Selecciona Edició
Connecta’t

Germans Pla, de xutar a porta a casa a xutar a pals a Rio

La Bàrbara i el Pol van començar jugant a futbol i ara formen part de les seleccions espanyoles de rugbi 7

Pol i Bàrbara Pla, poc abans de partir cap a Río. Ampliar foto
Pol i Bàrbara Pla, poc abans de partir cap a Río.

Bàrbara Pla (Sant Cugat del Vallès, 33 anys) va rebre una trucada quan anava cap al menjador de la residència Blume, a Madrid, per dinar amb les seves companyes de la selecció de rugbi 7. “Barbi, ens hem classificat!”. En Pol, el seu germà, membre de la selecció masculina, encara estava exaltat. L'última jugada del preolímpic contra Samoa, feia uns minuts, amb el marcador en contra, havia estat decisiva. Una passada, una finta i un esprint agònic, desbocat, van capgirar el marcador. Acabava d'aconseguir la classificació a Rio. “Volia agrair-te que m'hagis ensenyat aquest esport i que ara pugui estar vivint tot això”, va afegir el Pol (Sant Cugat del Vallès, 23 anys) a través de la pantalla del FaceTime, amb les emocions a flor de pell. Les paraules es van convertir en sospirs, i els sospirs, en llàgrimes.

Això era el que tots dos havien desitjat durant molt de temps. L'èxit del Pol va ser el preludi d'una setmana històrica per a la família. La selecció femenina també es va classificar per als Jocs, que no admetia el rugbi al seu programa des del 1924, després de derrotar la favorita, Rússia, en el preolímpic. “De vegades somiava que tots els germans aniríem als Jocs, i gairebé ho hem aconseguit”, assegura el petit. La mitjana, la Júlia, una de les millors jugadores dels últims anys, va deixar la selecció a mig camí. “És una putada que no hi sigui, una pena. Però sé que està contenta per nosaltres”, afegeix la Bàrbara.

A casa de la família Pla se'n sabia ben poc, de rugbi. Als armaris guardaven samarretes de futbol i als calaixos, botes llises i d'altres amb tacs. El seu fort era el futbol. Fins que la Bàrbara va descobrir l'oval en el primer curs d'INEFC, el 2002, al cor de Montjuïc. “Em va enganxar i m'hi vaig apuntar”, explica. No se li donava gens malament. La selecció s'hi va fixar el 2004 i va vèncer la Copa de la Reina en quatre ocasions, del 2005 al 2008. El seu interès es va filtrar a casa seva i la Júlia també li va agafar el truc fàcilment. El Pol, que encara era un nen, en canvi, seguia a la seva: “Jo només volia jugar al Barça”, explica, i rememora els dies en què el seu avi el portava al Camp Nou. “El primer record que tinc és de De la Peña, i el primer jugador que em va cridar l'atenció va ser Riquelme”.

Canvi de vida

Una cosa va reestructurar la família el 2006. La Bàrbara va marxar al Canadà per disputar el Mundial i va tornar canviada. En va tornar enamorada, i al cap de poc temps se'n va anar al nord, a Getxo, a 600 quilòmetres de casa. “Me n'hi vaig anar per amor”, resumeix. “A més, hi havia un bon projecte i em vaig poder centrar en el rugbi”, afegeix. Però els inicis al País Basc, on la pluja no escasseja, no obstant això, no van ser senzills. “Abandonar la família va ser dur. Deixes enrere la teva terra i la teva llengua, i costa. I, encara que sembli que no, el clima afecta molt”. Lluny d'allà, al seu Sant Cugat natal, el Pol, a les portes de l'adolescència no acabava d'entendre tants canvis: “Va ser un disgust. No entenia per què havia de ser la Bàrbara qui se n'anés, i no a l'inrevés”. La distància es va fer menor a força de Skype, mòbils i les xarxes socials. “Però em vaig perdre la seva adolescència, i em sap greu”, assumeix la Bàrbara.

El Pol es va començar a cansar del futbol quan l'atmosfera que envoltava determinats partits no canviava. “És que l'ambient en les categories inferiors és lamentable”, es queixa. L'experiència de les seves germanes, sempre de dalt a baix i de partit en partit, va ser inspiradora. “Viatjaven molt i jugaven amb la selecció. L'elit era molt atractiva”. Així que es va deixar seduir per les paraules de les seves germanes: “Va, Pol, tu ets ràpid i el rugbi se't donaria bé. Prova-ho”. Es va apuntar al Club de Rugbi Sant Cugat —“Ni sabia que existia”, admet—, al costat de casa, i a força de veure els partits de les noies i de seguir els seus consells, el seu creixement es va accelerar. “Sempre m'he fixat en el que fan sobre el camp, en com es mouen i en les decisions que prenen”. Des de la distància, la Bàrbara li planificava la preparació física i l'avisava dels hàbits que requereix un esportista d'alt nivell. Ella i la Júlia es van convertir, sense voler-ho, en el mirall on el Pol volia reflectir-se: “S'han sacrificat molt. Quan els tocava entrenar, s'entrenaven i per més mandra que de vegades tinguessin, seguien entrenant-se. Sempre han lluitat per allò que volien aconseguir. I això m'ho han transmès”. El Pol, estudiant d'ADE i jugador del Barça, respon amb determinació: “Sense elles no seria aquí”.

Diploma olímpic

En ple cicle olímpic, a la Bàrbara li van entrar els dubtes. La Júlia i la seva parella van haver de deixar la selecció. “Les van treure de l'equip i em va fer mal”, explica. Va deixar l'equip nacional tres mesos, però es va reenganxar quan l'actual seleccionador va arribar al càrrec.

El seu camí en la selecció ha estat tan llarg —fa 12 anys que juga en el combinat, ha estat campiona d'Europa el 2010 i va ser nomenada millor jugadora de l'Europeu del 2008— que n'ha vist de tots els colors: “Hem patit discriminació de gènere. La federació estipulava pressupostos molt diferents, i els èxits masculins semblaven més importants que els nostres”. Aspira a un diploma olímpic en la modalitat de 7, amb set jugadors per equip en el mateix terreny que el rugbi 15. Els partits acostumen a ser dinàmics i alegres. “És molt vistós”, admet el Pol, enquadrat amb Sud-àfrica, Austràlia i França, campiona d'Europa, als Jocs.

El repte encara serà tan o més complicat per a les noies. En la primera fase es veuran les cares amb Nova Zelanda, campiona del món; França, campiona d'Europa; i Kènia, campiona d'Àfrica. “Fa molts anys que treballen en això”, expressa la Bàrbara. Espera l'hora de trenar els seus cabells amb la mateixa força amb què es lliga les botes, agafar la pilota, córrer, i no parar. És rugbi. És la seva vida.

Un huracà en plena concentració

La selecció masculina es va concentrar a Fiji a l'inici de l'any. “És el bressol del rugbi 7”, explica Pol, “ens paguem el viatge i la federació, l'estada”, afegeix.

Però el major cicló mai registrat en l'hemisferi sud a punt va estar de tirar al trast les il·lusions de l'equip. Al cap d'uns dies entrenant, la plantilla va haver de col·laborar amb els treballadors del complex hoteler, on s'allotjaven, per aixecar dics de sorra en plena tempesta. El mar s'apropava perillosament. “Ens va enxampar per sorpresa i ens vam posar a ajudar-los”, recorda Pol amb naturalitat.

La seva acció no va passar desapercebuda entre la comunitat local: “Pel carrer ens ho agraïen, encara que tampoc t'ho esperes. Vam fer alguna cosa que haguessin fet tots”.