Selecciona Edició
Connecta’t

El paradís, malgrat tot

Formentera suporta l’èxit gronxada a les seves aigües inenarrables i una tradició de felicitat que no s’esgota

Una platja de Formentera.
Una platja de Formentera.

“Menos Lucía y más sexo”. La pintada continua allà, al Camí Vell de la Mola, any rere any. Aquest estiu algú l’ha repintat i sembla més actual que mai. “Menos Lucía y más sexo”, no podem estar-hi més d’acord. Passejant com acostumo en bici entre les cabres reflexiono sobre el sexe i sobre la capacitat de l’illa d’acollir-nos a tots. Hi ha qui creu que Formentera, tan petita, ja no dóna més de si, la pobra. Ho ha afirmat, per exemple, Jaume Ferrer, el president del Consell Insular local, en unes declaracions al Diario de Ibiza, una de les dues fonts per assabentar-te del que passa aquí. L’altra és el boca a boca, les notícies i els rumors que, com un tam-tam, es propaguen per camps i platges cavalcant, es diria, el xerricar elèctric de les cigales. Han robat a una caseta d’Es Pinars, on sóc jo!, entrant per la finestreta del lavabo —cosa que elimina els sospitosos de la talla XL—; s’han emportat la roba dels llogaters, un trasbals —tot i que en aquesta zona te’n surts prou bé sense banyador.

Més notícies: un pescador ha topat de cara amb un marraix —un tauró— de sis metres i el paio l’ha gravat amb la GoPro, èmul de Spielberg. La gent demana sexe i arriben esquals: quina cosa. En canvi, hi ha menys sargantanes, ningú no sap per què. Corre el rumor, m’ho han explicat en Tito i la Roser sopant al Pelayo, davant de la constel·lació d’Escorpí, que és perquè han desembarcat serps! a l’illa (secularment lliure d’aquestes), amagades en una remesa d’oliveres, i se les mengen, a les verdes sargantanes. Aquí desembarca de tot, però serps? No ho sé. S’ha albirat un dofí davant del restaurant Sa Plajeta, molt a prop de la riba. D’això en dono fe personalment: saltava i saltava joiosament —el cetaci— en ràfegues de plata sobre el mar turquesa i tothom ha deixat la paella de diumenge —algú s’ha emportat, prudentment, el plat— i hem corregut a veure’l. Un sotrac de felicitat irracional, una alegria que t’inflama el cor davant del mar i el cel amples i purs de l’estiu a l’illa. L’esperit del lloc que diria el bo de Larry Durrell és aquest dofí, i un pentimento de records, imatges fugaces, cançons, sensacions. Aquest any s’incorporen a la memòria els corriols camanegra que mengen molles de galeta a la platja davant del Vogamari, els tomàquets pit de monja a la botiga que ha obert en Martí darrere de l’església, a Sant Francesc, i el Volando voy entonat pel mateix Kiko Veneno a les festes de Sant Jaume.

“Formentera no pot créixer més”, ha dit Ferrer, i hi ha, sens dubte, assumptes importants per resoldre: la regulació dels fondejos al litoral que espremen la posidònia, la saturació dels cotxes a les carreteres, el caos a l’entrada d’Illetes, el lleig projecte de portar la terminal d’Eivissa dels ferris a Formentera a la cinquena banya del port. Jo hi afegiria els preus, sobrenaturals, i una certa deriva cap al molt guai que compromet l’esperit original de l’illa, més salvatge, lliure, natural, penso jo, que això. L’altre dia van desembarcar d’un iot enorme a Migjorn, l’Icon (!), al costat de les casetes de pescadors més enllà d’Es Còdol Foradat, cadires de fusta amb suport alt i taules llargues destinades a un banquet multitudinari a la platja, per a perplexitat d’en Quico, estiuejant assidu, que compartia la zona amb dos practicants de ioga i un cormorà (avisades, les autoritats van aturar l’acte i van recordar que l’espai públic no es pot ocupar així, en masse). A Illetes, la tripulació d’un altre iot, el Prince Abdulaziz, va mantenir una tensa pugna amb la gent de la platja intentant buidar una àmplia zona per als seus patrons: els banyistes corrents van resistir l’assalt amb un coratge digne d’un episodi de Conrad. M’ho han explicat, perquè jo a Illetes a l’estiu des de fa molts anys ni m’hi apropo, excepte per a un bany nocturn; en realitat evito tota la costa nord de l’illa —la qual cosa posa en sordina l’efectivitat d'aquestes línies— i d’allà només m’arriba la “P” del Petó amb què apareixen marcades les meves filles.

