Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Teníem raó

Els enregistraments entre Fernández Díaz i De Alfonso han mostrat la confessió de les malifetes d’un Estat que no dubta a castigar tota la població per danyar l’independentisme

Les raons de l’independentisme s’han vist qüestionades permanentment i és bo que hagi estat així. Sense aquesta avaluació continuada no s’hauria arribat a les xifres que llancen els últims sondejos. Quanta gent vol que Catalunya sigui un estat independent segons l’últim CEO? Un 48% més o menys estabilitzat, que en termes relatius frega el 53%, malgrat que el camí s’ha recorregut malament, sense planificació i amb mil problemes. No està gens malament.

Si malgrat tot s’avança és perquè hi ha una prèvia sòlida, potser una miqueta indefinible, però sòlida. Una barreja d’intuïcions i coneixements que es creuen amb fets i declaracions. Va succeir amb les balances fiscals, per posar un exemple. La vaguetat i la retòrica dels nombres va aguantar cert temps, però avui, ni tan sol al PP neguen l’existència del desequilibri. Ho sabíem però feia falta que els economistes més prestigiosos ho reconeguessin. Va passar el mateix amb les declaracions del ministre Wert sobre la voluntat d’espanyolitzar els nens catalans o amb les de Ciutadans a l’hora de fer explícita la seva voluntat d’acabar d’una vegada per sempre amb la immersió lingüística.

Amb els enregistraments entre Fernández Díaz i De Alfonso, més del mateix. Ho sabíem però no en teníem l’evidència. Bé, la veritat és que mai vam pensar que podríem tenir una evidència com aquesta, és a dir, la confessió de les malifetes d’un Estat que no dubta a castigar tota la població catalana si així pot perjudicar l’independentisme. Aquell “els hem destrossat el sistema sanitari”, va ser d’una sinceritat que fa posar vermell. El “els” implica un nosaltres i un ells, la identitat d’una direcció de la força que pel que veiem no ocupa els nostres intel·lectuals espanyols a l’hora de parlar de nacionalisme.

El sistema sanitari, és clar, es pot substituir pel que els plagui, començant pel citat Wert i el sistema educatiu, continuant pel sistema d’infraestructures, el Centre de Telecomunicacions o la gestió dolosa de RENFE. Cada sector controlat per l’Estat ha de tenir un De Alfonso. La judicatura, després que s’hagi reincorporat aquesta joia, molts més que un. Teníem raó, aquesta classe de raó que no pot expressar-se sense pesar.

També sabem que és precisament per això que el PP guanyaria una altra vegada si hi hagués unes terceres eleccions. Ens passem de llestos? De superbs? No, hem llegit els diaris de sessions del Congrés de fa decennis i les opinions i les accions són gairebé les mateixes en tot el que concerneix Catalunya. De fet, són gairebé les mateixes en tot el que es refereix a Espanya.

Pel mateix, sabem que l’ànsia catalanopaternalista de voler canviar Espanya des de Catalunya té un recorregut limitadíssim. El federalisme és un punt mig que ningú vol. Espanya es decideix des de Madrid, i tot està lligat tan curt que aquestes ànsies freguen el ridícul, com succeeix amb el vodevil del CIE i l’Ajuntament de Barcelona. Aquest és el límit, passar una nota per sota de la porta perquè els guàrdies signin el coneixement i el ministre, una altra vegada, es recargoli de riure. Ho sabíem però no perquè siguem molt llestos, és que està molt escrit, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Abans que Colau se l’empassés, se’l van empassar Pujol, Maragall i Montilla. Res nou, més que canviar Espanya són ganes de sobreviure a l’Ajuntament de Barcelona, això sí carregant contra l’independentisme. També ho sabíem, ho hem vist abans i no poques vegades.

Per això el nivell d’independentistes no baixa. I per això l’Estat segueix promocionant els seus De Alfonso i els seus Fernández Díaz. Els necessita per seguir sent l’Estat. La dreta els riurà les gràcies, els socialistes tenen el seu propi currículum d’aquest tipus de personatges i Ciutadans comparteix fons i fins i tot formes. Els comuns, són aquí, en el seu postureig, agradant-se. Bertomeu ja compara el full de ruta amb el totalitarisme, Raimundo Viejo utilitza vilment els morts de l’accident d’Angrois per criticar ERC i PDC i Domènech diu que vol carregar-se una pàtria noucentista inexistent. Sabíem que acabarien així.

El que no sabem, des de l’independentisme, és com acabarà el mateix independentisme. Perquè si coneixem el material de davant, imaginin-se el propi. En fi, que estem al 50%, també malgrat l’independentisme. Que tenen raó però que moltes vegades no saben usar-la.