Selecciona Edició
Connecta’t
JOSEP MARIA TRIAS | DISSENYADOR DE LAS OLIMPIADES DE BARCELONA

“Vaig dibuixar el logotip de Barcelona 92 en blanc i negre”

El dissenyador recorda, gairebé 30 anys després de la seva creació més coneguda, com va gestar la idea

El dissenyador català Josep Maria Trias, en una imatge retrospectiva.
El dissenyador català Josep Maria Trias, en una imatge retrospectiva.

Va guanyar després d’haver perdut, com si fos un esportista d’elit: a Josep Maria Trias (Barcelona, 1948) el van convidar el 1983 a presentar una idea de logotip per a la candidatura olímpica de la seva ciutat. Va quedar segon, però quan Barcelona es va alçar finalment amb la seu tres anys més tard, els organitzadors dels Jocs es van tornar a recordar d’ell perquè els proposés, junt amb cinc dissenyadors més, la imatge definitiva de les primeres olimpíades celebrades a Espanya. I no s’hi valia repetir: la imatge d’una candidatura mai coincideix amb la dels Jocs.

Ja retirat, d’aquella època Trias recorda la sintonia entre totes les administracions i les presses: “Passen molt pocs mesos des que es designa la ciutat i es decideix el logotip, hi havia urgència perquè es comencessin a fer els contractes amb les multinacionals.” Eren els temps de l’“estudies o dissenyes?” i Barcelona es vantava d’aquest punt fort.

Logotip guanyador de les olimpíades de Barcelona 1992, obra de Trias.
Logotip guanyador de les olimpíades de Barcelona 1992, obra de Trias.

“La decisió va ser molt democràtica”, assegura. L’organització dels Jocs va reunir un o dos representants de totes les organitzacions que tenien a veure amb el disseny, l’estètica, la imatge, i d’aquí va sorgir un jurat d’una trentena de persones que convidava sis dissenyadors, la majoria de Barcelona, i que els donava unes pautes del que esperaven de la imatge dels Jocs. “Ens van demanar que fos mediterrània, oberta i que s’evitessin els localismes, que hi hagués una aportació creativa, de disseny.”

Cap logotip anterior, encara que admirés especialment el de Munic 72, el va inspirar gens ni mica. Es va reafirmar en la seva idea que no era adequat basar-se en símbols nacionalistes, com havien fet a Moscou o Los Angeles. Va agafar uns quants fulls DIN A4, paper ceba, un retolador Edding negre i un altre, de la marca Pantone, de color gris molt fosc. “Si en aquella època ja hi havia algun Macintosh a Barcelona, no encara no es feia servir gaire”, recorda. “Havia de fer alguna cosa que des del mateix punt de partida fos totalment diferent. D’aquesta decisió, i la vaig prendre molt de pressa, va sortir el traç manual.”

Amb tres brotxades va arribar el logotip atleta: un traç, que simulava el cap; un altre, els braços, i un tercer, les cames. “El meu equip em va dir que semblava que saltava o ballava. Jo els vaig dir que tant en un cas com en l’altre, m’estava bé.” La clau, per Trias, era la decisió d’adjudicar “tot el valor del símbol” a l’ésser humà: “Per primera vegada en la història dels jocs olímpics moderns es faria servir un logotip amb figura antropomòrfica. Volia alguna cosa humanitzada, per l’objecte i per haver-lo dibuixat a mà, i a més dinàmica. Ah, també volia que fos asexuat.” Cap d’aquests conceptes era una exigència del comitè de selecció.

Això sí, la primera versió del logotip va néixer sense gota de color. “El primer logotip de Barcelona que vaig dibuixar era en blanc i negre. Jo vaig aprendre d’un mestre que els logotips, abans de donar-los per acabats, cal dibuixar-los sempre així. Quan tens fixat el símbol és quan pots incorporar el cromatisme, que afegeix una altra capa de significat. El color el que fa és fixar en un context determinat el que ja diu el símbol.”

