ella vigilava el negoci. “Els anys cinquanta i seixanta comença a arribar el turisme. Venien carregats de diners. No el que passa ara. Aquells eren gent de categoria, va venir Cliff Richard a la discoteca”. Aquella era l'època en què la Rosa dormia tres o quatre hores. Després van arribar els espigons, la moguda gai, els visitants dels diumenges… i el Ricky's no va parar de treballar.

Li pregunto pel turisme gai però no hi vol entrar. Millor recórrer al meu company Camilo. Ell coneix bé Sitges. Els dos compartim un plaer: el moment en què el tren travessa el túnel a tota velocitat i surt al mar. I la capacitat d'un poble per acollir en un mateix mantell el que surt de festa, fins al final, i el treballador que es lleva a les sis del matí. El Camilo radiografia així el turisme gai a Sitges: “El poble s'ha quedat ancorat en el passat. Els homosexuals que ara hi van són grans. És un geriàtric amable, el lloc on qualsevol gai es vol jubilar”. I els heteros també, afegeixo. El Camilo reconeix que, malgrat el turisme desbordat, encara continua sent un poble.

“Quan miro Sitges ara la veig tan gran… abans eren carrers insignificants que ara estan atapeïts de gent”. Malgrat veure la ciutat més bruta i més plena, la Rosa segueix gaudint quan baixa pel carrer de Sant Pau fins al mar. “M'agrada el soroll”, diu. “Sóc una sitgetana de cap a peus”. I acaba amb unes caramelles inventades pel seu pare: “Sitges per passar l’estiu. Platja d’or, banys de mar i un aperitiu”.