Selecciona Edició
Connecta’t

Franco torna a cavalcar sobre l’escàndol

Una exposició sobre la dictadura provoca una intensa polèmica a Barcelona

Proposta per a l'exterior del Born en el marc de l'exposició que inclou una estàtua eqüestre de Franco.
Proposta per a l'exterior del Born en el marc de l'exposició que inclou una estàtua eqüestre de Franco.

El passat segueix sent un país estrany —per tornar a citar Hartley— i difícil per als espanyols. La societat en conjunt segueix tenint pendent construir un relat comú, indubtable en la mesura del possible i basat en fets incontrovertibles, de l'esdeveniment clau del segle XX a Espanya (la Guerra Civil) i les seves llargues conseqüències, que arriben fins avui mateix.

L'últim exemple, convertit una vegada més en picabaralla, l'ofereix l'exposició Franco. Victòria, República, impunitat i espai urbà que l'Ajuntament de Barcelona prepara per a l'octubre. La comissària, Julia Schulz-Dornburg, vol que s'obri a l'exterior amb l'estàtua de Franco a cavall que durant anys es va exhibir al Museu Militar de Montjuïc, obra de Josep Viladomat, i La Victòria de Frederic Marès, que es va aixecar el 1940 a la Diagonal per celebrar el triomf del cop i hi va romandre fins al 2011.

ERC, el grup municipal de CiU i entitats sobiranistes no han trigat a posar el crit al cel i atacar el Consistori d'Ada Colau pel que consideren un “insult a la memòria democràtica de Barcelona i la seva lluita contra el feixisme”. La seva indignació encara és més intensa perquè la mostra està prevista per a El Born, zona zero de l'irredemptisme independentista en la seva faceta d'El Álamo del 1714. Entendreix veure la preocupació per la veritat històrica d'especialistes en la més tosca manipulació del passat com els nacionalistes. Emociona aquest esforç per emfatitzar que a Catalunya no hi va haver mai franquistes. Commou escoltar un regidor convergent considerar que una mostra contextualitzada sobre el franquisme és un homenatge a Franco que ofèn els derrotats del 1939 tant com els del 1714, un curiós exemple d'ofensa retrospectiva. Sens dubte, la millor manera d'historiar el franquisme 41 anys després del seu final és fer-ho... sense parlar de Franco.

La polèmica presenta altres vèrtexs en els quals es podria insistir (la creixent pugna entre Colau i els sobiranistes, per exemple), però el que causa vergonya és haver d'insistir a hores d'ara que recordar els fets o les paraules, contextualitzats i explicats, d'un personatge històric no vol dir glorificar-lo. Amb la vara de mesurar dels qui han protestat per l'exposició —a l'octubre veurem si és objecte de censura o elogi—, l'Institut d'Història Contemporània de Munic no hauria pogut publicar la seva edició crítica d'aquesta infàmia que és Mein Kampf.

És preocupant l'esforç de molts per mantenir la tradició de fabricar-se un passat a mida per justificar un present que permeti controlar el futur, per facturar una història més propera a la seva accepció de narració inventada que no pas a la de disciplina científica. Fins i tot amb la proliferació en els últims anys d'indocumentats obstinats a mantenir viva la pitjor mitologia franquista, el llarg i acreditat treball de prestigiosos historiadors ja ha fixat la veritat de molt del que va suposar el franquisme. El que cal fer és llegir-los i promoure'n la difusió, millor que preocupar-se per una estàtua (sense cap, a més) per presumir d'antifranquistes de cara a la galeria.