Ja amb els tons incorporats, aquells blau, vermell i groc brillants i saturats, va arribar el dia de la veritat: “El jurat demanava que es presentessin els cartrons amb els dibuixos i que els defenséssim en persona davant un jurat. Et plantaves allà i se’t posaven de corbata en aquella sala amb més de trenta persones que et preguntaven pel teu treball.” Abans d’ell, va passar la competència. “Vaig tenir la sort de ser l’últim a presentar-lo, perquè això em donava dues pistes: o no els importava un rave el que els presentava o, al contrari, els interessava molt. Els anteriors van estar de dos a cinc minuts dins; jo vaig estar més de mitja hora responent preguntes.”

Les més insistents, precisament, incidien en l’elecció dels colors. “Què haurien pensat si hagués presentat un logotip només vermell, o només blau? Els colors, i més en aquella època, estaven molt marcats políticament.” També se’l va titllar de “massa mironià”. “I no ho teníem en ment! Més que a Miró, jo diria que els meus traços s’assemblaven als dibuixos de Picasso per al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona.”

Josep Maria Trias en el seu estudi de Barcelona el 1989.
Josep Maria Trias en el seu estudi de Barcelona el 1989.

La selecció no el va fer ric. La concessió del logotip estava dotada amb tres milions de pessetes (18.000 euros). “Quan l’hi vaig dir al dissenyador d’Atlanta, que em va trucar per preguntar-m’ho, es va dur les mans al cap.” Per sort, el pagament per al desenvolupament de la imatge posterior sí que li va permetre cobrir els costos de l’equip de 12 grafistes vinculats a l’empresa.

Encara avui, Trias, autor també del logotip de TV3 o de la senyalització del Metro de Barcelona, es pregunta quins colors volien que poséssim que no fossin el blau, vermell i groc: “Potser un marró fosc, verdós?”, comenta amb sorna. El seu admirat Otl Aicher, el creador de la imatge de Munic, va sopar amb ell a París uns dies abans de presentar a tothom la imatge i li va dir: “El teu logotip només podria haver sortit del Mediterrani.” Objectiu complert.

ALTERNATIVA A EN COBI

L’organització de Barcelona 92 va crear dos comitès separats: un per a la imatge corporativa i un altre per a la mascota, però va convidar els dissenyadors proposats per a les mascotes a presentar propostes de logotip i als de logotips a oferir idees per a mascotes. Josep Maria Trias s’ho va rumiar un moment. “Se’m va ocórrer que el mateix símbol del logotip, aprofitant que era humà, generés un personatge articulable, però a Quod [el seu estudi] vam dir: ‘Centrem-nos en el logo, i deixem que Mariscal, Peret, Fernando Amat... facin les seves coses. Anem-hi amb la intenció de repartir el protagonisme.”

En aquella fase inicial no va tenir contacte amb Mariscal (“el seu àmbit era diferent del meu, el del còmic”), però quan es va triar en Cobi com a mascota, van començar a reunir-se. La seva primera reacció davant la mascota no va ser gaire entusiasta, però li va interessar: “Quan vaig veure en Cobi em va semblar sobretot que trencava amb el que s’havia fet fins llavors. Juntament amb el meu logotip, érem davant un parell de propostes gràfiques que identificarien Barcelona de manera molt rupturista.”

En aquella fase inicial no va tenir contacte amb Mariscal ("el seu àmbit era diferent del meu, el del còmic"), però quan es tria a Cobi com a mascota, van començar a reunir-se. La seva primera reacció davant la mascota no va ser molt entusiasta, però li va interessar: "Quan vaig veure a Cobi em va semblar sobretot que trencava amb el que s'havia fet fins al moment. Junt amb el meu logotip, estàvem davant un parell de propostes gràfiques que anaven a identificar a Barcelona de manera molt rupturista".