Selecciona Edició
Connecta’t
Ambaixadors culturals a Madrid

“A Barcelona no s’entén que el seu model museístic és diferent del de Madrid”

Entrevista a Manuel Borja-Villel, director del Centre d'Art Reina Sofia des l'any 2008

Manuel Borja-Villel, director del Centre d'Art Reina Sofia.
Manuel Borja-Villel, director del Centre d'Art Reina Sofia.

Manuel Borja-Villel (Burriana, Castelló, 1957) diu que “els valencians podem ser anticatalans o més catalans que els catalans”; ell assegura que el seu cas és el segon. Borja-Villel, director del Centre d'Art Reina Sofia, viu a Chueca perquè li agrada la seva vida de barri, perquè està a prop de tot i perquè li recorda una mica a Gràcia. I hi ha una altra raó de pes: “Quan vaig arribar a Madrid, vaig estar un cert temps sense televisió i a la zona hi ha molts bars que són del Barça, i anava allà a veure el futbol. No sóc 'futbolero', sóc del Barça des que hi jugava Cruyff”. Potser per això devia fer més mal l'SMS que Borja-Vilell va rebre d'un polític català que li deia “Figo, traïdor” quan va saltar del MACBA al Reina Sofia el 2008, segons va explicar ell mateix en una entrevista a 'La Razón'.

Borja-Villel és de Castelló però format als Estats Units i català d'adopció. Va ser el primer director de la Fundació Tàpies, el 1990, i va ocupar el càrrec fins al 1998. Aquell any i fins al 2008 va ser director del MACBA. Ara fa 8 anys que dirigeix el Reina Sofia, el museu d'art contemporani més important d'Espanya.

PREGUNTA. Catalans en les arts escènics de Madrid, n'hi ha molts. En el món museístic, també. Com ho explicaria?

RESPOSTA. Sí que hi ha molts catalans a Madrid, i en arts escèniques és tradicional. Potser perquè aquesta ciutat és un punt de trobada. També són coincidències. A Barcelona també hi va haver un moment determinat en què vam coincidir molts catalans del Sud: jo al MACBA, Bartomeu Marí, Núria Anguita al Tàpies.

P. A l'inrevés, al món museístic de Barcelona, es reprodueix el mateix?

R. No sóc capaç de dir cap nom, no hi ha hagut el mateix moviment cap a l'altra direcció. Al Museu Picasso hi ha l'Emmanuel Guigon, que és francès, i hi ha algun altre cas d'estranger. Però no hi ha gaire moviment en aquest sentit.

P. Barcelona hi ha un gran floriment de nous museus i centres expositius que no queda clar si respon a la demanda. A Madrid també hi ha un fenomen similar?

R. Això és general a tot l'Estat, a Barcelona i a Madrid, com a grans ciutats, amb més potència. A les dues hi ha un element d'atracció turística, d'oci, possiblement més a Barcelona. Quan va arribar la crisi, una de les queixes és que això era insostenible. Per principi, en cultura no hi ha mai excés, no s'acaba mai. La cultura no és extractiva com ho pot ser una mina de carbó. La cultura no crea inflació; com més se'n parli, millor. Que en un país hi hagi moltes institucions culturals és molt bona notícia. Que hi hagi molts centres és un element de normalització en un país on mancava la cultura. Ningú s'estranya que en qualsevol poblet d'Alemanya hi hagi una Kunstverein, un Kunsthalle (galeries d'art). Sí que hi ha hagut un excés de política espectacular, homogeneïtzada, on tothom volia tenir el seu Guggenheim, el seu Reina Sofia. La cultura és un ecosistema. L'error és no haver tingut en ment aquesta visió global, ecològica del sistema.

P. A Madrid i a Barcelona s'han produït aquestes disfuncions?

R. Sí. Quan en un municipi [d'aquestes províncies] es construeix un auditori on hi cap més gent que la que viu al poble, doncs això és una disfunció.

P. El turisme pot tenir un paper en aquesta disfunció? El fet que es construeixi alguna instal·lació nova per atraure turisme?

R. Hi ha un tipus de turisme a Madrid que és mou per la seva vida al carrer, pel Madrid dels Àustries, però la ciutat no té la monumentalitat de Barcelona. Tampoc té el turisme de platja, aleshores no queda altre remei que visitar les institucions culturals. A Barcelona, la gran institució, el MNAC, queda lluny de les rutes turístiques, per això no compta amb les visites turístiques que podria tenir en una altra ubicació. Però jo no faria èmfasi en els recursos econòmics que aporta el turisme. Jo crec en el servei públic. I els diners s'aconsegueixen amb patrocinis i altres fonts d'ingressos. No és fonamental estar en les rutes turístiques.

P. Quines són les principals diferències per al món dels museus entre Barcelona i Madrid com a capital d'Estat?

R. Crec que el model català-Barcelona és diferent del de Madrid. Això és important per saber què és demana a les institucions. Seria equivocat per als patrons del MACBA o de la Tàpies demanar el mateix que el Reina Sofia, el Thyssen o el Prado. El món museístic de Barcelona és diferent, és fragmentat. No hi ha aquestes grans institucions, que cadascuna abasta grans èpoques. A Barcelona l'època moderna, per exemple, està dispers entre la Miró, la Tàpies, el Picasso. A Barcelona ha fallat que no s'entén que el seu model museístic és diferent del de Madrid. Aquesta identitat és la seva riquesa. Seria bo un pla global per a totes les institucions, per fer de les institucions petites una institució gran. La identitat és un element fort de Barcelona i no sé si s'ha entès gaire perquè sovint es mira massa cap a Madrid.

P. A quina de les dues ciutats és més punyent la creació artística?

R. En els últims anys crec que a Barcelona han mancat estructures de proximitat. No parlo de centres cívics sinó estructures de producció, tallers, on els resultats comptables i els visitants no siguin importants. En això a Barcelona era una ciutat que era capdavantera però crec que els darrers anys no s'ha fet èmfasi en aquest treball capil·lar. Aquesta és la gran mancança, no les grans institucions. I això no és tan car. Exposicions que portin turistes, requereixen un gran finançament, però això que comento, no requereix tants diners. Mira com es va tancar l'Arts Santa Mònica. Va ser raríssim.

P. La situació política ha afectat a la col·laboració entre museus de Barcelona i Madrid?

R. Tot afecta. Avui tu i jo estem constipats, segurament tenim una neurona menys funcionant! Doncs el que està succeint políticament, tot afecta. Però nosaltres, fa poc [el 2014] vam coproduir una exposició amb la Tàpies sobre Kerry Marshall, la meitat aquí i la meitat allà. En vuit anys que porto aquí, en les relacions institucionals no he tingut cap problema. A les dècades dels 80, 90, els efectes eren més notoris perquè quan hi havia canvi d'administració, hi havia canvi de tot. Ara els directors es nomenen per concurs i tenen més autonomia de gestió.

P. Com ha evolucionat al seu entorn el debat sobre la independència a Catalunya?

R. Crec que en general ha anat a menys. Fa uns anys se'n parlava cada dia, a casa, a tot arreu. S'ha anat substituint per altres problemes. La cosa de la identitat s'ha substituït per problemes socials, per problemes de desigualtat, atur. El tema de la independència era estrella fa uns anys. Ara es parla més de la desigualtat, com a mínim en el meu entorn.