Selecciona Edició
Connecta’t

Un diccionari poc estimat

Bé per permissiu, bé per restrictiu, el diccionari de l’IEC sempre acaba rebent de totes bandes

Un xiringuito? a la platja de Cadis.
Un xiringuito? a la platja de Cadis.

Ja fins i tot em sap greu la trista vida que té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el conegut DIEC. Com més va, més crítiques rep, més recels, més objeccions desperta i més s’animen experts i aficionats a trobar-hi no tan sols llacunes o excessos, sinó directament pretextos per impugnar-ne els propòsits i la metodologia en pes. I les xarxes socials són un entorn excel·lent perquè aquestes pràctiques derivin en adob del perepunyetisme.

Hi ha dues vies per a l’expressió d’aquestes discordances. La primera seria postular que el DIEC fa curt en la seva capacitat d’acceptació de termes, que no està al dia, que hi ha altres fonts que connecten més amb el català d’avui (sobretot l’Ésadir i el diccionari d’Edicions 62), i cada buit que s’hi troba (això és, cada terme que no hi és) equival a un judici de valor sobre la senectut dels membres de la Secció Filològica, sobre la seva capacitat de treball o sobre el seu aïllament del món real, i és clàssica la crítica que se’ls fa d’estar tancats en una torre de vori. Exemples com xiringuito, registre (per escorcoll) o flipar serien exemples en aquesta línia.

A l’altre extrem hi ha els que pensen que, de l’actualització del diccionari Fabra ençà, als anys noranta, l’IEC ha abandonat qualsevol pretensió d’autenticitat i ha claudicat davant el català light, gran plaga del nostre temps. D’aquí vindria la tendència a voler garbellar dins del DIEC per trobar el que és més genuí que, més català que, tot buscant filtrar els excessos de les actualitzacions amb vista de tenir una llengua millor. En aquesta línia, importa poc si el diccionari pretén reflectir una llengua moderna: sempre tindrà més prestigi una forma documentada al segle XIII que una del segle XX.

No cal anar gaire lluny per trobar exemples d’aquesta pràctica, a les xarxes socials són contínues. Davant les darreres dades de l’atur, n’hi havia que s’afanyaven a distingir els sentits que donava Fabra per a desocupat (sense ocupació), aturat (sense empenta) i parat (poc llest), cosa curiosa, perquè estar desocupat significava estar ociós, inactiu, sense fer res, no pas estar sense feina en un sentit modern. I tant li fa, evidentment, que en altres accepcions el DIEC sí que expressi la sinonímia entre els tres termes; en qualsevol cas, la precisió dels significats que fan alguns revela una tria interessada que busca delatar el biaix embastardit del projecte normatiu.

El diccionari normatiu és una de les tres potes de qualsevol llengua que es vulgui decent, al costat de la gramàtica i l’ortografia. Pocs dissensos generen aquests dos darrers elements (més enllà de la perícia de cadascú en aplicar-les), i tampoc n’hauria de generar el diccionari, almenys en allò que hi està explicitat. Ni és admissible l’arraconament de formes admeses perquè es considerin impures, ni ho és l’acceptació de manlleus que vinguin a treure el lloc de paraules pròpies. I transitar per aquest caire no ha de ser fàcil: recentment, l’IEC ha admès disseccionar (no és encara al diccionari, però hi serà) per fer una dissecció, davant el terme clàssic que recollia aquest sentit, un dissecar que avui denota més la taxidèrmia. I en canvi, ha vetat l’entrada de contemplar amb el sentit de preveure o tenir en compte, en tant que aquests termes ja recullen aquest sentit. Dues decisions que poden acontentar, cada una per la seva banda, totes dues línies de pensament crític.

És molt català això de criticar les coses pròpies, i el DIEC no se n’escapa. El debat ha de ser constant en allò no establert, no codificat, amb solucions proposades per altres diccionaris i pels mitjans de comunicació, atents sempre a les novetats. Però en el que està fixat convindria aplegar consensos basats en una certa disciplina.

PD. Prou de brou a l’agost, tornem al setembre.