Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rajoy és el problema

Mal que bé, Convergència intenta regenerar-se; el PP ni es regenera ni és capaç de pactar amb la resta de la dreta

Pot ser que el nou Partit Demòcrata Català (PDC) no sigui més que un mer maquillatge de la vella Convergència (CDC) i que canviar uns quants noms de la direcció sigui insuficient per donar-li la nova credibilitat que busca. Però, malgrat això, l'esforç, la complexa operació duta a terme en el congrés de fa dues setmanes, i culminada dissabte amb la reelecció d'Artur Mas com a líder, dóna fe almenys del fet que aquest partit ha estat conscient de l'enorme descrèdit polític i moral que ha patit en sortir a la llum els abundants casos de corrupció que l’afecten i l'irreparable enfonsament del carisma que protegia el fundador, Jordi Pujol.

Aquesta voluntat de netejar la cara del gran partit del centre dreta nacionalista català contrasta amb la impavidesa i l'estancament d'un altre partit, el de la gran dreta nacionalista espanyola, el PP de Mariano Rajoy, consumit pel mateix mal: un descrèdit polític i moral de dimensions també enormes, fins i tot potser més.

L'immobilisme de Rajoy constitueix un cas sorprenent d'irresponsabilitat política. El que s'ha conegut des del 2013 sobre el finançament del PP obligaria, tant o més que en el cas de Convergència, a tancar el partit i a substituir-lo per una organització lliure de sospites. Però és que, a més, el mateix Rajoy, que hauria hagut de dimitir fa anys avergonyit pels excessos perpetrats durant el seu mandat, s'atreveix ara a descarregar sobre l'oposició la responsabilitat de la seva pròpia falta d'idoneïtat radical per formar i dirigir una majoria parlamentària, a la qual, lògicament, cap altre partit no vol associar-se amb ell.

El súmmum del disbarat és que s'atreveixi a requerir al PSOE el suport parlamentari que necessita. Per quins set sous haurien de facilitar els socialistes la investidura de Rajoy si el PP és incapaç de posar-se d'acord ni amb les altres forces de la dreta?

La majoria de dretes sorgida de les urnes el 16-J és una fórmula que en el passat ja es va experimentar: PP, CDC, PNB, CC, a la qual ara s'hauria d'afegir Ciutadans. Això suma escons més que suficients. És, a més, allò que ara mateix acaba de prendre cos en la formació de la primera majoria parlamentària de la legislatura, l'articulada per dirigir la Mesa del Congrés. Cal assenyalar, tanmateix, que més insòlit fins i tot que la pretensió del PP que el PSOE li regali la investidura a Rajoy és la petició formulada per rellevants ex alts càrrecs socialistes que, en aquesta conjuntura, s'han unit a la dreta en contra de la direcció del PSOE i de Pedro Sánchez per comminar-lo que s'humiliï facilitant la investidura del mateix Rajoy. Amb aquesta nomenclatura socialista, com no es pot comprendre el pànic de Podem a assajar grans acords amb el PSOE? I a la inversa, el PSOE pot pensar en aliances d'esquerres?

L'obligació de Rajoy és continuar negociant amb la resta de la dreta. Trencar el gel que el seu propi partit ha fabricat. Per què no ho fa? Per l'excomunió política que ha dictat contra Convergència (ara PDC), partit amb el qual es declara incompatible per independentista. Es tracta d'una exclusió gens innocent, sens dubte. S’hi recorre, o no, a conveniència. L'elecció de la nova presidenta del Congrés ha recordat el caràcter merament instrumental que té avui per a Rajoy com el 1996 tenia per a José María Aznar.

El PP fa una dècada que explota políticament i electoralment l'anticatalanisme a Andalusia, Madrid, les Castelles, Aragó, etcètera, amb excel·lents rendiments per a ell, i prefereix no abandonar-lo, si pot. Un independentisme com el de CDC, impotent, condemnat al fracàs a curt termini, li va de primera al PP davant d'una bona part de l'electorat. Li serveix per argumentar que la dreta catalana s'ha llançat al buit i és intractable. Però tothom sap que aquesta dreta catalana que s'ha llançat al buit està desitjant que se li doni un motiu suficient, un bon motiu, per tornar.

I si Rajoy és incapaç de rectificar les seves polítiques, tant les que li impedeixen recuperar un mínim de credibilitat moral després de tants casos de corrupció com les que han creat el conflicte amb els catalanistes o les que han destrossat les relacions laborals, arruïnat la seguretat social i augmentat el dèficit públic fins a cotes fa poc inimaginables, el que és indicat és que el PP es busqui un altre candidat a president del Govern. Un candidat la primera tasca del qual seria rectificar tant error polític: una neteja en el finançament del partit, la pacificació entre les dretes i la desescalada en el conflicte català, entre les primeres.