Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La ‘llei d’Homs’ (II)

Quan ell i el seu partit diuen estar en procés de desconnexió d'Espanya arriba l'apoteosi en permetre que el PP domini la taula del Congrés

La lluita entre Francesc Homs i Jorge Fernández Díaz per convertir-se en el Churchill català i ser recordat com el polític català d'ordre i comandament més astut empitjora per moments. Si fa unes quantes setmanes era Fernández Díaz qui afegia lluentor a la seva estrella amb la seva resposta a la controvèrsia generada per la filtració de les seves converses amb el director de l’Oficina Antifrau, aquesta setmana és l'estrella d’Homs la que projecta un fulgor irresistible. Pel que sembla, l'artista abans conegut com a Quico Homs es va sentir personalment desafiat per l'enlluernador acompliment de Fernández Díaz i ens va regalar uns dies memorables a l'inici de la legislatura al Congrés.

El duel entre Fernández Díaz i Homs s'ha convertit en un malbaratament de talent embadalidor, un estira i arronsa sense treva, que aquests dos gegants de l'ordre i la serietat competeixen no només perquè Churchill sigui la seva doppelgänger, sinó per veure qui posa més obstacles en la carrera per desentranyar el misteri de la psique humana.

Fa uns quants mesos vaig escriure en aquesta mateixa tribuna la primera part de la llei d'Homs. L'episodi de les votacions per a la taula del Congrés obliga a ampliar aquesta llei d'Homs allà on va quedar.

Set. Desconcerta tothom a la primera oportunitat. Homs va decidir que anava a presentar-se ell mateix com a president del Congrés en primera votació. Ningú, crec, no va entendre per què. Per sort, ell mateix es va encarregar d'aclarir-ho: la seva candidatura era un revulsiu polític en el procés judicial per la consulta del 9-N. Després d’això, tothom va seguir sense entendre res, però, no se sap per què, tots respirem alleujats, i és que Homs, primer de tot, és un encantador (qualitat, per cert, que defineix els grans escriptors, segons Nabokov).

Vuit. Si menteixes i t'enxampen, sembra el dubte sobre els altres. Les vicepresidències de Ciutadans i PP van obtenir deu vots més dels que sumen els diputats de Ciutadans i PP. Per eliminació i per sentit comú, tot indicava que almenys alguns d'aquests vots provenien del grup d’Homs. Resposta inicial d’Homs: "No sé d'on surten els deu vots, ja m'agradaria saber-ho".

Nou. Si menteixes, t'enxampen, i no aconsegueixes sembrar el dubte sobre els altres, llavors sembra-la sobre els teus. Si amb la resposta inicial no aconsegueixes esvair aquesta sensació que has fet alguna cosa que en el fons no t'afavoreix, apel·la al secret per tacar els teus: "Quan el vot és secret passen aquestes coses, que algú pot votar una cosa una mica diferent". Una resposta d'aquest tipus obre el camí perquè tots pensin que al grup d’Homs pot haver-hi traïdors que, qui sap, podrien votar a favor de la investidura de Rajoy. Caldrà començar a fer purgues? No, no caldrà, tots tranquils, el Churchill de Vic està al comandament: "El vot a la investidura per sort és públic".

Deu. Has de preferir que pensin que no ets gaire llest que pensar que pactes amb el monstre espanyol. Quan tot indica que Homs va pactar amb el PP per obtenir-ne algun rèdit a canvi (potser garantir el grup propi), Homs ho nega i deixa una única explicació alternativa: va prestar els vots al PP i Ciutadans simplement a canvi de res. Hi havia una època en què el partit d’Homs havia de signar compromisos davant un notari perquè la gent es cregués que no pactaria amb el PP. Els temps han canviat, i la certificació de l'absència de pacte és ara menys desmanegada i més barata; ara n'hi ha prou amb la paraula d’Homs (que, com ell mateix s'encarrega de recordar-nos cada dos per tres, és jurista, que és la mateixa formació que tenen almenys la meitat dels polítics, però si escau, per alguna raó misteriosa, això ens impressiona molt més).

Onze. Desconnectar és compatible amb connectar. Quan Homs i el seu partit fa mesos que afirmen que estan en ple procés de desconnexió d'Espanya, ja se sap, creant i no creant estructures d’Estat o desobeint i no desobeint les decisions dels òrgans jurisdiccionals, arriba per fi l'apoteosi de la desconnexió quan es permet que el PP, el garant ideològic de la unitat d'Espanya, domini la taula des de la qual es posa ordre a les iniciatives legislatives destinades a l'extinció lenta i subtil del poble català.

Pau Luque es investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.