Selecciona Edició
Connecta’t

‘Twin Peaks’ al Pirineu

Vielha és un pont entre dos mons i l'escenari idoni per a una nova saga de misteri i esperits

El túnel de Vielha.
El túnel de Vielha.

És habitual creuar el túnel de Vielha com si es fes un salt a una altra dimensió. A la Ribagorça, vessant sud del Pirineu, no hi ha ni un núvol; a la Vall d'Aran, al vessant nord, et sorprenen la pluja i els núvols baixos. A la sortida del túnel, a l'esquerra, hi ha uns prats que són l'inici d'una ruta que culmina a la Forcanada. És un cim de doble pic, de 2.883 metres, que té una similitud sorprenent amb les muntanyes bessones de Twin Peaks.

A la Vall d'Aran, a l'agost, fa una calor seca que afluixa amb tempestes de cap al tard que són gairebé diàries. Camps d'un verd tan intens que semblen pintats. Descens vertiginós pel port de Vielha, seguint el riu Nere –“negre” en aranès–. El conductor sempre en alerta per l'intens trànsit de camions en una carretera estreta. La capital aranesa la trobes de cop i volta. Vielha és un municipi que aparenta una falsa decadència, ja que, de fet, es tracta de mandra. Barreja arquitectònica dels setanta als noranta, turistes potinejant als comerços de l'avinguda principal i mirades desmenjades dels indígenes. Si la sèrie Twin Peaks tingués un remake al nostre país, Vielha seria l'escenari idoni.

Viella, capital de la Vall d'Aran. Població: 5.450 habitants.

Un lloc per dormir:

Iori Hotel. Carrèr Frederic Mistral, 1-C. www.iorihotel.com

Un lloc per menjar:

Era Mola. Carrèr Marrèc, 14. www.eramola.es

Un lloc per visitar:

Església de Sant Miquel.

Conec bé la Vall d'Aran. La meva mare hi viu; ella es diu Ares perquè el 1954 els meus avis van tenir un accident al Port de la Bonaigua, prop del refugi de la Verge de les Ares. La verge els va emparar, això van creure, i per això van batejar la filla amb aquest nom. He grimpat per les seves muntanyes abans i tot de saber caminar. Conec prou el lloc per no oferir un retrat bucòlic del seus veïns i dels seus pobles. Caciquisme, negociats de tota mena, enfrontaments caïnites; turisme francès d'alcohol, marihuana i tabac; i molta especulació gràcies a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret. No fa ni trenta anys que el plànol dels carrers de Vielha ocupava la meitat del que és avui: les edificacions només cobrien un costat del riu Garona, avui ocupa les dues ribes. Vielha serveix de pont entre el llòbrec Baix Aran i el nou ric Alt Aran, el que mama de l'estació d'esquí.

El primer que s'ha de fer a Vielha és anar a la Llibreria Ruda. Hi tenen una bona selecció de llibres sobre el Pirineu i sobre la comarca. El clàssic de referència és Fets, costums i llegendes de la Vall d'Aran, de Joan Bellmunt, tot i que jo tinc les meves pròpies recomanacions contemporànies: El pòrtic gòtic de l'església de Betrén, poble annex a Vielha, és una meravella de figures enigmàtiques que representen el Judici Final, amb personatges d'una sexualitat recargolada excepcional. Excepcionals com el que passava al Petit Hotel, aleshores el prostíbul de referència de la comarca. El seu propietari va ser assassinat a Tolosa el 2007: el seu cos va aparèixer flotant a les aigües del Garona.

Les termes de Rato

De crims a la Vall d'Aran n'hi ha de molts tipus. A Bossòst hi havia un quiosc on jo comprava els diaris, fins que un dia el van tancar: els Mossos d'Esquadra van descobrir que l'establiment servia de magatzem de material robat a les urbanitzacions de l'Alt Aran. La Vall d'Aran és un indret sovintejat sobretot per delinqüents d'alt nivell: Rodrigo Rato va estar a punt de convertir les termes d'Arties en un hotel de luxe dissenyat per Arata Isozaki. Els banys d'Arties continuen com han estat des que tinc ús de raó, derruïts, plens de merda i fent pudor de sofre, però ara amb unes basses de disseny fetes per l'Ajuntament perquè la gent hi remulli els peus. Carretera amunt, assolida la zona noble de Baqueira, és obligatori fer un cop d'ull a la Vall de Ruda, monument a l'especulació del totxo, tresor d'alcaldes, de les seves agències immobiliàries i empreses de construcció.

El Baix Aran és més màgic, amb les establies i les bordes encara santificades amb creus de llorer clavades a les portes. El Camí Reial al seu pas per Bossòst i Les és un passeig pla –una excepció a la Vall d'Aran– acompanyat pels lladrucs dels gossos que els caçadors tanquen en coberts llardosos. Entre l'estrès dels gossos i les ombres dels esturions de la piscifactoria de Les és fàcil inspirar-se per esquarterar cadàvers a l'estil de Snatch, cerdos y diamantes. Fantasmes i Inquisició també apareixen a Bossòst, en una casa abandonada amb una inscripció del 1831 que diu: “Es de Fe y Dios lo dice que la maldición del padre y también la de la madre destruye, seca y abrasa de raíz hijos y casa”. Normal que ningú hi visqui.

Per al final del viatge he reservat la meva recomanació més preuada: a l'entrada de l'església d'Es Bòrdes hi ha encastada una làpida del segle XV del cavaller Esteve de Merriaco. El gravat és fascinant: un jove armat amb una espasa i pregant sobre la imatge d'un lleó. Damunt de les espatlles li floten uns nobles rínxols mentre els seus ulls d'ametlla et miren fixament. I si va ser el seu esperit qui va matar Laura Palmer?

MÉS INFORMACIÓ