Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Sanitat catalana: una creu o moltes creus?

Emprant sense pudor unes intimitats de nàusea i vergonya de personatges tan poc saludables com els senyors De Alfonso o Fernández Díaz, que fanfarronejaven de “carregar-se la sanitat catalana”, han exacerbat la monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència

Les creus alineades a la plaça major de Vic.
Les creus alineades a la plaça major de Vic.

La sanitat catalana, pública per descomptat, és al centre de la polèmica i del debat social. L’últim, centenars de creus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les places de Vic i Olot anunciant-ne la mort. I un qui presum… amb la foto de tots els exconsellers de Salut llepant-se les virtuts i excel·lències del “seu” sistema en un exercici impúdic d’autobombo.

La confrontació de posicions pren cos i ascendeix al magma polític. A Catalunya, a l’inevitable macrodesencontre nacional o secessionista. A la palestra, interessos que superen el que és mèdic, fins i tot el que és sanitari i saludable, per esdevenir una arma llancívola sociopolítica i partidària.

Paradoxa instal·lada: estem davant el millor sistema de salut o el més degradat? O totes dues coses alhora? Defensors a ultrança del sistema mixt (publicoprivat, llegiu-hi “neoliberal”), davant de la societat activa insurgent en defensa del caràcter publicopúblic d’un sistema de salut.

Una reflexió necessària i saludable: en època de crisi constatada, de penalitats notòries, ningú en bon seny “encarrega” o contracta a un proveïdor extern —no públic i sí mercantil— un servei que pot resoldre amb els seus propis mitjans. Una família pobra no gasta diners en plats de càtering, cuina les seves pròpies llenties.

Corrupció, llistes d’espera, derivacions-privatitzacions, continuen aquí, tossudes, incomodant el Departament i el nou discurs i titular propis del neoconseller Comín. Es podria dir que la Generalitat, Salut, i la seva obstinada acció politicoeconomicista no tenen res a veure amb la desesperació i la degradació en curs. Una il·lustració: qualsevol servei d’urgències hospitalari.

I “la culpa és de l’altre”. Paroxisme de la (des)informació propagandista, del vell truc rediviu de carregar el mort a l’administració de dalt. Que serà l’Estat o la UE, la troica, o aquest amenaçador i austericida TTIP.

Així que emprant sense pudor unes intimitats de nàusea i vergonya de personatges tan poc saludables com els senyors De Alfonso o Fernández Díaz, que fanfarronejaven de “carregar-se la sanitat catalana”, han exacerbat la monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència. I una imatge per a aquest estiu: la plaça de Vic coberta per 200 creus grogues amb l’exabrupte. Estètica a banda (suggeridor de memorials funeraris de guerres i holocausts genocides), les autoritats de l’ANC, braç ja exultant i explícit de l’independentisme unilateral, rellancen el missatge a places i fulls de propaganda: “La culpa la té Espanya” i “només un tractament secessionista podrà guarir el mal”. Com si els diversos partits, que han governat Catalunya i hi continuen, no tinguessin res a veure ni confessar en el desastre.

Això té diverses denominacions, però segur que aquesta impunitat, error/horror premeditat amb autocomplaença, no ajudaran a resoldre la patologia social en curs, infectada de por, resignació i autoinculpació.

Davant d’això, sectors molt actius i entusiastes de la mobilització social estem saludablement en lluita democràtica. Com deia, UNA CREU!

Toni Barbarà és metge i membre de Dempeus per la Salut Pública

MÉS INFORMACIÓ