Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Premsa i terrorisme

Els mitjans de comunicació no poden ignorar el paper que els ha tocat fer. La seva obligació és informar, independentment de les hipòtesis que es puguin fer sobre qui beneficia

La premsa francesa ha reobert el debat sobre el paper dels mitjans davant la qüestió terrorista i Bernard-Henri Lévy defensava en aquestes mateixes pàgines la conveniència de mantenir en l’anonimat els terroristes o reduir al mínim l’esment dels criminals. Els mitjans de comunicació, tot i que sense voler-ho, tenen un paper determinant en l’estratègia terrorista (i, per tant, en la resposta antiterrorista). L’essència del terrorisme és imposar el terror, desnaturalitzar la ciutadania per la via de la por, convertir-la en ostatge de les seves amenaces, i, en la societat de la informació, el seu èxit rau en la capacitat d’operar a través dels mitjans. Com que no disposen de mitjans propis en les societats occidentals, l’acció terrorista està cada vegada més pensada en funció de com es propagarà a través dels nostres. No n’hi ha prou amb matar, cal crear un esdeveniment excepcional, conforme a les lleis de la societat espectacle, que capturi l’interès informatiu i s’imposi de manera devastadora en les audiències.

L’atac de l’11-S a les Torres Bessones és la icona d’un terrorisme de la imatge difícilment superable en la seva capacitat d’impacte, fins al punt que va deixar en segon pla l’avió que es va estavellar contra el Pentàgon i el que va caure a Pennsilvània. L’explotació de l’imaginari del terror continua sent objectiu prioritari dels atemptats gihadistes. Òbviament, els mitjans de comunicació no poden ignorar el paper que els ha tocat tenir. La seva obligació és informar, independentment de les hipòtesis que es puguin fer sobre qui beneficia. I no tindria sentit que per no afavorir els terroristes es minimitzessin actes amb un impacte social tan gran. Però els mitjans tenen criteri i context, és a dir, obligacions amb els ciutadans i amb la coherència amb els valors que defensen. En un univers molt saturat d’actors, la temptació del sensacionalisme és a flor de pell. I, sovint, no s’evita el pendent de la morbositat innecessària. Sempre he pensat que no cal ocultar les víctimes, perquè el seu reconeixement és essencial per a l’empatia, però també que cal ser extremament prudent a l’hora de fer-les visibles.

La violència terrorista —com altres formes de violència— és contagiosa i pot produir efectes epidèmics. La gosadia d’un en pot embravir d’altres. I encara més en un cas com el que ens ocupa, en què al terrorista els seus l’ovacionen com si fos un heroi. La temptació del reconeixement universal, encara que sigui pòstum, és molt gran en persones que busquen desesperadament ser algú. Com a criteri, em sembla raonable evitar les imatges dels terroristes, no facilitar la seva consagració icònica com a gloriosos soldats que han aconseguit la recompensa suprema. No obstant això, discrepo de la idea de silenciar-ne les biografies. No tots els casos són iguals: no és el mateix un fanàtic organitzat, una persona desequilibrada o un mal anomenat llop solitari. I posar totes les accions sota la mateixa etiqueta és donar triomfs a l’ISIS i contribuir a la magnificació del monstre, dotant-lo d’un caràcter totpoderós que pot servir per justificar determinades estratègies de resposta, però que no es correspon amb la realitat i, a més, augmenta el pànic i la por ciutadana (objectiu primordial dels terroristes). Saber qui són els terroristes, gairebé sempre autòctons, és necessari per sensibilitzar la societat sobre la manera d’afrontar eficaçment el problema, més enllà del discurs bel·licista, signe inequívoc d’impotència.

Sens dubte, aquest debat és relativament ociós en el temps de les xarxes socials. És impossible posar portes al camp. I en règim de llibertat d’expressió el principal és la responsabilitat de cada director, de cada periodista, a l’hora d’explicar els fets, però també les polítiques antiterroristes. Aquí hi ha el meu punt de discrepància. Aquests suggeriments d’autocensura s’inscriuen en una estratègia determinada: la que assumeix com a doctrina el discurs de la guerra. “A la guerra com a la guerra”, escriu Lévy. Quina guerra? Contra qui? Esborrant la cara als terroristes, ho posem tot en un mateix sac i atorguem a l’ISIS l’immerescut títol de gran enemic. Entrem en el seu joc. I així es passa, amb summa facilitat, de l’ISIS a l’islam i de la democràcia a l’excepció autoritària.