Selecciona Edició
Connecta’t
LA VIDA DELS ALTRES LLOCS

Art sembrat entre grues i oliveres

Una de les millors col·leccions privades d'obres contemporànies es desplega en una pedrera de Lleida

'Cap de nen', d'Antonio López.
'Cap de nen', d'Antonio López.

Els indrets més excepcionals tenen naturalesa geogràfica i, segons les creences, un autor celestial o geològic. No obstant això, molts dels llocs més inesperats han estat construïts per un visionari. Algú capaç de veure-hi futur on tots els altres hi veuríem pols. És el cas del Projecte Planta que la Fundació Sorigué ha construït a la Plana del Corb, al camp de Balaguer, a pocs quilòmetres de Lleida. Aquí la natura conviu amb la indústria.

Les grues estan envoltades de camps d'oliveres que han curat les antigues pedreres i dibuixen un horitzó frondós i pla en un clar contrast amb les muntanyes d'àcids de la gravera. A més d'oli i àrids, la Fundació Sorigué hi ha sembrat art. Una col·lecció inesperada que conviu amb el silenci.

Un cap de bronze gegant d'Antonio López sembla que es desperta entre les oliveres. És el rostre de Carmen desperta. Uns metres i vuit-cents quilos més enllà apareix el mateix rostre adormit. Les oliveres envolten també la videoinstal·lació The Return, de Bill Viola, que assalta a l'interior d'un antic refugi antibombardeig. Sota terra, la temperatura baixa entre deu i quinze graus. Però torna a pujar quan la peça de videoart s'activa i fa emmudir els visitants explicant el límit imprecís entre la realitat i el record, entre la vida i la mort.

Interior del pavelló Kiefer, de la Fundació Sorigué. ampliar foto
Interior del pavelló Kiefer, de la Fundació Sorigué.

Al costat del refugi fa olor d'oli. Anna Vallès Blasco, neboda del fundador i actual presidenta del Grup Sorigué, explica que allà hi va haver, durant la Guerra Civil, una pista d'aterratge, on ara hi ha un mar d'oliveres coronades pel molí. “Com menys temps passen les olives entre l'arbre i el molí, millor és l'oli”, resumeix aquesta economista, neboda del fundador de l'empresa: Julio Sorigué Zamorano.

Màquines i art

Exterior del pavelló Kiefer.
Exterior del pavelló Kiefer.

Muntanyes d'àrids i màquines d'extracció són el marc d'una de les col·leccions d'art contemporani més inesperades i valorades d'Espanya. L'han assessorat alguns dels directors dels principals museus espanyols: de Miguel Zugaza a José Guirao, passant per Rafael Doctor o Paloma Esteban Leal. Els seus fons: una instal·lació de Doris Salcedo; l'escultura Blood Cinema, d'Anish Kapoor; el retrat Leslie, de Chuck Close; la instal·lació Piggyback Sequence, de Juan Muñoz, o l'estrella: el pavelló que conté els tres llenços d'una instal·lació d'Anselm Kiefer —per citar algunes de les 460 peces que componen la col·lecció— conviuen amb l'origen: la terra i la indústria. També formen part del futur de l'empresa: l'agricultura, la recuperació de les pedreres reconvertides en camps d'oliveres que la companyia espera arribar a comercialitzar aviat.

El sol colpeja al costat del molí d'oli que corona les instal·lacions i el fundador d'aquest grup lleidatà, amb més de 30 empreses nacionals i 2.000 treballadors, ve a saludar. Fa pocs anys que Julio Sorigué (1933) es va jubilar, però ell i la seva dona, Josefina Blasco, assisteixen en primera fila als actes que organitza la seva fundació. A Sorigué li agrada aquesta fila. Va començar a pensar a gran escala ben aviat. Tenia 21 anys quan va obtenir l'adjudicació de la carretera Binèfar-Tamarite que anava a passar davant de casa seva, a Osca. Avui, superats els vuitanta, ha fet la seva fortuna construint carreteres i edificis per mitja Espanya. La inversió d'aquests diners l'ha convertit en propietari d'una de les col·leccions d'art més singulars del país. La va iniciar de manera conservadora: col·leccionant art del XIX català als anys vuitanta. Amb el canvi de segle, va canviar d'idea. Les pedreres es van convertir en olivars, i l'art figuratiu, en peces d'avantguarda. Ell parla de retorn. Sembla un emprenedor nord-americà: repeteix la idea de retornar a la societat part del que aquesta li ha donat.

Horitzó infinit

S'arriba al camp per perdre la mirada en un horitzó infinit. Per sorprendre's davant d'allò més antic que no canvia i admirar també la posada al dia del que és llegendari. Aquesta posada al dia és el motor de la indústria, l'actualització contínua, el no donar res per fet. I aquesta posada en qüestió permanent és el que caracteritza precisament l'avantguarda artística: el contrari a fer arrels. Per això crida l'atenció que el Projecte Planta de la Fundació Sorigué combini tres temps diferents: el temps detingut de la terra, el vibrant de la indústria i l'inesperat de l'art. La unió d'aquests tres mons antagònics i complementaris fructifica a Lleida com una collita més. Una planta d'àrids convertida en plantació cultural.