Un lloc per menjar

Sa platgeta, a Mitjorn. A les taules de davant que ofereixen una vista gloriosa del mar al racó més salvatge de l’illa

Un lloc per visitar

El far de Barberia. Un lloc molt romàntic, amb una posta de sol preciosa. En bici és una excursió digna d’Enid Blyton i, és clar, de Lucía y el sexo.

Un lloc per dormir

Per a una estada llarga, les tranquil·les casetes de lloguer de Can Martí, dels Mayans, a Migjorn. Per a uns dies, l’hostal Can Rafalet, a Es Caló.

S’expliquen portents de les festes i la vida social de les zones de moda. Però jo, lluny de la Formentera més mundana, la que freqüenten xeics, messis i celebrities, visc des de fa 26 anys un estiu a l’antiga: de platges poc freqüentades o solitàries (n’hi ha!). Un estiu de peus descalços, ulls mig aclucats, sal a la pell i cloïsses a les butxaques. Estius així, de lectures pausades i litorals espaiosos, encara es poden viure a Formentera.

Aquest estiu —em diuen a Tur Ferrer, la imprescindible llibreria, quiosc i punt de trobada i comunicació de Sant Francesc—, malgrat la massificació, abunden les estades curtes. Hi ha molta rotació. La gent es queda menys dies. Gasten poc (és la queixa general). Regna certa confusió. Però és que ningú no sap quin model d’illa es pretén. Exclusiva?, ecofriendly?, de festa?, familiar? La nova campanya turística incideix en aquesta esquizofrènia i mostra diferents visitants dividits en dos: amb un costat consumista i un altre de conscienciat.

En fi, Formentera potser és al límit, a la cruïlla, però jo ara mateix tinc davant meu un bosquet meravellós de pins i sabines miraculosament verdes malgrat l’endèmica falta d’aigua potable, d’un verd iridescent contra el blau enlluernador, pristí, del cel sense cap núvol; arbres que baixen fins a la sorra gairebé buida i el mar allà baix. Unes aigües primordials que et reclamen el cos amb el cant de sirena fresca de la remor de les ones concupiscents arrossegant-se mandrosament sobre la sorra. Són 26 estius a Formentera i continuo enamorat d’aquesta illa, ai sí, d’aquesta illa canviant i permanent, l’essència de dona madura que es manté incòlume malgrat el desgast del temps i les indefugibles sevícies de la vida i la modernitat. Illa de bellesa de vegades esquiva, propensa als canvis d’humor —pot ser una cruel amant per poc que se’t creuin els cables—, amb perfils adversos: la calor i la pols, les muntanyes d’algues podrides, les motocicletes omnipresents, les piques en què es renten superficialment els gots al quiosc de begudes; res d’això no enlletgeix el somni de Formentera. Veig els papamosques al manillar de la bicicleta, els lliris de les dunes, les ratlles planant al llit blanc del mar; escolto històries com la del peix espasa que, com a consumat esgrimidor, va travessar la cama del bussejador que el va arponar (coses així només te les poden explicar a Tur Ferrer).

Pedalant cap al tard pels senders del Camí Vell de la Mola, oberts als camps de palla que es tornen deliqüescents entre una llum tan bonica que gairebé fa que et caiguin les llàgrimes, descobreixes més que una experiència estètica: un sentit de la vida. Aquí i allà les cabres sota les figueres, el capsigrany enfilat a una olivera, un rostre bonic, un cos desitjable, uns ulls, l’aroma de la pau i de l’estiu. Dret al mig del mar, al banc de sorra envoltat d’un turquesa infinit, et preguntes com podràs sortir alguna vegada d’aquí, afrontar tardors i hiverns, una existència prosaica i grisa, sense esborrar pietosament tota aquesta meravella. L’estiu és aquí una cadència que travessa els anys. Anhels, desitjos i somnis, tristeses i pors s’han succeït. Però Formentera s’imposa a tot, fonent-se amb les experiències. Assentant-se la sorra del rellotge del temps sobre la fidelitat de les seves platges. L’estiu, et dius, ha de ser així: un etern retorn al temps de la felicitat.