Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La batalla de les ciutats invisibles

Temen que la confluència de Colau contraposi una hegemonia d'esquerres, nacional i popular, a la dreta populista i a un independentisme de classe mitjana que no penetra als barris

Javier Pérez Andújar és un periodista i escriptor, veí del Clot però vinculat a Sant Adrià del Besòs, reconegut per les seves cròniques urbanes i contraculturals i la seva militància en la “Internacional de los bloques”. Penúltima diana dels independentistes hiperventilats, que critiquen que Ada Colau l’hagi escollit pregoner de la Mercè, Pérez Andújar va rebre el 2013 el premi Ciutat de Barcelona de mans de Xavier Trias. Per majoria, un jurat format per Núria Ribó, Vicent Partal, Toni Puntí, Ignasi Aragay i Rosa Badia va premiar-lo “per la sèrie de cròniques publicades al diari El País, que aporten una mirada crítica de la ciutat” i “trenquen els límits administratius de Barcelona i fan visible, a través de les persones, una realitat social poc present en els mitjans”.

L’aproximació a aquestes ciutats invisibles –“barris immirats que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”, diu Pérez Andújar- i el relat sobre la seva història i identitat popular s’ha convertit en un camp de batalla del procés polític català. Potser això explica, en part, les crítiques de “biaix ideològic” i “subtil manipulació” en “ofrena a Ada Colau” que Patricia Gabancho (La construcció d’un mite, 25/7/2016) ha dedicat als llibres Barris, veïns i democràcia i Les ciutats invisibles, ambdós editats per L’Avenç. Del primer qüestiona que se li hagi concedit el premi Ciutat de Barcelona no per la qualitat del treball, que reconeix, sinó per “certa afinitat” d’un “eco càlid i reconfortant” entre el jurat, l’autor i l’Ajuntament de Barcelona en Comú. No diu Gabancho que el jurat va fallar per unanimitat, que els seus membres Joaquim Albareda, Miquel Molist, Xavier Theros i Mercè Tatjer ho eren des d’edicions anteriors per designació de Trias i que ja el 2014 van fer menció expressa de la tesi sobre el moviment veïnal i la transició a Barcelona. Posats a buscar fantasmes, potser millor indagar per què, a les envistes d’un any electoral clau, algun comissari polític de CiU va retirar l’ajut editorial municipal promès a L’Avenç per a l’obra.

I és que, en el fons, el que està en joc al camp de batalla de les ciutats invisibles és l’hegemonia cultural de Catalunya. El país modelat per dècades de pujolisme –ara proscrit però amb un llegat a historiar- té un futur obert, incert, i el mapa polític en recomposició. Amb il·lusió o miratges com a full de ruta, l’independentisme majoritari crida la classe mitjana a una “revolució dels somriures” que ha guanyat posicions impensables fa poc però ni definitives ni prou sòlides. Només cal passejar per les ciutats metropolitanes que no visita el foraster, i que ni tant sols són matèria d’afers exteriors per a TV3, i comprovar que hi ha poques estelades. Tampoc onegen rojigualdas. El que voleia a molts balcons i finestres de barri és la roba estesa i els efectes de la crisi, agreujats per retallades de drets socials, laborals i serveis públics.

El que es perd són precisament aquells guanys aconseguits a través de lluites socials, veïnals i sindicals protagonitzades per una classe obrera organitzada i que va esdevenir subjecte polític hegemònic durant l’antifranquisme. No és cap mite, sinó un fet històric: aquella revolta democràtica, revolució agitada des de barris, fàbriques i algunes esglésies, a voltes durament reprimida, no anava de somriures però va saber picar l’ullet a molts sectors socials i espantar-ne d’altres. Fins al punt d’impedir la continuïtat del franquisme sense Franco i, tot i no assolir la ruptura pregonada, sí que es van guanyar llibertats democràtiques i nacionals (tampoc definitives ni prou consolidades) i es va cohesionar com un sol poble una nació que era i és gresol d’immigració.

Recuperar aquella memòria és de justícia. Com ho és fer visible i donar veu a uns barris que, molt diferents de fa 40 anys i amb menys consciència col·lectiva, segueixen existint. Sumen molta gent i molt diversa. Políticament, l’univers metropolità és prou complex com per no respondre al tòpic del cinturó roig, taronja o morat. Però tampoc respon als càlculs de Súmate i els seus apòstols; ni al fantasma lerrouxista que alguns veuen en Ciutadans o el PSC i altres volen penjar de llufa a Podem o els Comuns. De rerefons hi ha el temor que la confluència de Colau i Xavier Domènech (que inclou ICV i EUiA) aprofiti el llegat del PSUC per contraposar una hegemonia gramsciana d’esquerres, nacional i popular, a la dreta populista i a un independentisme de classe mitjana que no penetra a les ciutats invisibles. Ser de barri és de pobres, diria Pérez Andújar. Menystenir o demonitzar la classe obrera, com diu Owen Jones, és de reaccionaris.

Marc Andreu és historiador.