Selecciona Edició
Connecta’t

La dignitat dels perdedors

El periodista Bru Rovira explica les històries senzilles o increïbles d'un grup d'indigents alcohòlics de Barcelona al llibre ‘Solo pido un poco de belleza’

Des de l'esquerra, José Antonio, Joan Carles, Vittorio i Ramón, que apareixen a 'Solo pido un poco de belleza'.
Des de l'esquerra, José Antonio, Joan Carles, Vittorio i Ramón, que apareixen a 'Solo pido un poco de belleza'.

Francisco Candel (1925-2007) va ser un narrador espartà, de subjecte, verb i predicat, que va inquietar Barcelona quan va escriure el seu llibre dels afores deprimits, Donde la ciudad cambia de nombre; l'enrenou que va muntar en aquella societat immersa en el període més fosc del franquisme, el 1964, li va inspirar un altre llibre, ¡Dios, la que se armó! Amb un estil que desafiava Hemingway (va publicar un llibre de contes que va titular ¡Échate un pulso, Hemingway!) va tornar a la càrrega. El seu tema van ser els marginats, els pobres, i el seu estil era ell, un xarnego que sempre va viure als barris de Montjuïc, al final de la seva vida acompanyat d'un ocellet amb el qual parlava.

En la línia de Candel es troba el periodista Bru Rovira (Barcelona, 1955), un reporter de guerra (va ser enviat especial de La Vanguardia a conflictes africans i d'altres continents, Premi Ortega y Gasset de periodisme el 2004) que fa una dècada va conèixer un grup d'indigents alcohòlics o exalcohòlics amb els qui va compartir vides i festes benèvoles (el Nadal de sempre). Aquestes persones, un conjunt d'éssers humans amb històries senzilles o increïbles, van acabar sent els seus amics més propers. Amb aquell estil entre Candel i Hemingway, el reporter que és Rovira es va convertir en un escriptor que fa de la senzillesa d'explicar les vides una divisa convertida en llibre, Solo pido un poco de belleza (Ediciones B). El llibre és tranquil i colpidor alhora; l'autor camina amb els seus personatges, els acompanya a resoldre tràmits molt carregosos, sanitaris o civils, els anima i ells l'animen a ell. És una història d'amor entre persones narrada per un periodista; se sol dir que els cínics no serveixen per a aquest ofici. I Bru Rovira no és cínic, l'exerceix amb la solvència que mostra en un llibre ben singular.

Un mercenari

Bru Rovira va arribar a aquest grup d'habitants de la Ciutat Vella de Barcelona a través d'en Vittorio, “un mercenari que ve a Barcelona buscant una altra vida”. Quan acaba la seva convivència amb el perill, decideix viatjar a Lloret de Mar, amb un contracte de cuiner; a l'estació de França l'hi roben tot, “cau en un pou”, lloga una habitació en una pensió i comença a beure alcohol fins a caure en el que Rovira anomena “un suïcidi alcohòlic”.

En aquest estat troba en Vittorio la patrona de la pensió. Una amiga del periodista, assistenta social, l'avisa que a l'hospital hi ha un paio estrany que parla tota l'estona d'Àfrica. Hi ha una història, intueixen l'assistenta social i el periodista. “Així comença la relació”. Després ve l'amistat amb els indigents que acompanyen en Vittorio, que es reuneixen cada dimecres. Rovira ja forma part d'aquest grup. Tot el que passa i apareix al llibre és real. Apunyalaments, morts, desnonaments… En Vittorio vol que Bru expliqui la seva vida, però el periodista és conscient que li ha explicat “moltes boles, i així no es pot”. En Vittorio concedeix: “Bé, un 60% de boles…”. I diu Bru: “Hòstia! Un 60% de boles ja és molta veritat!”.

El primer que va trobar Bru Rovira en aquestes persones de qui ara parla va ser amistat. “Al final va ser un diàleg. Entrava en les seves vides i ells entraven en la meva… Amb ells també vaig descobrir dones extraordinàries. Una que a mi m'apassiona és la que tocava el piano, venia de l'Argentina i viatjava amb uns ocells; vivia sola, brindant amb els seus records. L'administrador de finques la vol fer fora i la puteja fins a l'extrem de ficar-li ratolins perquè se li mengin el piano, però ella segueix tocant. Quan li comento que ja hi havia tecles que no sonaven em diu que li era igual, perquè les tecles li sonaven al cap. Tenia la música ficada a dins”.

Aquesta dona sobreviu. “Va ser com una victòria davant dels elements agressius i l'assetjament de la ciutat sobre la gent gran, perquè marxin perquè volen els pisos per especular… En aquesta època, a Barcelona es veien anuncis a la premsa que deien, literalment, Se vende piso con bicho, era brutal”.

No és només la Barcelona trista o marginal, és també la infància de Bru Rovira. “Jo era un nen que acompanyava el meu pare a prendre el vermut a la plaça Reial, però també sóc del Guinardó, dels escenaris de Marsé. Marsé és la meva geografia humana, als seus llibres hi ha les meves fronteres personals: el Carmel, els cinemes de barri”. I d'alguna manera el llibre “és una queixa contra la destrucció d'una Barcelona de la convivència i de les diferències socials”. “En tota aquesta part de Barcelona hi ha un assetjament turístic brutal; és tristíssim veure carrers en què hi havia botigues populars de tota mena i que avui estan ocupats per marques de roba”.

I això s'ha fet sobre les espatlles dels veïns, “s'ha sacrificat el component social, convivencial, per un creixement que no se sap gaire bé què és”.

—Diu que aquests personatges són invisibles.

—I ho són. La gent sap el que és l'especulació, però no coneix la bella vida que hi ha darrere d'un habitatge on s'ha format una família, on hi ha hagut fills, on s'han enamorat. Avui en una informació només veiem la persona protestant, plorant perquè un altre la fa fora. Aquesta gent no té nom ni peu de foto. És una vida, generacions que han treballat i a les quals estan fotent l'existència.

Si saps escoltar, diu Bru Rovira, tens històries. “És el periodisme de tota la vida. Darrere d'una petita història hi ha una gran història. Si escoltes. Avui en el periodisme hi ha una enorme desconfiança davant de les històries. Hem deixat d'explicar-les”.

Solo pido un poco de belleza, és un pols, però no a l'estil de Hemingway o el de Candel, sinó al periodisme tal com es fa avui. “Candel, per cert, diu el barceloní Rovira, “és brutal”. “Si la gent el llegís, al·lucinaria, sabria molt més de la vida i de la tragèdia de l'extraradi de Barcelona”. Les històries de Solo pido un poco de belleza no s'acaben mai, aquesta és la divisa de l'escriptor i periodista Rovira. Ell reivindica que cal “fer que la lectura d'un diari sigui emocionant”, perquè la resta “és tafaneria d'Internet”.