Selecciona Edició
Connecta’t

El pla secessionista i la corrupció posen fi a l’hegemonia de CDC

El pas al Grup Mixt culmina quatre anys de declivi electoral del partit

A Artur Mas li encantava presumir de lideratge fotografiant-se amb el timó que va adornar el seu despatx durant els cinc anys que va estar al capdavant de la Generalitat. La peça nàutica, que portava la inscripció “cor calent, puny ferm, els peus a terra” transcendia el lideratge del president. Per als seus era la metàfora de l'hegemonia que Convergència Democràtica -i Unió fins a temps molt recents- van mantenir sobre el nacionalisme català. Convergència feia i desfeia al seu gust i la resta de forces nacionalistes no tenien cap altre remei que sumar-se al ball o quedar relegades.

El timó va desaparèixer del despatx del president el mateix dia que Mas va haver d'abandonar-lo forçat el passat gener, no per obra del Tribunal Constitucional ni per maniobres fosques de l'Estat, sinó per l'exigència d'una formació tan genuïnament catalana i nítidament independentista com la CUP.

La desaparició del timó va ser la primera gran mostra que Convergència no només ja no controlava el procés sobiranista, sinó que tampoc podia presumir d'hegemonia en la política catalana. Cinc anys de tensió independentista, els casos de corrupció i la crisi social i política que amenaça tots els partits de l'establishment han afeblit les forces de Convergència, avui reconvertida en el Partit Demòcrata Català, fins a deixar-la com una ombra del que va arribar a ser. El pas dels convergents al grup mixt aquesta setmana al Congrés és la màxima expressió del declivi convergent.

Els vuit diputats convergents al Congrés són exactament la meitat dels que l'antiga Convergència i Unió va aconseguir el 2011. Per aquelles dates les aspiracions convergents se centraven en una millora del finançament autonòmic, l'anomenat pacte fiscal. Artur Mas, que en aquells dies s'estrenava com a president, defugia la qüestió del referèndum independentista –“provocaria un problema dins de Catalunya”, deia- i s'acontentava d'administrar “un grau de tensió controlada amb l'Estat”. Amb aquest discurs, CiU va aconseguir les seves quotes més grans de poder en aconseguir no només el Govern català, sinó també l'alcaldia de Barcelona.

El gran canvi va arribar amb la majoria absoluta del PP, aquell mateix any. Amb la crisi econòmica en els seus nivells més alts i les polítiques recentralizadores de Mariano Rajoy, ràpidament es va veure que no hi havia espai per les reclamacions convergents. A més, les bases nacionalistes s'estaven organitzant fora del Parlament, a través de l'Assemblea Nacional Catalana, l'associació que poc després, el 2012 va fer la seva primera gran demostració de força omplint Barcelona amb la manifestació de la Diada. L'èxit de convocatòria va ser tal que Convergència, amb Mas en al capdavant, va optar per sumar-se a l'onada per por que l'acabés capitalitzant Esquerra Republicana. En aquest moment es consuma la transformació de Convergència en un partit independentista. És també la primera vegada que el partit que va fundar Jordi Pujol va deixar que uns altres li marquessin el camí a seguir pel que fa a la qüestió territorial.

Els resultats electorals no han acompanyat des de llavors a Convergència. Les eleccions autonòmiques del 2012, que Mas va convocar precisament com a resposta a la gran manifestació independentista i a la negativa del Govern espanyol a negociar el pacte fiscal, van suposar un revés per als convergents. Van passar de 62 a 50 diputats. El seu partit rival i avui soci, Esquerra Republicana, va ser la gran beneficiària, en passar de 10 a 21 escons. Les eleccions europees del 2014 van confirmar la davallada de CiU, en veure's superada per Esquerra Republicana per primera vegada. Les municipals del 2015 ho van confirmar quan CiU va perdre l'alcaldia de Barcelona, aquesta vegada a mans d'Ada Colau, una activista que no advocava per la independència unilateral, sinó per un referèndum.

L'últim èxit d'Artur Mas va ser convèncer fa un any Esquerra Republicana per deixar enrere les rivalitats i presentar-se junts a les eleccions catalanes que ell mateix va convocar de manera anticipada per mesurar la força de l'independentisme. ERC va acceptar i el resultat, la coalició Junts pel Sí, va guanyar folgadament (62 diputats) però es va veure obligada a pactar amb l'esquerra alternativa de la CUP, que va exigir el cap de Artur Mas, a qui veia com la màxima expressió del neoliberalisme i de la inacció contra la corrupció.

El declivi ha continuat l'últim any, agreujat per laruptura de la federació CiU. Unió ha desaparegut dels parlaments i Convergència es veurà negre per fer-se sentir al Congrés.

L'objectiu ara és refer el partit de dalt a baix i esborrar tot rastre del fundador, Jordi Pujol, caigut en desgràcia després de reconèixer que havia defraudat Hisenda. El problema pel qual va anar el gran partit de la centre dreta catalana és que la seva identitat ha quedat seriosament diluïda. Els pactes amb ERC primer, i la CUP després els han obligat a renunciar a bona part del seu discurs econòmic i social i a centrar-se en la qüestió independentista. La irrupció de la CUP també ha ajudat ERC a presentar-se, per contrast, com una formació centrada, la qual cosa Oriol Junqueras ha aprofitat per crear-se un perfil presidencial.

El resultat és que la política catalana ja no balla al ritme de Convergència, sinó al la CUP i ERC. L'esperança dels convergents amb la seva mutació en Partit Demòcrata Català és recuperar vot jove i urbà, el mateix que els ha fugit a dolls els últims quatre anys. Carles Puigdemont sembla connectar millor que Artur Mas amb aquests sectors i ho aprofita per fer picades d'ullet a potencials votants d'Esquerra Republicana o de la CUP.

No obstant això, els anticapitalistes segueixen tenint la paella pel mànec, ho saben i per això segueixen intentant imposar la seva pròpia agenda política, que ara passa, no tant per la independència unilateral, com per un referèndum. De la gestió d'aquesta demanda dependrà en bona mesura que Carles Puigdemont superi la qüestió de confiança a la qual se sotmetrà el 28 de setembre. Els antics convergents reconeixen la seva situació de debilitat i ja no exhibeixen cap timó, però insisteixen que la CUP tampoc pot forçar més les coses si no vol trencar-se. La coordinadora general de el Partit Demòcrata, Marta Pascal, va resumir així la situació de tots dos aquesta setmana: “Ni ells ni nosaltres estem en posició d'exigir res”.